El camp de l'Erra

Només de pensar-hi ja em vénen uns ois i unes ganes d’escorxar la guilla: una paperina de greixons! De xic en comprava a la carnisseria de Santulària…

De Santulària de Puig-oriol, se m’entén, eh? Doncs a mi m’agradaven els greixons i m’agradaven tant que hi fotia de tot dins la paperina. Un dia hi vaic fotre tomaca solís i vaic quedar tan embafat que no els he pogut sofrir mai més, els coi de greixons. Botifarra negra, d’ou, també de la bona. Bull de la llenga. Cansalada blanca. Carn del perol. Som de la cultura del matar el porc, netejar la budellada, socarrimar el pèl de l’esquena, polir els peus, fer bulls, sumaies, llengonisses. Si no sabeu l’olor que fot la perola del brou bufat no sabeu què és la matança. I aquells esgüells a punta de dia! Senyor, senyor. Els homes pelen els ossos, les dones netegen els budells, la canaia aguanta la cua, el matador li fot el ganivet al coll i la mestressa para la sang amb un tupí: tot això en ordre invers, pudé. I visca la pepa. A mitdia ja tenim la carn del perol amb pebre i vinagre per anar picant i al vespre llomillo, botifarra negra, greixons…Ho recordo avui, que és dijous jarder. Jarder i no pas llarder. Es veu que jarder és mallorquí, pro si a casa no en tenim pas rels, d’allà! A casa ho dèiem aixís i ara sembla que dingú se’n recordi, cordons! Sagals i mosses lluçanesos d’aquells anys, em podeu ajudar? Jarder n’he dit sempre. I greixons, i no pas llardons. Són coses que no i que no. Vaic sentir una mossa barcelonina que ho deia l’atre dia: No, la infantesa no me la podeu tocar! En aquells anys érem canaia de Santulària i no ens feia por re. Mare de Déu com han canviat les coses amb tan poc temps!

 Amb molta pau i concordi

firem es dijous jarder

set infants i ma muier

soparem (Fun panet d’oidi) sic

Penso en Ucraïna, entre esgarrifances, i en una persona que una vegada vaig entrevistar: un bisbe uniata d’Ucraïna d’origen LLuçanès (ara no em ve el nom, ja em vindrà). Amb ell vaig aprendre algunes coses…

Diu la contraportada de DEU DE DESEMBRE que el seu autor, George Saunders, subverteix la realitat amb anomalies inquietants, de vegades grotesques, de vegades distòpiques, d’altres vegades còmiques. Amb aquestes pistes, m’hi endinso…

Com que no em dedico a la crítica literària, déu me’n guard!, només miraré d’enllaminir possibles incauts que serien capaços de passar pel costat d’aquest recull de contes i arrufar el nas o canviar de taula. Enllaminir vol dir encomanar les ganes d’endinsar-se en aquest llibre, però no donaré pistes. No, perquè és molt millor entrar i explorar i deixar-se vèncer, sí, vèncer, per golejada. Impossible -pobre de mi- acabar d’entendre per què els contes de Saunders fan l’efecte que fan. Són bons. Ja està. El punt de vista, sí. La veu del narrador, dels narradors. Els diferents registres. També. Les distòpies (es diu així?). Famílies blanques de la perifèria…val, val. Un pes a l’estòmac i la sensació d’haver estat il.luminats amb una llum nova. Hi ha contes que un cop acabats es poden -i s’han- de tornar a llegir: perquè van cap a uns llocs que. Que, que. Hi ha una tristesa, que també. Ficar-se dins un cap trastocat, dins un cap malalt, un cap limitat per unes “taques” al cervell, o dins un cap assenyat en contraposició a un cap que no, i dins un cap medicat, expressament, per fer sentir coses que penses, hosti noi. Per això us dic que val la pena. Yannick Garcia, el traductor, aprofita per revifar parts adormides del riquíssim català popular i tot plegat resulta molt efectiu.

Sats aquella mena de llibres que encara no els has acabat i ja saps que els tornaràs a començar de seguida que estiguis? Doncs aquest n’és un…

Uns homes que ja passen de la cinquantena surten a passejar pels parcs de Londres. Jack Toledano omple el cap del seu amic Damien Anderson amb tota mena d’opinions sobre llegir, escriure, religió, identitat, passejar, societat, Swift, Kafka, ximpanzés, en fi, de tot i molt. Però no és ben bé això. Ja ho veureu. Vull dir que no és que l’un ompli el cap i l’altre sempre calli, encara que una mica sí. Ja ho veureu. Millor que no us deixeu perdre aquest llibre editat per Raig Verd i amb traducció amb la garantia de Ferran Ràfols. L’autor. Ai, sí. L’autor és el Gabriel Josipovici que es veu que va néixer a Niça i va viure a Egipte i l’any 1956 va arribar a la Gran Bretanya, on es va graduar en Llengua Anglesa a Oxford. Vull dir que passejant amb ell (amb el seu alter ego, Toledano) és com si sortissis acompanyat d’un escèptic, mica cínic, mica apassionat, d’aquells que el país del xim-xim i dels parcs amb herba fresca ens ha donat. Un plaer gros. Però tota l’estona aquella sensació que m’estic perdent alguna cosa important, que m’hauré de tornar a llegir el llibre. I no passa res. Rellegir és, sovint, un gran goig. Me n’hi vaig. A passejar o llegir?