L'Hereu Riera

Aquí ja n’hem parlat algun dia, de l’escatainada “divisió dels catalans” amb què l’escassíssim argumentari unionista ens vol convèncer de la conveniència de romandre dins d’Espanya sense solució de continuïtat i sense solució de cap mena per als problemes de Catalunya, una bona part dels quals vénen precisament d’aquesta unió tan convenient (però només, casualment, per a la part que la reclama, l’exigeix, la imposa; per a l’altra part és empobriment assegurat, i en tots els sentits). I tanmateix, allà on podrien actuar per convènce’ns que amb la unió hi guanyem i que amb la divisió hi perdríem, això és, en l’àmbit dels fets, no fan res: allò que fan va invariablement en la direcció de donar pel sac, i només perquè els dóna la reial gana, per tal que aquí les anem entomant una rere l’altra amb santa resignació.
Doncs bé, he trobat fa poc un article de Vicenç Villatoro sobre aquell argument falaç i estúpid i que l’escriptor de Terrassa rebat de manera contundent i a mi em sembla que definitiva. Per fer-lo servir de model, vaja. Així doncs, em permeto la llibertat de copiar-lo sencer, i l’acompanyo amb el vídeo d’un veí de l’Hospitalet de Llobregat que parla, amb veu alta i clara i en la seva llengua materna, sobre la realitat de Catalunya vista de prop, de dins mateix. Perquè després ens vinguin de 600 quilòmetres lluny i amb ulleres fumades a parlar-nos d’unions i de divisions que només ells veuen…

«D’entre tots els arguments que es fan servir contra el dret dels catalans a decidir el seu futur, n’hi ha un que em sembla especialment pintoresc. És el que diu, compungidament, que la petició sobiranista divideix els catalans. Em sembla pintoresc no pas perquè el consideri fals. Efectivament, la proposta d’independència de Catalunya divideix els catalans entre els que hi estan a favor i els que hi estan en contra. Però no més que la imposició de la dependència d’Espanya, que també divideix els catalans entre els que hi estan a favor i els que hi estan en contra. El sobiranisme divideix els catalans, com també els divideix l’unionisme, el fet de ser de dretes o d’esquerres, religiosos o laics, del Barça o de l’Espanyol o del Madrid… Qualsevol proposta d’acció o d’omissió sobre qualsevol cosa divideix els catalans, perquè existeixen poques qüestions que generin unanimitats.

»Seria bonic que els catalans no estiguessin dividits per res, perquè tots pensessin el mateix sobre tot? Francament, no gaire. Les societats estan compostes per persones que tenen punts de vista, interessos, creences i conviccions diferents, i això comporta divisions. La qüestió no és que hi hagi divisions, sinó que hi hagi mecanismes per gestionar-les pacíficament i endreçadament. La democràcia és precisament això: la constatació -que els totalitarismes neguen- que en una societat hi ha punts de vista diferents però que tenen igual legitimitat i l’acord sobre fórmules i condicions per gestionar la divisió sense estar condemnats a la paràlisi. La democràcia reconeix la divisió i fins i tot l’enfrontament, ni els nega ni els evita. El que fa és oferir-nos uns instruments per prendre decisions: adoptar el parer de la majoria. No és només votar, és poder-ho fer lliurement. Perquè hi ha opcions diferents, és a dir, divisions.
…

»Si els contraris al dret a decidir creuen que exercir aquest dret divideix els catalans, què ens proposen? No decidir? La seva proposta seria dir-nos: com que tu i jo pensem diferent, per tal d’evitar baralles i divisions, tu faràs el que jo et digui. I així no ens dividirem. A Catalunya hi ha una part de la població que vol mantenir-se dins d’Espanya. Hi ha una part de la població que en vol sortir. Totes dues parts tenen tot el dret a pensar el que pensen, és del tot legítim. De moment, no ens deixen comptar-nos, per saber qui té la majoria. El que ens diuen és que, per evitar divisions, acceptem i obeïm tots el criteri d’una part, dels qui no volen marxar, sense ni tan sols saber si és la majoritària. El que ens proposen no és evitar la divisió, sinó imposar el criteri d’una de les parts.

