L'Hereu Riera

Blogaires, bloguistes, bloguers tots:
Fa dies vaig anar a petar al blog d’un tal Jofre (no n’he sabut trobar més referències) que em va cridar de seguida l’atenció perquè hi replanteja, entre altres temes relacionats amb la llengua, la decisió del Termcat d’adoptar en català la forma bloc per a l’equivalent anglesa blog, forma escurçada de weblog, això és, ‘diari interactiu’ o ‘bitàcola personal’. El nostre blogaire s’ho ha pres molt a pit, i tan convençut està que la forma triada pel Termcat és errònia, que ha decidit engegar una campanya, a través del seu blog, en favor d’aquesta altra forma, amb -g final; una campanya, naturalment, enraonada i recolzada en uns quants articles sobre la qüestió escrits per personatges autoritzats, entre ells dos doctors en filologia catalana: Gabriel Bibiloni, de la Universitat de les Illes Balears, i Joan Solà, de la Universitat de Barcelona.
En el moment que vaig entrar en aquesta casa amb el meu vilaweblog ja em ballava pel cap i davant dels ulls aquesta curiosa dicotomia blog/bloc, i que algú hagués decidit que s’havia d’escriure bloc, amb -c, per una suposada semblança (fonètica, però també conceptual) amb el bloc de notes de paper em semblava més aviat una frivolitat, amb un argument agafat pels pèls, però tampoc en vaig fer gaire cas, i vaig apuntar-me a l’alegria general de la forma bloc, encara que sense gaire entusiasme ni convenciment; i la prova és que al llarg d’aquest temps he fet servir les dues formes, senyal evident de dubte.
Però noi, després de llegir els documents aportats per aquest Jofre, crec que l’home té més raó que un sant, i em passo a la seva causa. No pas per portar la contrària als del Termcat (que no seria la primera vegada que me’n fan venir ganes), sinó perquè ara tinc clar que, efectivament, els arguments que defensen la forma bloc estan agafats pels pèls.
I encara hi afegiria que, si hi havia plantejada aquesta discussió, tampoc hauria costat tant admetre les dues formes, i deixar-les a la lliure elecció de l’usuari, tenint en compte que el francès, com es pot comprovar a la mateixa plana web del Termcat, admet les formes bloc, bloc-notes (mira per on!), blogue i carnet web, i l’anglès les formes ja conegudes blog i weblog.
(I de tota manera, ha passat allò que passa en aquest país, on diuen que tots som homes del temps, entrenadors del Barça i filòlegs: que, com queda referenciat en els blogs del professor Bibiloni, hi ha un fotimer de blogs, serveis, xarxes i directoris catalans que han tirat pel tros i s’han decantat per la forma blog amb -g).
Al blog de l’amic Jofre hi ha obertes altres qüestions no menys interessants, com el bandejament de què ha sigut objecte l’article neutre lo i la seva estrafolària substitució sistemàtica per l’article el, però ja hi tornarem un altre dia.

»BLOG, no pas BLOC (això sempre i quan ens referim a weblog)

»Dir que blog s’ha d’escriure bloc perquè sonen igual i perquè un blog suggereix un bloc de notes té tan poc sentit com dir que reg s’ha d’escriure rec perquè sonen igual i perquè l’acció del reg suggereix un rec.

»He fet aquest web amb la intenció d’engegar una campanya activa de propagació del mot blog (amb G) en comptes de bloc quan es refereix a weblog.

»Per què una campanya activa? Doncs perquè crec que hi ha molta gent que escriu bloc
perquè simplement no s’ha preguntat mai si aquesta és la manera més
convenient. Simplement ho fa perquè ho ha vist per Internet o perquè
s’ha assabentat que aquesta és la tria del Termcat. Amb aquesta
campanya farem que aquesta gent s’informi sobre la qüestió.

(…)

»Funcionament de la campanya: es basa a posar un enllaç al propi blog
amb la inscripció “açò és un blog, no pas un bloc” o quelcom de
semblant, amb l’adreça del web que esteu llegint ara mateix. Això farà
que qualsevol visitant s’assabenti que hi ha una alternativa a la
paraula bloc.

Escrits en defensa de blog:

1. L’escrit que va encetar la polèmica. Del professor Bibiloni.
2. La meva visió sobre la qüestió. Article del meu blog.
3. Un altre escrit d’en Bibiloni.
4. Informació variada. Enllaç al web d’en Bibiloni.
5. Article interessant relacionat. Del blog d’en Bibiloni.
6. Combat a la Catosfera. També del blog d’en Bibiloni.
7. Unes paraules de Joan Solà. En Bibiloni no és l’únic que ho diu.

Qui vulgui pot afegir enllaços a pàgines relacionades amb el tema.
Estaria bé que algú pengés dissenys de botons i en posés l’enllaç.

8. “Blog” amb “g” de “garrofa”
   
9. En contra de la paraula “bloc”
   
10. Bits & Beats – blog o bloc?
    
11. XhMljqbAknxFh
    
12. blog, bloc????
    
