Als peus de la muntanya de Santa Bàrbara, a Horta de Sant Joan, hi ha un convent. És lo convent de la muntanya de Santa Bàrbara.
La roda i la saviesa. La roda personal i la roda del conjunt de la Humanitat. La roda del temps i la roda de tot allò que desconeixem perquè mos és aliè. Si natros no existíssim, la informació romandria, car la realitat existeix.
L’esperança no té res a vore amb la religió. Dit així, ràpidament, espatarra, però vull dir que la religió és una estructura d’estat. Sempre ho ha estat, des de Sumèria, potser abans. Cal dir-ho perquè això és ben cert.
He pensat en ‘el cant lent i trist’ que volia escriure l’Estellés. Això ho va escriure al Coral Romput. Potser va ser el mateix Coral Romput lo seu ‘cant lent i trist’. Sóc del parer que sí. No en té cap altre, al cap i a la fi.
Les abelles del cards marians del prat de mon padrí xalen. I xalen els cards. I allí xalem tots i totes. La bellesa és així. La vida, això mateix.
Un indret és bo si fa de bon viure. En este mateix sentit, comparteixo la idea de Pla segons la qual un paisatge agrícola és bonic (o era ric?) perquè està humanitzat conscientment. Suposo que cal dir-ho, precisament, perquè la tendència, des de fa ja anys i panys, és l’oposada.
Quan la paraula sura en un mar de vocabulari amb forces accepcions que no són la que recordem haver escoltat o dit en una altra volta. Però ara, allò que ens caldria és la paraula justa, concreta, certa, que roman a la punta de la llengua empesa per altres mots ensalivats i confusos, incerts. Tot