»Aquesta voluntat d’evitar o ajornar les divisions s’entendria si estiguéssim parlant d’una qüestió menor, que podem deixar per a més endavant. Quan encara no hem començat a construir una casa, podem ajornar la discussió sobre si volem pintar el menjador de blau o de blanc, perquè això crea divisions i el primer és fer la casa. Però quan la decisió és entre formar part o no formar part d’Espanya, no es tracta d’una qüestió menor ni fàcil d’ajornar: no podem dir que quan hi arribem ja ho veurem. Perquè ja hi som. No independitzar-se és quedar-se. No decidir és donar-ho per ja decidit, a favor d’una de les opcions que ens divideixen. No decidir és considerar ja decidit que ens quedem. Sense que importi saber quants ho volien i quants no ho volien.

»Hi ha divisió entre els catalans sobre quedar-se a Espanya o marxar-ne? Sí. És dramàtic? És important. És perillós? Totes les divisions són perilloses si no acceptem els mecanismes pacífics i democràtics per arbitrar-les. Qui ha provocat aquesta divisió? Dir que això és culpa de l’aparició de la proposta independentista em sembla injust. També es podria dir que l’ha provocada la no resolució per part d’Espanya de l’encaix de Catalunya. O la sentència del Constitucional. La independència divideix? Sí, tant com la dependència. La qüestió no és aquesta. La qüestió no és buscar les responsabilitats, compartides, de la divisió. La qüestió és constatar que la divisió existeix, que és l’expressió de diferències legítimes i respectables de sensibilitats i d’interessos, i buscar la manera d’arbitrar-ho. No cal buscar gaire. La manera fa molts anys que està inventada. Es diu democràcia».

[Vicenç Villatoro, “Dividir els catalans”, al diari Ara, 3/8/2013]

Translation (traducción):

[Dando muestras una vez más de un alto sentido del Estado, así como de un afinado sentido de la oportunidad, el Gobierno de la Noción anuncia en un mismo día del caluroso y vacacional agosto que en adelante va a cobrar a los hippys y demás mindundis que se habían montado sus minicentralitas eléctricas alimentadas con energía solar (precisamente para escapar del fisco, los muy listillos!); y en segundo lugar, que va a tender sin más dilación la línea de la maldita MAT en territorio comanche, y no se hable más. ¡Esto es auto-determinación, y no las mariconadas que predican algunos en su minúsculo desierto…!]

—¡Papá!, que hay un señor que dice que viene a cobrar la factura de la luz solar…
—¿Lo cuálo?! Pero, pero… ¿se trata de una broma, no?
—Pues no, señor mío: se trata de otra idea brillante del PP, Partido Potenciométrico, para servirle!

Guió i dibus: Min

Translation into  Nicaraguan (traducción al nicaragüense):

[Dando muestras una vez más de un alto sentido del Estado, así como de un afinado sentido de la oportunidad, el Gobierno de la Noción anuncia en un mismo día del caluroso y vacacional agosto que en adelante va a cobrar a los hippys y demás mindundis que se habían montado sus minicentralitas eléctricas alimentadas con energía solar (precisamente para escapar del fisco, los muy listillos!); y en segundo lugar, que va a tender sin más dilación la línea de la maldita MAT en territorio comanche, y no se hable más. ¡Esto es auto-determinación, y no las mariconadas que predican algunos en su minúsculo desierto…!]

—¡Papá!, que hay un señor que dice que viene a cobrar la factura de la luz solar…
—¿Lo cuálo?! Pero, pero… ¿se trata de una broma, no?
—Pues no, señor mío: se trata de otra idea brillante del PP, Partido Potenciométrico, para servirle!

Translation (traducción):

[El primero de los secretarios y líder carismapático del PSC, Pere Sense Cadenes, se maravilla de la repercusión que tienen sus mensajes en la audiencia, cuya connivencia mayoritaria se ha ganado a pulso a base de originales guiños que no superaría ni el simpático Guiñol]

—Me gustaría saber qué es lo que he dicho que resulte tan gracioso a todo el mundo, ciudadanas y ciudadanos, federalistas e independentistas, hombres y mujeres, lesbianas y lesbianos, gays y gayas, bisexuales y bisexualas, transexuales y transexualas… En fin, compañeros y compañeras, a ver si alguno o alguna de vosotros/tras me lo explica, que yo lo entienda…