13. YarmkhJevUFSwfiaXj
    
14. zoWIglLnbGJ
    
15. Els primers del Roís de Corella
    
16. L’origen de la paraula “blog”

Pensem que en temps de Fabra hi havia una espècie de filòlegs que
pensaven que “llavial” o “cervellal” eren millors que “labial” o
“cerebral” perquè els segons eren massa iguals que els corresponents
espanyols. La terminologia científica i el lèxic culte (crec que en el
sac hi podem ficar el “blog”) tendeixen a la universalitat. Normalment
els qui se separen de la regularitat són els espanyols. Avui totes les
llengües diuen “blog” (encara que el francès també diu “blogue”). No
m’estranyaria que fossin els nostres veïns que qualsevol dia fessin la
raresa: ja he vist per alguna pàgina web la forma “bloj”.
 Ho ha dit Gabriel Bibiloni (14/10/2005)

Translation (traducción):

[En un comedor familiar, la autoridad paterna se deja sentir, incontestable]

—¡Niño, siéntate bien, te digo!

Guió i dibus: Min

Translation into Uruguaian (traducción al uruguayo):

[En un comedor familiar, la autoridad paterna se deja sentir, incontestable]

—¡Niño, siéntate bien, te digo!

Aquesta setmana passada els responsables del trànsit han premiat uns quants milers de conductors catalans amb un parell de punts extres per haver fet bondat a la carretera. Això és: els que no havien perdut cap punt, dels dotze originals del carnet de conduir, ara en tindran dos més d’afegits, 12 + 2 = 14 punts. Vaja!, precisament ells, que no els necessitaven…, quina broma!
Bromes a part, no sé si la decisió dels que vetllen per la bona conducta dels conductors és encertada o no, des del punt de vista pedagògic, diguem-ne, ja que segons com sembla que inciti els premiats a gastar, encara que només sigui una miqueta, una petita part dels punts acumulats…, perquè, a veure, què se n’ha de fer, d’aquesta reserva?, què en fas de 14 punts, o dels 16 o 18 que un pot tenir més endavant, si aquesta iniciativa té continuïtat?
He de confessar que no em compto entre els afortunats, per haver comès en dues ocasions sengles faltes greus, segons constava al paperet de la multa: en una d’elles em va caçar el radar mòbil instal·lat en un cotxe dels mossos a l’entrada d’una ciutat de la costa, on anava un dia que tenia pressa gairebé a 90 en un tram limitat a 70 (encara que objectivament no hi ha cap perill, essent un tram de doble via encara fora del nucli urbà); i l’altra va ser el radar fix de la famosa variant de Girona, on circulava un servidor a quarts de dues de la matinada, completament sol com un mussol, a 99 km/h… No me n’estic pas queixant, i encara menys burlant, que consti: accepto la meva culpa, i ja la vaig pagar amb quatre puntets (i uns quants euros). Però el que em sorprèn és l’escala que maneja Trànsit sobre la gravetat de les infraccions: si aquestes són greus, com deuen ser qualificades les greus, vull dir les que són realment greus?
Ara bé: estic d’acord que els conductors d’avui som com els burros d’ahir, i que entenem les ordres a base de garrotades. Passeu, l’estona que vulgueu (encara que sigui de nit), per la variant de Girona i veureu quin goig que fan els cotxes, tots en fila i a l’estricte pas que marquen els senyals rodons de cercle vermell…
Un cop a dins del cotxe i amb les mans al volant, els homes ens tornem uns animals, i així és com ens veuen i com ens tracten les nostres autoritats.

Sense sortir de la cosa del trànsit, aprofito per penjar aquí un vídeo que he rebut fa poc i que resulta que és de l’Anna G, una amiga de Mifas molt bona noia però que és del Real Madrid, pobra, i que havia desaparegut de Girona després que el Barça va guanyar la Champions League a Roma: havia pogut suportar els dos títols anteriors dels culés, però aquesta vegada ja va ser massa per a ella, i va fotre el camp del país, i ara, ves per on, resulta que l’han localitzat a Estocolm, Suècia, corrent com una esperitada amb el seu Toyota Supra per aquells verals, aprofitant que allà no hi ha mossos d’esquadra…
En fi, suposo que a hores d’ara ja es deu haver assabentat que ha tornat l’Ésser Superior a rescatar el madridisme i que l’equip blanc d’aquí endavant guanyarà tot lo guanyable i que deixarà en ridícul el Barça i els seus tres titolets de no res.
Torna, Anna, que s’ha acabat el malson! Però no corris tant, dona, que encara falten dies per començar la lliga…!

