L'Hereu Riera

Aquí ja n’hem parlat algun dia, de l’escatainada “divisió dels catalans” amb què l’escassíssim argumentari unionista ens vol convèncer de la conveniència de romandre dins d’Espanya sense solució de continuïtat i sense solució de cap mena per als problemes de Catalunya, una bona part dels quals vénen precisament d’aquesta unió tan convenient (però només, casualment, per a la part que la reclama, l’exigeix, la imposa; per a l’altra part és empobriment assegurat, i en tots els sentits). I tanmateix, allà on podrien actuar per convènce’ns que amb la unió hi guanyem i que amb la divisió hi perdríem, això és, en l’àmbit dels fets, no fan res: allò que fan va invariablement en la direcció de donar pel sac, i només perquè els dóna la reial gana, per tal que aquí les anem entomant una rere l’altra amb santa resignació.
Doncs bé, he trobat fa poc un article de Vicenç Villatoro sobre aquell argument falaç i estúpid i que l’escriptor de Terrassa rebat de manera contundent i a mi em sembla que definitiva. Per fer-lo servir de model, vaja. Així doncs, em permeto la llibertat de copiar-lo sencer, i l’acompanyo amb el vídeo d’un veí de l’Hospitalet de Llobregat que parla, amb veu alta i clara i en la seva llengua materna, sobre la realitat de Catalunya vista de prop, de dins mateix. Perquè després ens vinguin de 600 quilòmetres lluny i amb ulleres fumades a parlar-nos d’unions i de divisions que només ells veuen…

«D’entre tots els arguments que es fan servir contra el dret dels catalans a decidir el seu futur, n’hi ha un que em sembla especialment pintoresc. És el que diu, compungidament, que la petició sobiranista divideix els catalans. Em sembla pintoresc no pas perquè el consideri fals. Efectivament, la proposta d’independència de Catalunya divideix els catalans entre els que hi estan a favor i els que hi estan en contra. Però no més que la imposició de la dependència d’Espanya, que també divideix els catalans entre els que hi estan a favor i els que hi estan en contra. El sobiranisme divideix els catalans, com també els divideix l’unionisme, el fet de ser de dretes o d’esquerres, religiosos o laics, del Barça o de l’Espanyol o del Madrid… Qualsevol proposta d’acció o d’omissió sobre qualsevol cosa divideix els catalans, perquè existeixen poques qüestions que generin unanimitats.

»Seria bonic que els catalans no estiguessin dividits per res, perquè tots pensessin el mateix sobre tot? Francament, no gaire. Les societats estan compostes per persones que tenen punts de vista, interessos, creences i conviccions diferents, i això comporta divisions. La qüestió no és que hi hagi divisions, sinó que hi hagi mecanismes per gestionar-les pacíficament i endreçadament. La democràcia és precisament això: la constatació -que els totalitarismes neguen- que en una societat hi ha punts de vista diferents però que tenen igual legitimitat i l’acord sobre fórmules i condicions per gestionar la divisió sense estar condemnats a la paràlisi. La democràcia reconeix la divisió i fins i tot l’enfrontament, ni els nega ni els evita. El que fa és oferir-nos uns instruments per prendre decisions: adoptar el parer de la majoria. No és només votar, és poder-ho fer lliurement. Perquè hi ha opcions diferents, és a dir, divisions.
…

»Si els contraris al dret a decidir creuen que exercir aquest dret divideix els catalans, què ens proposen? No decidir? La seva proposta seria dir-nos: com que tu i jo pensem diferent, per tal d’evitar baralles i divisions, tu faràs el que jo et digui. I així no ens dividirem. A Catalunya hi ha una part de la població que vol mantenir-se dins d’Espanya. Hi ha una part de la població que en vol sortir. Totes dues parts tenen tot el dret a pensar el que pensen, és del tot legítim. De moment, no ens deixen comptar-nos, per saber qui té la majoria. El que ens diuen és que, per evitar divisions, acceptem i obeïm tots el criteri d’una part, dels qui no volen marxar, sense ni tan sols saber si és la majoritària. El que ens proposen no és evitar la divisió, sinó imposar el criteri d’una de les parts.

»Aquesta voluntat d’evitar o ajornar les divisions s’entendria si estiguéssim parlant d’una qüestió menor, que podem deixar per a més endavant. Quan encara no hem començat a construir una casa, podem ajornar la discussió sobre si volem pintar el menjador de blau o de blanc, perquè això crea divisions i el primer és fer la casa. Però quan la decisió és entre formar part o no formar part d’Espanya, no es tracta d’una qüestió menor ni fàcil d’ajornar: no podem dir que quan hi arribem ja ho veurem. Perquè ja hi som. No independitzar-se és quedar-se. No decidir és donar-ho per ja decidit, a favor d’una de les opcions que ens divideixen. No decidir és considerar ja decidit que ens quedem. Sense que importi saber quants ho volien i quants no ho volien.

»Hi ha divisió entre els catalans sobre quedar-se a Espanya o marxar-ne? Sí. És dramàtic? És important. És perillós? Totes les divisions són perilloses si no acceptem els mecanismes pacífics i democràtics per arbitrar-les. Qui ha provocat aquesta divisió? Dir que això és culpa de l’aparició de la proposta independentista em sembla injust. També es podria dir que l’ha provocada la no resolució per part d’Espanya de l’encaix de Catalunya. O la sentència del Constitucional. La independència divideix? Sí, tant com la dependència. La qüestió no és aquesta. La qüestió no és buscar les responsabilitats, compartides, de la divisió. La qüestió és constatar que la divisió existeix, que és l’expressió de diferències legítimes i respectables de sensibilitats i d’interessos, i buscar la manera d’arbitrar-ho. No cal buscar gaire. La manera fa molts anys que està inventada. Es diu democràcia».

[Vicenç Villatoro, “Dividir els catalans”, al diari Ara, 3/8/2013]