L'Hereu Riera

10 d’agost
«El Xavier m’ha passat un article sobre Pla, publicat en una revista madrilenya de poca circulació, que m’ha deixat molt divertit. O sigui que només he explicat obvietats, en aquest llibre! [*] Molt bé, molt bé. De fet ja m’ho pensava, però quin remei: després de 40 anys de política franca d’extermini, la continuació del suplici ha consistit, en les últimes tres dècades, a esgotar-nos amb discussions bizantines.
»Resulta que la feinada que m’ha costat expressar el fons antiespanyol de l’obra planiana, la meva insistència a remarcar l’esforç delicadíssim, d’ambigüitat i contenció, que Pla va fer per donar una forma constructiva a la seva condició de català ja l’havia fet Luis María Linde en un article a la Revista de Libros.
»Que Linde sigui economista s’explica molt bé en un país on els intel·lectuals es dediquen a justificar el sou davant les institucions. Ho dic perquè l’article és magnífic —tot i estar escrit amb aquesta sorprenent manca de remordiments que caracteritza els castellans. El títol també està bé: “Josep Pla, Cataluña y España, o el guardián de las ruinas”.
»Linde comença recordant que ningú no s’ha preocupat mai de l’evolució dels sentiments de Pla sobre Espanya, tot i el pes que tenen en la seva obra. Diu que, malgrat totes les decepcions que li va donar el catalanisme, Pla no va modificar mai, “o apenas, sus sentimientos e ideas sobre España, Castilla y los castellanos, ni quebrantó o diluyó su muy radical nacionalismo catalán”.

«Sense necessitat d’esmentar els desitjos de Pla i Xammar de matar el rei, assegura que l’escriptor se sentia tan poc espanyol “en 1924 como en 1981”. Ho demostra amb detalls suggerents, alguns dels quals m’havien passat per alt. Per exemple, recull una discussió amb Vicens vives, transcrita a Notes per a Sílvia, on Pla diu que els deixebles de l’historiador no hi han d’anar a estudiar res, a Madrid. En la seva línia de considerar els castellans un poble sense història, al servei d’una burocràcia, Pla li diu a Vicens Vives que Madrid és un decorat i que per estudiar els Àustries s’ha d’anar a Viena, i per estudiar els Borbons, a París.
»Linde també recull un passatge en què l’escriptor defineix Espanya com un producte jesuític i barroc, sostingut per l’amnèsia davant la injustícia, la cursileria irrespirable i la retòrica buida. Recorda que Pla es va posar a plorar en sentir per primer cop, després de la guerra, la Santa Espina. Jo no m’hauria atrevit a dir que Pla només valorava de Madrid el Museu del Prado i el clima; però, si ho diu Linde, és possible. En canvi, sí que he remarcat, en algun lloc del dietari, la poca consideració que li mereixia la literatura castellana, però sense aturar-me a explicar-ho amb tant de detall com l’autor de l’article; no perquè no em semblés important, sinó perquè em va semblar que s’interpretaria com un acte cruel i interessat.
»D’altra banda, veig que Linde se sorprèn que, a Notes del capvesprol, o en les discussions de l’Estatut de 1932 i de 1979, Pla es miri Espanya com una pugna entre una Castella dominadora i prussiana i una Catalunya dominada i victimista. Linde diu que Pla tenia una ploma privilegiada i una gran cultura però que la seva visió d’Espanya estava més empeltada de tòpics que la d’un comerciant de Terrassa. No ho diu directament, sinó a través d’un escrit de Francisco de Cossio on l’articulista assegura que l’únic moment en què l’humor de Pla feia figa era quan tocava la relació entre Catalunya i Castella.
»Com molt bé explica Linde, Pla abominava del victimisme català, però això no treu, sinó tot al contrari, que tota la seva obra sigui una “rotunda afirmación de ser catalán, sólo catalán y nada más que catalán” i que tota l’ambigüitat del seu discurs estigui al servei d’aquest sentit de la dignitat.
»L’article, doncs, està prou bé. Diu tot allò que jo he mirat d’explicar en aquest llibre sense la por de ser titllat d’extremista, i només li falta, per ser perfecte, una mica d’aquest sentiment de culpa que ja he dit que els castellans no coneixen. Això ajudaria Linde a entendre que la majoria d’opinions de Pla sobre Espanya i els seus amos no pretenien ser racionals ni justes, sinó tan sols expressar aquest fàstic íntim que qualsevol persona normal sent quan un estranger se li fica a casa i, en comptes de donar mostres d’agraïment, se’n riu dels seus morts i li imposa les serves normes i la seva llengua».
_________________________________________________________

[*] El nostre heroi Josep Pla, Enric Vilà. Acontravent, BCN, 2009, 2a edició.