L’última proposta de la companyia aèria Ryanair, la de crear unes places encara més econòmiques dins el passatge normal pel fet que correspondrien a seients per viatjar dret, al final no tirarà endavant, i no pas per cap raó de seguretat, com hom podria pensar amb tota lògica, sinó simplement perquè Boeing, el fabricant dels avions de la companyia, ha dit que no estan considerant per a res aquesta possibilitat ni tampoc tenen cap intenció de fer-ho. Carpeta tancada, doncs.
L’èxit d’aquest invent de la companyia irlandesa s’afegeix al dels dos anteriors, que tampoc s’han dut a terme: cobrar més als passatgers passats de pes, i cobrar per anar al lavabo de l’avió. Dues mesures tan estrambòtiques com aquesta i que han tingut la mateixa fi, però segurament també la mateixa efectivitat: fer que es parlés de la companyia, ajudats pels mitjans d’informació, que bé n’han de donar compte, oi?
És una peculiar variant del màrqueting que no trobaríem al Libro gordo de la publicidad d’en Lluís Bassat, per exemple (que, per cert, ahir era a la ràdio explicant batalletes, com la del “Som 6 milions” o aquella encara més gloriosa del “Xup, xup, Avecrem”, de creació i interpretació pròpies), però segur que dóna bons rèdits. Aquí i ara mateix, en aquest post, sense anar més lluny, estaríem caient a la trampa parada pel senyor Michael O’Leary i els seus, si no fos que no és pas de Ryanair i les seves genialitats, que volia parlar, sinó de la mateixa existència de la companyia i del concepte de vols de low cost sobre el qual es basa la seva prosperitat, d’una banda, i de l’altra del concepte de seguretat associat.

La seguretat, en el transport aeronàutic, sembla un concepte ben
elàstic, si ha arribat fins a aquest extrem, que una companyia llanci
(ni que sigui en forma de globus-sonda) una idea tan extravagant com
aquesta: que una part del passatge viatgi dret a canvi de pagar menys
pel bitllet.
Pel mig hi ha pla més coses, però, com ara l’espai estretíssim que ocupen els seients (origen de la famosa síndrome de la classe turística:
problemes de circulació a les extremitats inferiors provocats per la
postura rígida del viatger, sobretot en vols de llarg recorregut) i
l’estretor dels passadissos entre fileres de seients, condicions
físiques d’una precarietat que es fa més evident encara, no cal dir-ho,
quan el viatger és discapacitat i /o usuari de cadira de rodes, tant a
l’hora d’entrar i sortir de l’avió com d’ocupar el seu seient (unes
vegades al costat del passadís, d’altres de la finestra, i en ambdós
casos “per raons de seguretat”!…).
És a dir: d’una banda els
protocols de seguretat obliguen les hostesses de vol a fer aquella
comedieta de representar davant dels passatgers, abans de cada vol, com els caldria posar-se l’armilla
salvavides en cas d’accident (tant se val que el vol sigui de mitja
horeta, o que el trajecte no sigui sobre el mar), i de l’altra permeten
una economia de l’espai tan bèstia que no faria sinó dificultar
l’evacuació del passatge, en un hipotètic aterratge forçós, per exemple.
Com lliga, això? Com poden coexistir els dos criteris?
Jo crec que per la mateixa raó per la qual en un avió es troba un gran espai hiperrendibilitzat i al costat, a la part de davant, un espai més petit però amb seients de mides més generoses, conegut com a primera classe, business class o denominacions semblants. O per la mateixa raó per la qual en un aeroport es troben avions de línies regulars que cobren preus regulars pels seus bitllets i avions de línies de low cost, com Ryanair, Click Air, Vueling, etc: perquè hi ha un concepte de rang superior, en el sistema econòmic imperant en aquesta part de món nostra, superior fins i tot al concepte tan sagrat de la seguretat a tota costa també imperant a Occident, i és el concepte de liberalisme, el reconsagrat liberalisme econòmic, al qual està subjecte tot el sistema econòmic (i per tant els governs, inclosos els socialdemòcrates que passen amb la pala i l’escombra a recollir els residus del capitalisme descontrolat i a posar tiretes als traus al cap de les seves víctimes).
És el mateix que comentàvem uns mesos enrera a propòsit de les gasolineres, on el liberalisme n’ha eliminat tots els treballadors prescindibles i ara tots els clients es veuen obligats (inclosos els mateixos liberals, que ja té conya, la cosa!) a servir-se aquest pudent producte petroquímic amb les seves pròpies mans… Aquest invent també té un bonic nom anglès, per cert: self-service, que en el seu moment va fer fortuna, més enllà de mercats i supermercats, com l’ha fet ara el de low cost més enllà de les línies aèries…
Aquest sistema econòmic que patim té aquestes contradiccions, que demostren que no és perfecte, i aquestes que he apuntat aquí no són més que petitíssimes mostres. En té de molt més contundents, però totes vénen d’allà mateix: de l’acumulació, de la hipèrbole, de l’exageració, de la patrimonialització sense mesura i sense límits, afavorida per un sistema hereditari absurd i contraproduent. E l’aeronave va…

Per cert, el dia que el president de Ryanair decideixi apujar un grau més la temeritat de les seves genials propostes fent pedalar tots els passatgers, per estalviar energia i poder abaratir costos, li demanaria des d’aquí que pensi a posar pedals de mà per als viatgers discapacitats sense mobilitat a les cames. Gràcies.

