L'Hereu Riera

10 d’agost
«El Xavier m’ha passat un article sobre Pla, publicat en una revista madrilenya de poca circulació, que m’ha deixat molt divertit. O sigui que només he explicat obvietats, en aquest llibre! [*] Molt bé, molt bé. De fet ja m’ho pensava, però quin remei: després de 40 anys de política franca d’extermini, la continuació del suplici ha consistit, en les últimes tres dècades, a esgotar-nos amb discussions bizantines.
»Resulta que la feinada que m’ha costat expressar el fons antiespanyol de l’obra planiana, la meva insistència a remarcar l’esforç delicadíssim, d’ambigüitat i contenció, que Pla va fer per donar una forma constructiva a la seva condició de català ja l’havia fet Luis María Linde en un article a la Revista de Libros.
»Que Linde sigui economista s’explica molt bé en un país on els intel·lectuals es dediquen a justificar el sou davant les institucions. Ho dic perquè l’article és magnífic —tot i estar escrit amb aquesta sorprenent manca de remordiments que caracteritza els castellans. El títol també està bé: “Josep Pla, Cataluña y España, o el guardián de las ruinas”.
»Linde comença recordant que ningú no s’ha preocupat mai de l’evolució dels sentiments de Pla sobre Espanya, tot i el pes que tenen en la seva obra. Diu que, malgrat totes les decepcions que li va donar el catalanisme, Pla no va modificar mai, “o apenas, sus sentimientos e ideas sobre España, Castilla y los castellanos, ni quebrantó o diluyó su muy radical nacionalismo catalán”.

«Sense necessitat d’esmentar els desitjos de Pla i Xammar de matar el rei, assegura que l’escriptor se sentia tan poc espanyol “en 1924 como en 1981”. Ho demostra amb detalls suggerents, alguns dels quals m’havien passat per alt. Per exemple, recull una discussió amb Vicens vives, transcrita a Notes per a Sílvia, on Pla diu que els deixebles de l’historiador no hi han d’anar a estudiar res, a Madrid. En la seva línia de considerar els castellans un poble sense història, al servei d’una burocràcia, Pla li diu a Vicens Vives que Madrid és un decorat i que per estudiar els Àustries s’ha d’anar a Viena, i per estudiar els Borbons, a París.
»Linde també recull un passatge en què l’escriptor defineix Espanya com un producte jesuític i barroc, sostingut per l’amnèsia davant la injustícia, la cursileria irrespirable i la retòrica buida. Recorda que Pla es va posar a plorar en sentir per primer cop, després de la guerra, la Santa Espina. Jo no m’hauria atrevit a dir que Pla només valorava de Madrid el Museu del Prado i el clima; però, si ho diu Linde, és possible. En canvi, sí que he remarcat, en algun lloc del dietari, la poca consideració que li mereixia la literatura castellana, però sense aturar-me a explicar-ho amb tant de detall com l’autor de l’article; no perquè no em semblés important, sinó perquè em va semblar que s’interpretaria com un acte cruel i interessat.
»D’altra banda, veig que Linde se sorprèn que, a Notes del capvesprol, o en les discussions de l’Estatut de 1932 i de 1979, Pla es miri Espanya com una pugna entre una Castella dominadora i prussiana i una Catalunya dominada i victimista. Linde diu que Pla tenia una ploma privilegiada i una gran cultura però que la seva visió d’Espanya estava més empeltada de tòpics que la d’un comerciant de Terrassa. No ho diu directament, sinó a través d’un escrit de Francisco de Cossio on l’articulista assegura que l’únic moment en què l’humor de Pla feia figa era quan tocava la relació entre Catalunya i Castella.
»Com molt bé explica Linde, Pla abominava del victimisme català, però això no treu, sinó tot al contrari, que tota la seva obra sigui una “rotunda afirmación de ser catalán, sólo catalán y nada más que catalán” i que tota l’ambigüitat del seu discurs estigui al servei d’aquest sentit de la dignitat.
»L’article, doncs, està prou bé. Diu tot allò que jo he mirat d’explicar en aquest llibre sense la por de ser titllat d’extremista, i només li falta, per ser perfecte, una mica d’aquest sentiment de culpa que ja he dit que els castellans no coneixen. Això ajudaria Linde a entendre que la majoria d’opinions de Pla sobre Espanya i els seus amos no pretenien ser racionals ni justes, sinó tan sols expressar aquest fàstic íntim que qualsevol persona normal sent quan un estranger se li fica a casa i, en comptes de donar mostres d’agraïment, se’n riu dels seus morts i li imposa les serves normes i la seva llengua».
_________________________________________________________

[*] El nostre heroi Josep Pla, Enric Vilà. Acontravent, BCN, 2009, 2a edició.