«A Catalunya, els temperaments forts Espanya els ofega. Mantenint el país en l’escassetat i l’estretor, fa progressar tots els covards que robarien l’últim crostó de pa del veí per sobreviure. Misericòrdia per als germans esgarriats!
»Ara, jo vull dir una cosa: tots aquests productes de camps de concentració, tots aquests que s’han avesat a tirar la pedra i amagar la mà, tots aquests que viuen d’especular amb els punts febles dels altres i s’enlluernen per un càrrec o una medalleta, tots aquests val més que exercitin l’ànima o que es facin espanyols decidits, perquè si un dia arribem a ser un país lliure no serviran ni per escombrar escales».

(Enric Vila, El nostre heroi Josep Pla, A Contra Vent, BCN, 2009)

En el post d’ahir podíem llegir aquest altre fragment del llibre d’Enric Vila: «Per això [perquè les persones veiem el món a través d’estereotips] els qui dominen l’imaginari col·lectiu controlen els enfocaments amb què s’aborden els assumptes públics».
A Espanya -això que els espanyols en diuen Espanya-, els qui dominen l’imaginari col·lectiu són els espanyols. És una obvietat, però convé no perdre-la de vista. En el camí de Catalunya cap a l’alliberament nacional -o de retorn a la llibertat nacional, dit més exactament-, hi trobarem tota l’oposició dels qui la van deixar captiva i desarmada en el seu moment -en els seus moments- i que han fet mans i mànigues i tota mena de martingales retòriques i legalistes, de 1714 cap aquí, perquè continués estabornida i submisa, sense ni saber ben bé d’on li baixaven les òsties cada vegada i sense solució de continuïtat entre una i la següent… Els segrestadors solen tenir molta mala llet, i si se’ls veu la cara rera la careta, es poden tornar molt agressius.
Cap por, però: la justícia fica cada dia en cintura centenars de xoriços, per molt malcarats, malparlats i malparits que siguin. Només és per dir que hem de saber amb qui ens les havem.
Aquests dies la metàfora esportiva, que sovint va paral·lela a la realitat política, ens ha fornit un parell de lliçons prou gràfiques:

1. En el programa Hat-trick del Canal 33 on Joan Valls i Jordi Ramos repassen la lliga de futbol espanyola, el resum del partit Tenerife-Madrid de dissabte ens va oferir una imatge impagable: en un parell d’ocasions, jugant al contraatac i conduint la pilota Cristiano Ronaldo, aquest, en comptes de passar-la al seu company Kaká, que es trobava desmarcat, la dóna al de l’altre costat, més mal col·locat, i la situació d’avantatge es perd i la jugada acaba en no res. L’explicació d’aquesta decisió absurda del jugador portuguès és perquè es veu que s’ha entestat a acabar la temporada com a màxim golejador del seu equip, i per això no sembla disposat a donar cap facilitat a Kaká perquè marqui gols i i li disputi aquest honor. “No seré jo qui et doni l’ocasió perquè m’espatllis l’estadística!”, només li faltava dir, en aquella escena que hem descrit (encara que se li podia llegir perfectament a la cara).

