Este matí hem estat al Museu Arqueològic de Barcelona, que ha canviat la fesomia des de no sé quan, però per a bé, sens dubte. La darrera volta que vaig estar va ser amb en Manel Edo, inventariant i catalogant unes peces de la cova de Can Sadurní, de la qual n’és el director. D’això
No diré els noms, però sospito que si llegeixen este apunt -i em consta que és gairebé segur que així serà- es reconeixeran sense dubtar-ho. Som les persones força ben conegudes que des de fa anys mos diem coses per Nadal, amb el pretext de felicitar-mos perquè és bo. Podríem felicitar-nos també per l’aniversari, però
Esta cançó em du uns records entranyables d’una estada de dues setmanes a l’Estartit. Fou a l’Estartit on vaig saber que el sexe i l’amor van aparellats i que allò que queda no és el sexe, sinó una particular emoció que relata l’experiència de tot plegat. Per sempre, un record d’adolescent teixit d’olors, somriures, cançons
Somriure, rialla… Riota. Ha estat reescoltant ‘Raixa’ que he tornat a rememorar la paraula ‘riota’, el gest de la mala llet, de les males intencions, de l’amargor, de la deshonestedat, de la mala vida. Somriures i rialles, totes i a cabaços, només s’accepten. I s’ofereixen. Bon Nadal a tothom.
He retornat a ‘Raixa’, de na Maria del Mar Bonet, per tornar a escoltar la cançó que encapçala este esplèndid treball. Perquè ahir ma filla em va demanar que li cantés una cançó i jo li vaig cantar ‘Madona de Sa Cabana’. I quan vaig acabar em va demanar que li tornés a cantar. I
La indeclinable solitud del greuge va emergir, de sobte i insubornable. Ufanosa i impertèrrita, la ciència i la vida.