Subprime (I)
Fa uns mesos aquí molt pocs sabien que eren les subprime, i avui recorren els diaris de mig món com a sinònim de crisi financera, desacceleració económica i altres mals dolents.
Qui no aspira a ser propietari, amb unes condicions d’interès formidable, sense haver de presentar cap nòmina ni declaració d’ingressos? A més els pisos s’apujaven, de manera que el qui comprava confiava en poder fer front a la hipòteca a partir de la revalorització de la seva inversió. El problema és que el subprime era un producte complex d’aquells amb lletra petita, que l’únic que feia era ajornar en dos o tres anys el pas cap a una normalització a les i vigents del mercat. És a dir que al cap d’un temps els interessos s’apujaven i es començaven a exigir garanties de solvència, a les quals les persones no podien fer front. A més la bombolla immobiliària es va punxar en arribar a un sostre de preus inassolible amb subprime o sense.
Amb unes hipoteques normalitzades i uns preus a la baixa esclatà la crisi. Algunes estimacions assenyalen que després de la crisis d’aquest tipus d’hipoteques prop de dos milions de famílies americanes hauran perdut els seus habitatges. (seguirà)