1. Pius Pujades parlava ahir al diari El Punt, en un altre article imperdible (“‘La roja’ contra la nostra”), sobre el llibre publicat recentment pel periodista esportiu de la casa Lluís Simon, Catalunya contra Espanya (el partit inacabat), en el qual es descriuen les trampes espanyoles en el joc polític que es practica en el terreny esportiu… La lamentable, denunciable conducta inquisitorial i tramposa de les autoritats esportives i polítiques espanyoles per impedir que Catalunya tingui les seves pròpies seleccions respon al mateix tic que el de Cristiano Ronaldo a Tenerife: “A tu [Catalunya] no te la passo, que tu el que has de fer és treballar per mi i per la meva glòria”.
Les estadístiques esportives han de dir que Espanya és la primera, l’única, la campiona, la que compta, la que guanya.
Les altres estadístiques -polítiques, econòmiques, culturals, lingüístiques…-, també. I si cal (i cal: és l’única manera), recorrent a les trampes, a les mentides, a la simulació, al joc subterrani, a l’agressivitat, a la desqualificació, a l’engany, al suborn…
El nostre rival és un trampós de mena, i a més un jugador veterà. I diu el refrany castellà que “sabe más el diablo por viejo que por diablo”. Hauríem de tenir-ho molt en compte, per saber realment amb qui ens juguem els quartos…

[_{Il·lustració de l’entradeta: Grau}]

En la pregunta hi ha la resposta: si som capaços d’organitzar una moguda com aquesta sense cap suport logístic, polític ni econòmic, i malgrat tota la indiferència i/o l’hostilitat exterior (i en bona part també interior), vol dir que com a poble tenim una capacitat de convicció i fe en la nostra raó i en les nostres raons, d’organització i de fermesa que ens fa un poble més fort i cohesionat del que es pensen a fora, i segurament també més del que ens pensem nosaltres mateixos.
La pregunta que ens fem ja respon ella sola per nosaltres. Com diu el poeta, el camí es fa caminant.

<sub>4 de febrer

«Què significa aquest interès per la Catalunya anterior al franquisme? El passat es revisa quan deixa de fer mal. Però també sol passar, quan es mira tant la història, que el futur es veu negre i es busquen nous models per canviar el rumb.
»Walter Lippmann, en el seu llibre Public opinion, explica que les persones veiem el món a través d’estereotips. (…) Per això -diu- els qui dominen l’imaginari col·lectiu controlen els enfocaments amb què s’aborden els assumptes públics.
»I bé: em sembla que els marcs mentals creats per la Transició s’han esgotat a Catalunya. Esvaïda la por que va portar la dictadura, tot indica que els perdedors de la guerra no es donen per vençuts. Hi ha un neguit per reprendre la història des de 1936. Mentre a Madrid es barallen per l’imaginari constitucional, aquí, on la democràcia no és cap novetat, fa xup-xup la idealització del país desfet per la dictadura.
»Darrere tots els matisos polítics des dels quals es mitifica aquella àpoca, hi ha una nostàlgia comuna: la Catalunya capada per Franco. Un fet és clar: de la munió de conflictes que van portar la dictadura, el de la unitat d’Espanya és l’únic que queda per resoldre. Cada vegada es veurà més que Franco va servir, sobretot, per endarrerir un procés de fractura que s’hauria donat igual, però amb més avantatge per a nosaltres.
»Aquí gairebé tothom dóna per fet que, seguint per aquest camí, el país es dissoldrà. A les memòries de Josep Benet es diu: “Catalunya està en perill de mort”. La frase és gruixuda, però respon a un sentiment autèntic, que és viscut amb creixent angoixa per una part de la població. La major part dels electors de CiU i ERC subscriurien les paraules de Benet. Al Parlament només el PP defensa Madrid. Al PSC, la Constitució s’accepta però no s’idealitza. La mitificació d’aquells anys va bullint i el xoc de trens a la llarga sembla inevitable. Primer, perquè res que estigui viu i tingui importància -i la cultura catalana en té- no mor sense oposar resistència. I, segon, perquè tot tendeix a desenvolupar la seva màxima potència, i a Madrid i Barcelona la potència de les coses apunta cap a direccions diferents.
»Avui res no separa tant Catalunya d’Espanya com la Constitució espanyola.</sub>

