24 d’abril / és curiós l’efecte que ha aconseguit stéphane hessel amb el
seu provocador pamflet Indigneu-vos, el llibre de no-ficció més venut
per Sant Jordi. en comptes d’indignar els lectors, als quals ens ha
explicat coses ja ben sabudes, ha aconseguit remoure els budells de
tots els analistes liberals nostrats q s’han vist sobrepassats en vendes
per un senyor de 93 anys. i això fa ràbia.
[del “diari de redacció” de lluís simon, a el9, 27/04/11]
«Diumenge vaig anar a treure una mica d’argent de poche del caixer automàtic i vaig trobar-hi un home estirat a terra, tapat amb una flassada i adormit. (…) Em va fer l’efecte que pertanyia als rengles de la nova pobresa que s’ha
generat per culpa de la crisi econòmica i de la injusta distribució
dels sacrificis que manté la immoral i escandalosa riquesa dels
financers en un crescendo que mai no s’atura i que s’acumula a costa de classes mitjanes i treballadors.
…
»Vaig pensar, d’entrada, en dues coses. La primera, que, just el dia
abans, a la civilitzada Londres, mig milió de persones van sortir a
manifestar-se i protestar contra les retallades socials i que molts ho
van fer violentament –i no és la primera vegada– contra els edificis de
la banca. I la segona, que, al Congrés dels Diputats, Rodríguez Zapatero
va respondre a la bona i encertada intervenció de Ridao (que demanava
que la dació en pagament fos acceptada per extingir un deute hipotecari
pel senzill procediment de tornar les claus i la finca sense quedar
desnonat i endeutat amb tot el patrimoni present i futur) tot dient que
no era practicable ni possible. He de confessar que, en sentir en boca
d’un líder pretesament socialista la justificació que va donar, vaig
sentir una barreja de ràbia i de vergonya d’altri. Perquè l’argument era
que no es pot corregir el diabòlic i pervers sistema actual. Estem,
doncs, condemnats a la indefensió i a l’abús que comença amb les
empreses de taxació propietat dels bancs, segueix per la redempció dels
interessos abans de rebaixar el principal, i culmina amb el desnonament i
traspàs de l’habitatge a una filial que si aconsegueix de vendre’l es
queda el benefici. I no es pot ajudar les víctimes desvalgudes, perquè
seria pitjor per a elles que, si els fessin justícia, tal com està
legislat, per exemple, als EUA, en sortissin perjudicats els bancs, cosa
que posaria en perill els estalvis dels modestos contribuents que estan
precisament dipositats als bancs i a les caixes. Val a dir que poques
vegades havia sentit una racionalització tan retorçada i pèrfida con aquesta. És a dir, us fotem, però és pel vostre bé.
»Mentrestant, però, la UE, el govern central i la Generalitat organitzen
cimeres i reunions per impulsar la recuperació i aplicar reformes que
condueixin a la consolidació fiscal i la competitivitat. I, tanmateix,
ningú no proposa mesures de sortida a la crisi que no vagin del 2013 en
amunt. (…) I, sobretot, ningú no gosa posar-li el cascavell al gat dels bancs i de
les caixes que representen el problema més insidiós de tots i que, en
molts casos, fan que al sistema financer s’hi pugui flairar la pudor
dels morts vivents i entitats zombis. En realitat, l’excusa
Zapatero serveix per rescatar bancs i caixes que han actuat per pura
cobdícia, de manera imprudent i temerària, tot fent veure que es vol
protegir els estalvis de la bona gent que hi van col·locar dipòsits
sobre els quals les comissions que els fan pagar s’apugen de forma tan
descontrolada com abusiva.
»Què més ha de passar perquè els polítics europeus s’oblidin del principi
que hi ha entitats que són “massa grans per deixar-les caure” i dictin
regulacions que fessin viables les fallides en què les pèrdues quedin a
càrrec dels creditors i accionistes i no a costa dels contribuents? Que,
en definitiva, aquestes figura que eren les regles de joc del
capitalisme i que, a més a més, si seguim afavorint els financers i els
gestors de monopolis i concessions amb l’eliminació del risc i la
garantia tarifària d’uns beneficis exorbitants, el perill serà la
fallida del deute sobirà del país com a conjunt. En tot cas, a Madrid
queda clar que les coses no van en aquesta direcció».
[Francesc Sanuy dixit: “Nous pobres i vells rics”, 29/03/11]
Aquestes figura que eren les regles de joc del capitalisme, sí, però enlloc no figura que s’hi hagi de jugar en igualtat de condicions; és a dir, que el joc permet que alguns jugadors hi participin amb avantatge (deslleial) de sortida. Aquesta trampa inicial desvirtua tot el joc posterior, i per tant no ens hauríem de sorprendre tant de trobar-nos amb situacions com les que descriu Francesc Sanuy. Mentre aquesta condició inicial (aquesta permissivitat incomprensible) continuï, sospito que tot continuarà igual: els grans jugadors (fills i néts de grans jugadors) jugant i guanyant sempre, amb cara de pòquer, i la resta mirant-nos-ho, impotents, amb cara de superindignats davant l’evidència que sempre guanyen els mateixos, invariablement. Així és com ho veig, i així ho crec; i aquesta seria la meva personal manifestació del Primer de Maig.
____________________________________________
PS: A propòsit de la peculiar manera que tenen a Madrid d’entendre els negocis (entre ells el de la Dependència de Catalunya, de 20.000 M€ nets anuals), és més que revelador l’article de Carlos Méndez publicat a El 9 Esportiu el dia abans del partit d’anada de la Champions League a l’estadi del RM: “Demà el Santiago Bernabeu es convertirà en un dels principals centres de negocis del món gràcies a les seves llotges VIP, que reporten uns ingressos al Madrid de 37 milions d’euros”. (Podeu prosseguir la sucosa lectura del text clicant aquí).
___________________________________
[Il·lustració de l’entradeta: El Roto]