Guió i dibus: Min

Translation into Paraguaian (traducción al paraguayo):

[El primero de los secretarios y líder carismapático del PSC, Pere Sense Cadenes, se maravilla de la repercusión que tienen sus mensajes en la audiencia, cuya connivencia mayoritaria se ha ganado a pulso a base de originales guiños que no superaría ni el simpático Guiñol]

—Me gustaría saber qué es lo que he dicho que resulte tan gracioso a todo el mundo, ciudadanas y ciudadanos, federalistas e independentistas, hombres y mujeres, lesbianas y lesbianos, gays y gayas, bisexuales y bisexualas, transexuales y transexualas… En fin, compañeros y compañeras, a ver si alguno o alguna de vosotros/tras me lo explica, que yo lo entienda…

Translation (traducción):

[El ministro Gargamel Défici Montoro, cuyos atributos, a pesar de las apariencias, nada tienen que envidiar a los de los mejores mihuras, siente una manifiesta debilidad por esos personajillos enanos pintados de azul y blanco, cual Wallaces de feria, y que se pasan el tiempo escondiéndose en las profundidades boscosas esquivando las pesquisas implacables de la peineta justiciera de Hacienda y sus equitativas directrices en todo lo que es el reparto de los esfuerzos fiscales entre regiones y colonias]

—A ver si os enteráis, microbios: sólo nosotros, El Estado Sólido Español, podemos superar y superamos el límite de défici, ¿estamos o no estamos?

—Ya lo creo, señor ministro Gargamel… Y aún le diré más: aunque parezca matemáticamente imposible, seguro que pueden Ustedes superar su propio récord de défici, por poco que se empeñen en ello…

Guió i dibus: Min

Translation into Uruguaian (traducción al uruguayo):

[El ministro Gargamel Défici Montoro, cuyos atributos, a pesar de las apariencias, nada tienen que envidiar a los de los mejores mihuras, siente una manifiesta debilidad por esos personajillos enanos pintados de azul y blanco, cual Wallaces de feria, y que se pasan el tiempo escondiéndose en las profundidades boscosas esquivando las pesquisas implacables de la peineta justiciera de Hacienda y sus equitativas directrices en todo lo que es el reparto de los esfuerzos fiscales entre regiones y colonias]

—A ver si os enteráis, microbios: sólo nosotros, El Estado Sólido Español, podemos superar y superamos el límite de défici, ¿estamos o no estamos?

—Ya lo creo, señor ministro Gargamel… Y aún le diré más: aunque parezca matemáticamente imposible, seguro que pueden Ustedes superar su propio récord de défici, por poco que se empeñen en ello…

Avui toca fer una mica de metaliteratura; vull dir que aquest post parlarà d’aquest blog, i és que l’ocasió fa el lladre, disculpeu. Aquest vespre he fet un cop d’ull al registre de visites, i he vist que fa prou goig. Goiteu:

He badat una mica i el nombre de visites a les entrades ja no és ben rodó, però tant se val, la xifra és bonica igualment. I com que no s’hi arriba cada dia, a aquestes quantitats, no puc menys que celebrar-ho, i fer-ho amb els que em seguiu, si em permeteu, i agrair-vos el vostre interès per les meves enrotllades en aquestes planes.
Merci, doncs, senyores i senyors, nois i noies, nens i nenes, avis i àvies. És agradable saber que sou a l’altre costat.

(Continuarà)

El governador civil
balla sobre un peu.
La policia, anant d’escorcoll,
ha decomissat una partida d’escacs
i ha detingut un alt tren de vida,
el noi cap-rapat de l’adrogueria
i uns boixos nois que s’havien colat
al camp nou de l’Espanyol.
I tot això en un sol dia!
Ara, amb tota aquesta femta,
en farà un bolic ben bonic, i ell tot sol,
deixant el gremi perfumista astorat,
el desenvoluparà en roda de premsa,
davant els nostres ulls meravellats.

