Què poquiu m’agraden los homenatges pòstums, encara que siguen senzills, personals, gairebé anònims com este d’ara. Los gestos bons es fan mentres vivim, sense esperar, sense gaires reverències. Però sempre calen les paraules d’agraïment, si este és de veres. Mai vaig parlar, ni vaig conèixer personalment en Carles Capdevila, però el llegia sempre que -per
Si ahir a esta hora us deleitava més que un iogur amb mel i trocets de maduixes (malgrat no em deixeu cap comentari, bandarres), esta vesprada no vos deixaré amb les ganes d’assaborir un tast més de la meua sensibilitat sense precedents als Països Catalans i, de fet, a tota la vessant septentrional de l’Europa