_{»No sé quan ni amb quina violència es produirà el xoc, però tinc la sensació que hi ha dos bàndols carregant-se d’arguments. Mentrestant, la gent fa la seva, cosa que em tranquil·litza. No ho sé; diria que a Espanya es viu massa bé perquè es produeixi una balcanització, però si la història de les mentalitats val alguna cosa jo només dic que la nostàlgia catalana d’aquells anys trenta és incompatible amb la idea d’Espanya que defensen el PP i el PSOE.
»Hi ha més indicis: una manera de preveure cap on van les societats és analitzar la literatura que generen. (…)
»Què ens diu la literatura quan mirem Catalunya? (…)
»El punt mort on ens ha dut l’autonomia també estava escrit en la literatura, i no té res d’estrany. Quan no s’ha fet una literatura tècnica i deslocalitzada, s’ha fet una literatura casposa i ancorada en el passat, amb una relació primíssima amb la veritat i un idioma de laboratori inútil per a la vida. (…)
»Això ara torna a canviar. La tècnica i l’enginy ja no omplen. En l’ambient sura una nova predisposició a complicar-se la vida. La generació que puja té la prosa agressiva i un discurs compromès amb l’època i el país que li ha tocat viure. Promou actituds radicals i un desacomplexament potser excessiu. És la reacció a tants anys de peix bullit. (…)
»Només em fa patir que la pressa no ens converteixi en fum o, pitjor, en uns exaltats de mal recordar. (…)
»La calma, tan útil a la vida, també hauria de valdre en la literatura i en la política, crec jo.
»Anar amb presses és contraproduent perquè els èxits no valen per ells mateixos, sinó per allò que, sovint amb molt d’esforç, es va consolidant al llarg del camí que es fa per aconseguir-los. (…) La història va plena d’impaciències que han acabat com el rosari de l’aurora.
»No és veritat que el país s’hagi de morir demà, les coses importants no hi entenen, d’ultimàtums. Si fem bé les coses la independència caurà pel seu propi pes perquè tot tendeix a la seva forma autèntica, i aquí tenim una cultura, una gastronomia, un mar, unes fronteres naturals, un clima i una ciutat, Barcelona, amb vocació de capital.
»La felicitat sempre troba el seu camí. A més, Madrid ens roba, l’ús dels tancs està prohibit dins de la UE i mai no havíem parlat tan obertament de separar-nos.
»La retòrica és important perquè el desig augmenta a còpia de verbalitzar-lo. Si l’independentisme creix amb els polítics que tenim, tots formats sota el franquisme, què passarà a mesura que surtin més i més generacions educades en una mínima llibertat? Cal treballar més i cridar menys; concentrar-se en les obligacions, en comptes de viure d’embolicar-se amb la bandera. (…)
»Cal dominar el temps dels conflictes. Les coses només donen per a allò que poden donar cada moment. ¿Tenim un gruix de dirigents prou preparats, un sistema comunicatiu prou potent, suficients empresaris, poetes, escriptors, ciutadans per sostenir una batalla decisiva o un estat? Hi ha prou múscul nacional, autèntic, no verbal?
»Ja sé que amb les coses de l’amor cal una mica de rauxa. Ja sé que necessitem un estat. Però l’adversari també juga, i necessitem arribar a la independència en condicions. Encara que alguns prometin que l’endemà estarà tot fet, és justament al contrari, i ens convé arribar-hi sòlids. Cal generar oportunitats més relacionades amb el nostre talent que amb la mediocritat de l’adversari perquè els lligams són forts, la història pesa i, un cop ens haguem separat, no voldria viure un altre referèndum, ara d’annexió a Espanya, perquè els trens no funcionessin prou bé.
»Total, em sobren pamflets i em manca capacitat de sacrifici, i aquí el paper dels escriptors és important. La literataura hauria de servir per endurir el caràcter dels catalans, per fer-los més lliures, més aptes per a la vida, per estimular-los la intel·ligència i la vitalitat. Hauria d’ajudar-los a pensar millor, a viure amb menys por, a fer més fills i més diners, a sentir la necessitat de reconquerir el seu territori sentimental amb l’esforç i el talent, no pas fent el ploricó.
»Hauria de servir per crear una cultura del poder».}

(Enric Vila, El nostre heroi Josep Pla, A Contra Vent, BCN, 2009, pp. 186-192)
_____________________________________________________________

[Il·lustració de l’entradeta: JAP, a El Punt d’avui, 1 de març del 2010, l’endemà de la celebració de la segona onada de consultes sobiranistes al Principat de Catalunya. La rata de biblioteca (constitucional) de l’acudit gràfic (la que porta ulleres, vull dir) em fa pensar fortament en la figura d’un professor de dret constitucional (espanyol) glossat fa poc en aquestes mateixes planes i que inspira la mateixa tendresa que la del dibuix del gran JAP]