Una olivera a l’horitzó del mar voldria somniar i en despertar-me estar ben convençut que un dia et veuré. Una olivera és el símbol d’un món que vol renéixer. Jo vull renéixer i de nou caminar pels verals del Nord, de casa teua, pels camps d’Itàlia, vorejant els Alps.
És certament possible que hom puga aproximar-se a conèixer bé la seua personalitat a través de la introspecció i l’anàlisi empíric. Però deu ser a la vellesa quan això, potser, ja no té cap sentit. A la vellesa, els misteris, com una aquarel·la del mar, deuen ser grans perspectives i potser cap certesa concreta.
Aquella tarda que li anava serrant el capell, pensava que aviat rebrotaria. I, en efecte, enguany ja torna a recuperar la seua forma, més alta que l’any passat. Enguany, segurament, farà moltes més figues que els últims anys, per allò de les pluges que van ser generoses la passada tardor. Los arbres, en este sentit,