Com ser dona

La meua intenció era comentar-vos les impressions i reflexions que m’ha creat Penas y personas, 2810 días en las prisiones españolas, de Mercedes Gallizo, editat per Debate. Un llibre en el que qui fou directora general de presons (supose que ja que fa ús d’eixe nom al seu llibre, l’acceptarà front a l’eufemístic d’institucions penitenciaries), aprofita la molta correspondència que va rebre durant el temps que exercí el càrrec, per a fer un repàs al món de les presons.

La literatura al voltant del món de les presons és un clàssic, des de memories a diccionaris de jerga, assajos o crítiques sarcàstiques. He llegit llibres molt més interessants que aquest, però aquest té l’avantatge de que per a molta gent –entre la que no m’incloc – la seva autora és una autoritat. Així que el retrat que fa, pot semblar-los més versemblant que el de qualsevol pres/a. A mi m’ha fet repensar sobre el que ja he escrit en anteriors entrades del blog, sobre el dret a fer pública la correspondència rebuda, màxim quan hi ha beneficis econòmics que redundaran sols en una part i, sobre com de desconegut és eixe món per a la majoria de la gent.

L’altre llibre que també havia pensat en compartir és, Cicatrius de 1714, d’Andreu Martín, editat per Bromera. Pense que és una novel·la que caldria que correguera per instituts i clubs de lectura, té una narració àgil i ben documentada, que et trasllada amb senzillesa a un moment clau per a la nostra nació.

Però he aparcat eixos projectes mentals d’escriptura, per què el darrer llibre que he llegit m’ha captivat molt més. És Cómo ser mujer, de Caitlin Moran, editat per Anagrama.

Esta escrit per una periodista anglesa, i això és nota en el dinamisme del text, els jocs de paraules que el traductor s’ha esforçat en traslladar-nos, i les referencies al món televisiu i cultural actual. L’autora comença amb una declaració de principis clara, és feminista i reclama el dret a que ens autoerigim com feministes exaltades, que enfrontem les mirades crítiques com ho feren al seu dia les sufragistes. Però no s’ancla en la teoria ni enyora temps remots, per contra posa sobre la taula les seves pròpies contradiccions, els seus dubtes, la seva realitat quotidiana i a partir d’ahí arriba a una conclusió. Ho veus tan pròxim, que la identificació és inevitable, sense que vullga dir que estigues d’acord amb tot el que exposa.

I s’atreveix amb els tabus, com en el cas de l’avortament, dient clarament el que moltes pensem:

“[…] Por muy liberal que sea una sociedad, da por hecho, en el fondo, que el aborto es algo <<incorrecto>>; pero que un estado indulgente debe tormar precauciones legales y médicas para evitar que mujeres desesperadas <<hagan un Vera Drake>> en un callejón oscuro, empeorando las cosas.

Los abortos inducidos nunca se ven como algo positivo, al contrario de lo que ocurre con cualquier otra operación que remedie un estado que pueda resultar nocivo para tu vida.

[…]

Una adolescente violada que necesita un aborto, o una madre cuya via peligra por el embarazo tienen un <<aborto bueno>>. No lo comentarán en público, ni esperarán que sus amigos se alegren por ellas, pero estas mujeres seguirán adelante sin quedar apenas estigmatizadas.

En el otro extremo, por supuesto, están los <<peores>> abortos: abortos reincidentes, abortos en avanzado estado de gestación, abortos de fertilización in vitro, y, lo peor de todo, las madres que abortan. Nuestra visión de la maternidad sigue tan idealizada y es tan sentimental – la Madre generosa que da la vida- que la idea de una madre que más tarde pone límites a su capacidad de nutrir y se niega a dar más vida parece obscena”.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per Lafiscaldeldistricte | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent