Confiança
És un terme, més bé un concepte bonic, i que a sovint abandonem. La gent desitja se l’estime, valora l’amistat, anhela coses materials, i massa despreocupadament deixa de banda aquest principi, que és fonamental en les relacions interpersonals.
A la meua feina és bàsic, pot ser per això el valore tant. O pot ser siga per què com els dic a les amigues que també es dediquen a l’advocacia, som professionals amb una autoestima tan fràgil i que rep tants qüestionaments des de tants fronts: clientela, jutgesses, agents judicials, Fiscalia, premsa … que costa mantindre’ns fermes en el que per a mi és el fonament de la meua professió: la confiança amb el/la professional que s’encarrega de defensar els teus interessos.
Al llarg d’aquestos anys m’he trobat ja amb tota mena de situacions, algunes realment incomprensibles i que sols el temps a permès reubicar correctament. El problema és quan el temps s’ha de comptar per anys, i quant en són molts.
Recentment he passat per dues d’eixes situacions, i d’ahí venen aquestes lletres. Per una banda el Tribunal Suprem acaba de resoldre a favor d’uns clients, en un cas que venen arrastrant des de l’any 1991 i que abans d’arribar a mi fa sis anys, havia ja passat per tres advocades diferents. Els vaig aconseguir tant en primera instància com desprès davant l’Audiència Provincial que ens donaren la raó, però ai las!!, quan els contraris presentaren el recurs davant el Suprem, vingueren els dubtes, un any de dubtes i preguntes, un any mirant la bústia del correu esperant a veure si arribava la resolució que entenia havia de vindre, un any en el que l’aconseguit es feu fum …
Però en definitiva sols ha estat un any, a l’altre cas han estat catorze anys d’incomprensió i disgust. Un cas ben complicat, com són sempre els referits a l’àmbit de la família, dues resolucions sensacionals i un feixuc treball d’acompanyament emocional en tot el procés, per què l’advocacia no és sols presentar escrits. I tot per aconseguir una portada, un adèu advocada, intempestiu, que mai vaig saber d’on venia. Han tingut que passar tots eixos dies, més de cinc-mil, per a que eixa persona m’aclarira que tot fou fruit d’un mal consell al que no tenia que haver atés, i que continua confiant en mi.
Hi ha minutes que no es paguen amb diners.