[_{Dibu de l’entradeta: Min}]

Translation (traducción):

[En un fantástico estadio nacional, sede de grandes eventos -el último, una fabulosa final de un open de tenis-, tiene lugar la presentación de un fantasma…, digo de una figura futbolística de talla mundial, cuyo sueño de toda la vida se hace realidad a cambio de un pequeño puñado de euracos]

—¡OOOOOOH!
—¡UUUUUUUH!

Guió i dibus: Min

Translation into Canarian (traducción al canario):

[En un fantástico estadio nacional, sede de grandes eventos -el último,
una fabulosa final de un open de tenis-, tiene lugar la presentación de
un fantasma…, digo de una figura futbolística de talla mundial, cuyo
sueño de toda la vida se hace realidad a cambio de un pequeño puñado de
euracos]

—¡OOOOOOH!

Previsió meteorològica

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

«L’arribada
del PSE de bracet del PP a Ajuria
Enea tindrà conseqüències ràpides i visibles en un camp que, aparentment,
no hauria de ser matèria de tractament urgent. Es tracta dels mapes que
utilitza ETB, la televisió pública basca, en les seves informacions
meteorològiques. Segons els acords que possibilitaran l’elecció de Patxi López
com a nou lehendakari, es durà a terme una “reforma profunda” de les
ràdios i televisions públiques del País Basc en la qual en destaca la intenció
de fer desaparèixer el concepte Euskal Herria, cosa que portarà a una
modificació dels continguts informatius. Una de les conseqüències en serà,
precisament, la dels mapes del temps, on no hi podran aparèixer aquells
territoris bascòfons que no formen part de l’actual Comunitat Autònoma Basca. Concretament, les Bases per al canvi democràtic al servei de la societat basca
inclouen un apartat, el sisè, referit a EITB, en el qual s’especifica que
“la línia editorial, així com les representacions gràfiques i
infogràfiques de la programació d’EITB, s’inscriurà en la realitat política i
institucional que representa la Comunitat Autònoma Basca,
sense perjudici d’informar sobre el nostre entorn cultural o territorial”.

»Aquesta qüestió ha portat alguns polítics catalans a reclamar de fer el mateix
als mapes meteorològics de Televisió de Catalunya, on, després de la informació
del Principat i abans de la informació del continent europeu, s’informa del
temps de la resta de territoris dels Països Catalans. Així, el president de
Ciutadans, Albert Rivera, va assegurar, en conèixer-se l’acord PSE-PP, que es
mostrava partidari d’un de similar a Catalunya que portaria a eradicar el que va
anomenar “el mapa de l’imperi dels Països Catalans”.

Els mapes com a ‘cosmovisions’
Tot plegat ha obert un debat sobre quin ha de ser el model informatiu a
Televisió de Catalunya, on el mapa del temps pot ser considerat, de fet, només
la punta de l’iceberg d”una determinada manera d’entendre les coses des d’un
punt de vista polític. El diputat socialista Joan Ferran, cèlebre per les seves
crítiques a la crosta nacionalista que, segons ell, impregna els informatius de
Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio, també s’ha significat respecte al
mapa del temps. “Tot i que hi ha una unitat cultural i lingüística de Salses a
Guardamar -afirma Ferran-, el fet és que la unitat política dels Països
Catalans no existeix”, raó per la qual es mostra partidari “d’un mapa físic en què no es transmeti una cosmovisió determinada”. Per a Ferran, cal mantenir
un mapa que informi de la meteorologia a tot el domini lingüístic “però sense
línies que creen separacions”, ja que aquest fet “pressuposa que marca els
límits d’un país”. Tot i això, Ferran considera que la televisió basca ha
d’aplicar la mateixa recepta, és a dir, “informar de l’àrea lingüística del
basc però sense marcar fronteres”.

[Del blog d’Albert Martínez Bover, meteoròleg català resident a Madrid]

Anticicló a la Meseta

La setmana passada el flamant Paxi López era de visita a Madrid, on va ser rebut amb grans mostres d’alegria pel llogater de la Moncloa, el frapant JL Rodríguez, i tanta va ser l’alegria i el contento, que només faltava que es donessin el bec, per no utilitzar una expressió encara més gràfica però tirant a porno (i per això més escaient, aquí) que feia servir de tant en tant l’enyorat actor galaico-català Pepet Rubianes. Tenien motius de celebració, ja ho crec que sí: que ara ja poden parlar dels problemes dels ciutadans, quan es troben per parlar del País Basc (properament Comunitat Basca). Els bascos i presumptes bascos d’abans ara ja són simplement “ciutadans”: el progrés és enorme; l’avenç, descomunal.

