Però ara veig l’escletxa i m’encomano a Déu, com un retorn pendent o una sortida al buit que em faça reposar. Aquesta és la tardor que junts ens hem promès: Embriagada de vi i xopada d’oli. Això em diu l’escletxa i la seua claror de pell de mançana.
Avui he dormit fins tard. Esta nit passada hem anat a pescar al Marjal i hem pescat dues muixarretes. Ara son les onze, gairebé dos quarts, i és possible que esta nit també baixe un ratet amb les canyes. De nit, a la platja, fa de bon estar. L’excusa no son los esparralls o les
Lo sol s’emmiralla en la nit més fosca del mes de setembre. Fem un carajillo, un banyat de Terry, ara no és gaire tard. Les aigües que vindran canviaran les hores per dies sense mar. Començo a pasturar cabres de Rasquera que aviat han de parir.
Quan el migdia i el llarg capvespre mos acompanyen per camins estrets i es donen les mans, sentirem la pau i l’alegria de ser com germans, d’estimar-ho tot confiadament, sense recances, sense cadenes. L’amor ho pot tot, res val sense amor.
Ma filla Aran i jo hem vingut a la biblioteca d’Alcanar després de berenar. Ara mateix, després de llegir un conte, mos hem endollat a la xarxa. I tot just comença a tronar i a ploure de valent. Demà tenim la primera reunió de curs via Webex. Diria que alguna cosa comença, per bé que
‘Alerta, també, que no sigui terra de molta despessa i de massa pocs arreus. Sàpigues que igual és el camp que l’home: encara que sigui molt retent, si és dispendiós, deixa poques obres.’ M. Porci Cató: D’agricolia. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1927.