El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Parlar del Tio Ché és parlar d’un segle d’història de Barcelona i ho és no pas perquè la orxateria faci 100 anys aquest mes de juny, no. Ho és perquè en aquests 100 anys, la centenària orxateria ha viscut els embats d’una Barcelona en transformació.

Joan Iborra Llorens i la seva família van pujar de la Marina Baixa a Barcelona l’any 1912 amb la intenció de prendre un vaixell que els portes a l’Argentina. Arribats a la Ciutat Comtal, els de La Nucia – un petit poblet de poc més de mil habitants en aquells temps – van veure com la sortida del vaixell patia una de les habituals demores d’ aquells anys convulsos.

Per a guanyar-se la vida mentre el vaixell no sortia, en Joan es va posar a vendre orxates i gelats. El negoci va rutllar tan bé que van deixar marxar el vaixell i es van dedicar al citat negoci des d’un local del mariner barri de la Barceloneta. I allà van ser fins que, necessitats d’un nou local i de l’empenta de la recent estrenada república, van traslladar-se al carrer Wad-Ras, 232 del industriós barri del Poblenou.

En la guerra del 36, una de les moltes bombes que van caure sobre la castigada Manchester catalana va ensorrar la finca on s’ubicava el negoci, però els Iborra no van ensorrar-se i van traslladar el negoci al seu emplaçament actual, al cor neuràlgic del barri, la Rambla del Poblenou on eren quan jo era menut i on encara són ara.

Per si encara queden dubtes del lligam entre aquesta orxateria i la història de la ciutat, un apunt més: l’esclat d’optimisme alliberador dels 70 va impulsar l’ampliació del negoci amb l’adquisició d’un local veí. La Transició va sumar entrepans i begudes a les tradicionals orxates i gelats.

Unes orxates, fetes encara avui amb xufles portades de l’Alboraia, i un gelats que, misteris personals, encara no he tastat. Sóc més de granissat, de granissat de cafè per a ser exactes.

Però, Xé! Per molts anys, mariners de la Marina Baixa!