Hi ha un tanmateix, però: just després de la visita de pleitesía del president nonacionalista basc a la capital de la metròpoli la premsa publicava una enquesta segons la qual el 60 per cent dels bascos i basques (6 de cada 10: la meitat més un) no està d’acord amb la constitució d’aquest govern, de la manera que es va acordar (idear, calcular, ordir, maquinar i perpetrar). Però això és igual: que diguin missa, els bascos i basques, si volen, que les grapes ja són a lloc i engrapen fort, i aquí tenim el mapa del temps (tan innocentot que ens pensàvem que era) per demostrar-ho, a tirs i a troians.

Baixa una borrasca del Nord

La previsió meteorològica de l’Albert Martínez Bover s’ha complert fil per randa. Al diari de diumenge passat la Dolors Bellés en donava compte:
«Un simple mapa, el del pronòstic del temps, s’ha convertit en tot un símbol. El del famós canvi que el socialista Patxi López va anunciar quan va arribar a la presidència del govern basc, el 5 de maig passat, agafat del bracet del PP. (…) Ara, en resposta al sisè punt del pacte que van subscriure els socialistes i el PP, gràcies al qual Patxi López és lehendakari, la denominació Euskal Herria ha estat literalment esborrada del mapa [del temps, de moment], on era present des de la primera emissió televisiva, el 31 de desembre de 1982. (…) La dreta i l’esquerra espanyoles van agrair el nou mapa com la pluja en època de sequera».
Es continuarà donant informació sobre el temps de Navarra, informa la cronista, perquè els mateixos navarresos no volien deixar de rebre-la, però en el mapa d’ara Navarra hi consta com un territori diferent, al costat de la Rioja, Castella i Lleó i Cantàbria, on també arriben les emissions d’Euskal Telebista (EITB), que surten al nou mapa “amb la finalitat de diluir encara més Euskal Herria”: una versió reduïda i reconcentrada del reconsagrat café para todos, aplicat ara a la meteorologia nacionalista i excloent… (excloent: aquest és l’adjectiu que els agrada aplicar als nacionalismes que no són el seu).

Línies isòbares sense criteri

«Segons els experts, aquest mapa no respon a cap criteri concret. L’anterior responia a un criteri cultural i lingüístic -mostrar els territoris de llengua basca-, mentre que el d’ara no segueix cap altra directriu que la política. I és que, tot i que aparentment es tracta d’un innocent canvi d’imatge, la realitat és molt diferent (…) i de fet respon a un criteri, el del nacionalisme espanyol: esborrar qualsevol cosa que pugui esdevenir motiu de reivindicació identitària. Tot i que Patxi López va parlar d’un govern per a tothom i va rebutjar els fronts, el canvi de temps que hi ha hagut al País Basc és la prova que no serà així.
(…) Per al PP i el PSOE, al País Basc ha deixat de fer aquell empipador xiri-miri i el cel és clar, mentre que a Catalunya s’acosta una tempesta. I és que el canvi de temps al País Basc podria ser tot un precedent».

A Catalunya tenim cel tapadot, però aguanta

I a Catalunya què hi diuen, els homes del temps? Ja hem vist a la crònica de l’home del temps de dalt que alguns polítics crostacis s’han afanyat a ficar-hi cullerada, reclamant l’extinció definitiva de l’imperi català via mapa del temps, però haurem de veure si en Tomàs Molina i els seus companys aguanten el xàfec dels nonacionalistes d’aquí, dels nonacionalistes d’allà i de la Brunete mediàtica tota, que volen el mateix per a TV3, com deia l’altre dia la Gemma Busquets al mateix diari gironí, i que ho reclamen “amb aires de dictador, ara que hi ha un precedent amb què se senten legitimats”… Resistirà, en Molina, com li demana la Gemma desesperadament? Com ho veu, ell?
Tornem al blog de l’Albert:

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

«Tomàs Molina és el cap de meteorologia de Televisió de Catalunya i defensor de
l’estat actual de coses: “Fem pronòstics per a Catalunya i també per al País
Valencià i les Illes Balears perquè és l’àrea natural nostra”, assegura, alhora que assenyala que en tots aquests territoris Televisió de Catalunya
“disposa d’observadors que ens passen dades i a més hi tenim audiència, tot i
que al País Valencià cada cop menys, a causa del tancament de repetidors”.
Apunta Molina que sempre es fa un apunt del temps a Europa i que també
s’informa del temps a Madrid al TN Vespre. El fet que no s’informi més
d’Espanya també té el seu perquè: “Si alguna cosa fem bé és el temps de
Catalunya, on hi ha la gent que ens entén i a la qual ens dirigim, i centrar-nos
en aquest territori ens permet ser molt més detallistes”. Pel que fa a la
lectura política de tot plegat, Molina, que assegura que “mai” s’ha sentit
“al·ludit per la crosta nacionalista”, considera que sovint es fa “més
controvèrsia que política” i que, en tot cas, la feina dels homes i dones del
temps és la de “donar la millor informació possible”, una informació que passa
per mantenir l’actual estructura.