_{Això era l’any setanta-cinc,
que mentre a l’estranger de fora
tot el camp era un glam,
i el grup del rostre pèl-roig
bevien com un home boig
qualsevol cosa que fos mam
sense deixar de fer fressa,
en aquest país de reixes
aquell colló de feixista
anava estirant la pota
-cagumdéu, ja anava sent hora!-
ben acotxat dins el seu llit,
i ens entrava a tots la pressa
per ‘gafar el tren de mitjanit.
Que resulta que era un circuit,
com el que teníem de petits,
i el llarg trajecte feia voltes
pivotant sempre sobre Madrid.
Aquell cabró amb veu de flauta
–que mai va sortir de l’armari–
va mutar de carca en monarca,
i lligant amb cordes i cordills
el paquet, ens va cardar a tots canari.}

L’elecció del pare jesuïta argentí Jorge Mario Bergoglio com a nou pontífex de l’Església catòlica, apostòlica i romana va comportar un seguit de sorpreses, començant per la tria del nom, inspirada segons confessió pròpia per la figura de Francesc d’Assís, “el sant dels pobres”, les formes humils del qual va mirar d’adoptar el nou papa Francesc des del primer dia, en coherència amb el propòsit franciscà de voler una Església “dels pobres i per als pobres”. Belles paraules, que tanmateix mereixen un comentari.
No sé quin nivell d’expectatives va aixecar el nomenament del cardenal Bergoglio i la seva presa de postura inicial (probablement no gaires, tenint en compte la teranyina de la famosa cúria vaticana), però sembla que l’home està decidit a marcar perfil propi, i el seu tarannà personal, que contrasta fortament amb el del seu antecessor, pot ajudar-lo, en aquest sentit.
Un home d’església que coneix les interioritats d’aquesta institució, Jaume Reixach, explicava aquest diumenge en un article a la premsa (“Mammona iniquitatis”) que “el niu d’escurçons” del Vaticà havia fet la primera mala jugada al papa Francesc beneint el nomenament per a un càrrec a l’IOR (Institut per a les Obres de la Religió, la banca vaticana) d’un tal monsenyor Battista Ricca que es veu que té un currículum farcit d’escàndols sexuals. Reixach feia aquest comentari a propòsit del recent viatge del papa al Brasil per assistir a una de les Jornades Mundials de la Joventut, “un llegat que cal deixar enrere” i que, en aquest cas, podria haver posat “sordina al clamor dels indignats”, referint-se als centenars de joves que es van manifestar pels carrers del Brasil les setmanes immediatament anteriors “per mostrar la seva indignació contra les estructures de poder i les accions de govern que fereixen la vida i no respecten la dignitat humana”. “La indignació és santa, si la causa és justa”, sentencia mossèn Reixach, que s’estima més “una joventut indignada abans que indiferent, sigui quin sigui el motiu de la indiferència”.

Crític amb l’Església des de dins, Reixach denuncia que l’espiritualitat i el consum vagin “de bracet”, cosa que d’altra banda “no va impedir mai que Wojtyla [Joan Pau II] i Ratzinger [Benet XVI] condemnessin el consumisme, llevat del consumisme religiós, és clar. L’any del Jubileu, quan Ratzinger ja havia condemnat a les tenebres exteriors més de 300 teòlegs, Wojtyla (ho recordo com si fos ara) va citar com a enemics de l’Església l’ateisme i la indiferència religiosa, o sigui: els clients impossibles. Aquests són els enemics d’una Església narcisista i autoreferencial, però no de l’Església de Crist, que només tingué uns enemics: el Sanedrí, l’antiga cúria de Jerusalem, el precedent de l’actual cúria romana. Aquest és el problema real que té plantejat el papa Francesc. (…) No es pot servir Déu i el diner. La cúria representa el vedell d’or: la mammona iniquitatis que Jesús condemnà sense pal·liatius. I contra la qual tots som pocs”.
Aquí és on volia arribar, perquè estem tocant el moll de l’os. “L’Església dels pobres i per als pobres” per la qual sospiren el papa Francesc i la part franciscana de l’Església (i potser també l’esmentat Ratzinger, ves per on, que com a Benet XVI em sembla recordar que va condemnar “el capitalisme” especulatiu, explotador i deshumanitzador) resulta que és rica, molt rica, immensament rica (rica del cagar, com dirien els castissos). Obviant que la contradicció amb el missatge evangèlic sigui (objectivament) escandalosa, seria interessant parar l’atenció en dos aspectes que l’escàndol pot tapar: el sentit del mateix missatge cristià, i la manera com els seus successors han reunit l’immens patrimoni que gestionen.

(CONTINUARÀ)