Comentaris de casino

Llegesc ara “Cal protestar fins i tot quan no serveix de res”, però tant fa, per que des de que li vaig arramblar al meu germà “Mecanoscrit del segon origen”, mai m’ha decepcionat cap dels seus textos, i mira que son ben diferents.

El cas, és que el llibre que m’ocupa ara és un recull d’articles, que si no fora per que al final diu on i en quin any foren publicats, diries que son d’ahir. Un exemple:

“Prosseguim. Un estrany sentiment de conllevancia que consisteix a fer fil blau fil negre i a no comprometre’s mai del tot per no tancar-se portes que sovint encara no s’han obert aconsella a molts dels nostres partits polítics d’acceptar , no sé si com a definitiva, una forma d’existència, una situació, que sempre ens deixarà marginats, car no hi ha res tan purità com les actuals organitzacions estatals. Amb poques excepcions, els polítics en actiu de la nostra terra admeten que som una nació, però aquesta admissió és ben poc clara, i no gens convincent, quan veiem que s’avenen, sense posar-hi gaire pegues, a conservar la borderia que ara lamento. De la qual no ens trauran pas els jocs de paraules que entre nació i nacionalitat es van fer al projecte de Constitució i que, sembla, els centralistes van considerar un gran triomf.”

“Una nació com qualsevol altra”, Avui 10 de maig de 1978

No, no és broma, l’autora participarà al congrés de Dones i sexualitats que en uns dies es celebrarà a València i he volgut llegir el llibre abans de tan magnànim succés (la veritat no sé en que estaria pensant el comitè científic organitzador quan planifica l’acte); el cas, és que la seva lectura ha estat precedida d’una altra molt semblant, un llibre anomenat “Llámame Elizabeth” i del que no recorde ni el nom de l’autora, i que he llegit per recomanació i igualment documentació. Ambdós llibres a més de tindre en comú la pèrdua de temps que suposa llegir-los, comparteixen també que son suposadament autobiogràfics i que ambdues autores descriuen el seu pas per l’exercici de la prostitució.

Però a més a més, és que ambdues, poc menys que descriuen eixe trànsit com un camí de vi i roses, trist molt trist, que mentrés milers de dones lluiten per erradicar eixa lacra, d’altres facen eixa apologia.

No obstant el que m’ha acabat d’aborronar és el panegíric amorós, pels claus de cristo!! altra vegada la mateixa història. Una dona culta, independent, valenta i oooooohhh, sols arriba a ser veritablement feliç quan aconsegueix l’amor.

amor en minúscula i amb pantalons, és clar.