De la lògica lingüística a la política
També defensa el
model vigent el periodista Vicenç Villatoro, exdirector de TV3, que deixa clar
que “el mapa del temps d’una televisió no és innocent”, en tant que “defineix
des d’on emet i per a qui emet”. En un article recent, Villatoro també
assegurava que tot i que “l’àmbit central de TV3 és Catalunya, també ho és el
català” i en aquest sentit defensa que “el mapa d’una televisió o de qualsevol
producte cultural el defineix fonamentalment la llengua amb què es fa” i considera
que canviar aquest model per un de “circumscrit als límits polítics i
administratius de la comunitat autònoma” passa per “substituir la lògica
lingüística i cultural per la lògica política i administrativa”.
No ho veu d’igual manera Anna Balletbò, membre del consell de govern de la Corporació Catalana
de Mitjans Audiovisuals a proposta del PSC, que defensa que “el mapa ha de
ser més ampli” en nom d’un “pragmatisme” pel qual demana “saber
si farà fred a Madrid o no perquè hi viatjo sovint”. Des d’aquest punt de
vista, Balletbò considera que “fer una previsió més àmplia és un favor a la
gent”, però que no considera que això sigui “una qüestió ideològica” i, en tot
cas, és del parer que a TV3 encara hi ha “pendent” un debat “a fons
d’estratègia de futur”.
Mentrestant, a la televisió basca es viu a l’espera del que pugui passar
després del traspàs de poders, conscients que arribaran temps de canvis
definits per una voluntat inequívoca de PSE i PP de fer just el que denuncia
Villatoro, és a dir, “substituir la lògica lingüística i cultural per la lògica
política i administrativa”.

“¡Santiago y cierra España!”, cridaven els cavallers medievals castellans, i aquest és el crit amb què avancen també els moderns croats castellans, ara coneguts arreu com a espanyols.

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Translation (traducción):

[Un joven, con amplia perspectiva sobre el mundo y sus circunstancias, saca conclusiones]

—Así pues, ¿es eso, el mundo?… ¡BAH!

Guió i dibus: Min

Translation into Salvadoran (traducción al salvadoreño):

[Un joven, con amplia perspectiva sobre el mundo y sus circunstancias, saca conclusiones]

—Así pues, ¿es eso, el mundo?… ¡BAH!

«Hi havia una vegada, en un país molt proper, una madrastra molt
dolenta i molt i molt lletja, però encara més presumida, que tenia moltes filles. La majoria d’elles eren filles seves
biològiques, però també en tenia algunes d’adoptades, i amb aquestes
era especialment cruel.
Amb les seves filles naturals era una mare més
aviat descuidada, i tampoc se les estimava gaire, però amb les altres,
amb les recollides, que eren d’un altre país, a més de no estimar-les gens ni mica hi tenia un
tracte injust i discriminatori: les obligava a treballar per totes, en
tallers rònecs, amb poca llum i amb unes màquines antigues i
destarotades amb les quals sovint prenien mal, els hi donava una part
escarransida del sou que guanyaven, que els arribava just per malviure,
i a més, quan estaven totes les filles juntes, les de la casa i les adoptades, no permetia que aquestes parlessin entre
elles, i encara menys en la seva llengua materna, i les obligava a
parlar i a jugar en la “llengua comuna de la família”, com en deia ella, perquè
se’n malfiava, i com que no s’havia molestat mai a aprendre la llengua
de les seves filles adoptives (que en realitat eren segrestades, encara
que això ja procurava que els veïns, que la tenien per una bona dona
malgrat el seu mal caràcter, no ho sabessin), temia que no tramessin la
fugida, i això no podia permetre-ho de cap manera, de por que tenia que
tot el poble s’adonés de quina mena de mala bruixa era en realitat,
però sobretot perquè ella i les seves filles es veurien obligades a
treballar, i com que no hi estaven acostumades, potser se’ls omplirien
les mans de butllofes, o pitjor, potser haurien de sortir al carrer a
demanar almoina, i com que eren molt orgulloses, la sola idea de
pensar-ho les posava malaltes.
Per això, quan alguna de les noies
adoptades deixava anar la més mínima queixa, la seva mare i les seves
germanastres les feien callar a cor amb grans esgarips, les insultaven,
les escopien i les deixaven en un racó, castigades a pa i aigua, i
sempre les amenaçaven de tancar-les al quarto de les rates, on s’estarien fins
que vingués el Mestre (que es veia cada nit amb la mestressa d’amagatotis, encara que tothom ho sabia) amb el llibre de bona conducta constitucional a
renyar-les i a imposar-los unes severíssimes regles que haurien
d’observar rigorosament, fil per randa, fins que es tornessin unes
bones nenes…
Però ve’t aquí que les nenes segrestades, cansades de tant
treballar, de menjar poc i malament, i sobretot de la seva madrastra,
que ni les entenia ni tenia cap ganes de fer-ho, que no parava de
castigar-les i que no les deixava jugar mai en pau, cada dia
estaven més fartes de viure en aquella casa, i veient que s’anaven
aprimant cada dia que passava i que la pell els estava agafant un color de cera, malaltís,
mentre les seves germanes es tornaven grasses i galtavermelles, van
començar a pensar seriosament en la manera de fugir, ja fos per la
porta o bé per la finestra, i si no podien escapar-se, confiaven
almenys que la trencadissa dels vidres cridaria l’atenció de tot el
veïnat, i encara més perquè elles estaven decidides a cridar tan fort,
que se les sentís des de la casa de la vila, i que les autoritats,
davant d’aquell escàndol, les vindrien a rescatar.
                                                        ….

I aquí hi haurà un gos, aquí hi haurà un gat, perquè aquest conte encara no s’ha acabat».

[_{Il·lustració de l’entradeta: Chaff, www.cartoonstock.com}]

«“Algun cop m’han dit barretinaire, i què? Mostrar-nos vulnerables a aquest tipus d’atacs primaris ens fa vulnerables”. Qui afirma això és el cap del departament d’Estudis Ibèrics i Llatinoamericans de la universitat nord-americana de Stanford. Joan Ramon Resina (Barcelona, 1956) va ser divendres [19.6.09] a la UdG per pronunciar la conferència L’angle mort de la memòria històrica: la repressió de Catalunya en l’imaginari històric espanyol, dins els seminaris de recerca de l’Institut Eiximenis.
»En una exposició de dues hores, va anar molt més enllà d’aquest ‘angle mort’ i va demostrar que la distància (en aquest cas, geogràfica) respecte de l’objecte d’anàlisi (en aquest cas, Catalunya) permet oferir un enfocament deshinibit, lúcid i lliure sobre una realitat nacional, la catalana, sovint tenallada pel prejudici i l’acomplexament intel·lectual.
»En la seva reflexió sobre la recuperació de la memòria històrica desmunta uns quants tòpics sobre la matèria. Un: la Guerra Civil s’ha volgut veure com l’avantsala del xoc mundial entre el feixisme i el comunisme, quan en realitat l’objectiu del cop d’estat era posar fi al problema catalán. “Si els nazis van iniciar un procés de germanització per mitjà d’una dessemitització, a Espanya es va a buscar una descatalanització de la política i la cultura espanyoles”. Aquesta comparació, el professor de Stanford la va portar més enllà amb contundència: “En absència dels jueus, el paper de boc expiatori en la construcció del feixisme espanyol el fan els catalans”. Una posició que no és exclusiva, segons sosté, de l’extrema dreta: “Entre dreta i esquerra a Espanya hi ha diferències sobre models de règim, no pas sobre l’anticatalanisme”. Per demostrar que l’afirmació no és gratuïta va citar, entre altres, una anotació del diari personal de Manuel Azaña on escriu que l’única manera de controlar els catalans és bombardejar Barcelona cada cinquanta anys.

»La segona convenció que va rebatre és la centralitat de la Guerra Civil. “La Guerra Civil és una memòria pantalla, perquè concentrant la memòria en un moment històric breu s’oculten processos de llarg abast, com la brutalitat de l’assimilació per part de Castella de la Corona d’Aragó”.
»Finalment, va qüestionar els resultats de les polítiques actuals de memòria, basades en el pacte de silenci de la transició, en la privatització del dolor durant massa temps i un intent “d’equilibrar les balances emocionals”. “És difícil construir un discurs comú sobre el passat mantenint la impunitat d’una de les parts”, va sentenciar Resina, que va regalar a un auditori reduït però selecte un bon arsenal de frases provocatives per estimular la reflexió.  Unes quantes mostres: “Franco va guanyar la guerra, però el comunisme va obtenir la victòria ideològica”; “Mai cap minoria ha estat oprimida sense la complicitat de la gran majoria. Quina part de culpa té l’espectador en el destí de la víctima?”
»En l’intercanvi d’opinions posterior, Resina (autor de llibres imprescindibles com Barcelona’s vocation of modernity o El postnacionalisme en el mapa global), va defensar la necessitat d’internacionalitzar el cas català, amb un avís per a navegants: “Pensar-se que l’espanyol és una llengua per anar pel món és una prova que conservem la marca de l’esclau. No dominar l’anglès ens fa perdedors”».

[Article afusellat en la seva totalitat de la “Crònica” de Carles Ribera, a El Punt del 21.6.09; els subratllats són meus]

Aquest dilluns, penúltim dia hàbil (sigui dit sense ironia) del període per a la presentació de la declaració de renda, al programa Àgora del C33 es feien aquesta pregunta: “En temps de crisi, hem de donar més o menys?”. La tria del verb donar no sé si era premeditada o no, però sí que era significativa: la idea de molta gent, la idea generalitzada, és que els ciutadans (sobretot els de peu) donen una part dels diners guanyats amb la suor del seu front a canvi de rebre, de percebre, uns hipotètics serveis que posteriorment l’Estat els assegura. I aquí entrem en el terreny de la política, en què els diversos partits lluiten per imposar el propi model d’administració dels diners públics, en la forma de recollir-los i en la forma de distribuir-los. Però la sensació és que els diners, malaguanyats, surten de la butxaca dels contribuents per no tornar-hi, o en tot cas per ser gastats en partides ignotes, discutibles: per ser malgastats.

Bé, aquesta seria la presentació, el plantejament de la qüestió. Però en el debat entre els tertulians, tots ells economistes, van sortir dos ítems que voldria destacar:
—L’abaixada de pantalons d’en ZP uns dies abans, quan va enfundar la pistola progressista i va retirar una proposta en tràmit del seu propi grup d’apujar els impostos per a les rendes més altes, i això per obtenir el suport de CiU per a l’aprovació dels Pressupostos generals de l’Estat, havent quedat com s’ha quedat -ell deu saber per què- més sol que la una, a l’hemicicle madrileny.
—L’impost de successions, que cada vegada més veus demanen que se suprimeixi, demanda que CiU ha fet seva, ja que, segons el diputat Sánchez Llibre, “castiga i confisca la classe mitjana catalana” i no té sentit que en alguns territoris de l’Estat, com la Comunitat de Madrid o Navarra, ja l’hagin suprimit mentre que a Catalunya, on encara és vigent, moltes de les famílies que hereten béns s’han de vendre part del llegat per poder pagar l’impost de la transmissió…
Un dels convidats a l’Àgora, el professor Joaquim Novella, catedràtic de política econòmica a la UB, va explicar que havia proposat a la comissió que estudia la supressió de l’impost que aquest fos “progressiu”, és a dir, segons el volum del llegat, però que no li havien fet cap cas. Tot fa pensar, doncs, que tard o d’hora l’impost de successions serà eliminat (el mateix president Montilla sembla que és partidari de fer-ho), i tots contents.
Hi podem estar, però, de contents? Jo crec que no.

Tant la maniobra patètica
del zigzaguejant Rodríguez Zapatero com la paradoxa surrealista dels
hereters catalans obligats a vendre’s part del premi per poder pagar
l’impost que grava el mateix premi formen part del sainet imprevisible
en què estem instal·lats, cosa que no passaria si enfoquéssim la qüestió dels impostos, de la contribució a la col·lectivitat, amb una fórmula seriosa que fos a la base mateixa de tot el
sistema, la part estructural que ens hauria de garantir el funcionament
correcte de la maquinària, sense pessigades doloroses i sense tants sobresalts
com ara.
Recordo que ara fa un any, en Sergi Pàmies, tan irònic com és tot ell,
es recargolava davant dels micros de RAC1, un dia que devia estar més
irritat que de costum, fent brometa -o sarcasmet, si voleu- dels pessics que la hisenda pública clava als ciutadans, de la tortura anual de la declaració de la renda… I mira
que és un tema suat i ressuat, suat a més no poder!
Van passant els anys i les dècades, i no en sortim. Els economistes (els mateixos que no van veure venir la solemne patacada de la crisi actual) es perden en un mar de tecnicismes que fa feredat, i qualsevol els porta la contrària!…
Però seria bo saber si n’hi hauria cap de disposat a parar-se un moment a respondre la pregunta del milió d’euros: què passaria si només es pagués un sol impost, i aquest pagament es fes un cop el contribuent hagués traspassat? És a dir: ¿seria possible (tècnicament) convertir això que en diem l’herència en un impost únic amb què l’Administració pogués garantir el repartiment de la riquesa entre els joves? Dit de manera encara més plana: ¿no seria més racional deixar de matar els vius a pessigades i poder viure (tots, indiscriminadament) dels béns que deixessin els ciutadans en el moment del traspàs, dels béns que deixessin les persones en morir? ¿Què dirien els actuals contribuents si se’ls proposés deixar de pagar impostos en vida a canvi de pagar un únic impost quan morissin (que seria revertit com a “herència” a repartir entre tots -tots- els joves en el moment de l’emancipació, en béns mobles i/o immobles)?
Ras i curt: es tractaria de fer just al contrari de suprimir l’impost de successions, com es farà (fins i tot amb el vistiplau dels polítics d’esquerra, qui ho havia de dir!), això és, se’l potenciaria, convertint-lo en L’IMPOST, l’únic a pagar, l’únic que cobraria l’Administració (millor la municipal que l’estatal), i tot sencer, però a canvi de deixar d’emprenyar.

No costa gaire d’imaginar. Però siguem realistes, que és el que cal, i ja en tornarem a parlar l’any que ve quan torni l’encarcarada i absurda Administració actual amb les seves immisericordes pessigades de realisme contrastat…