De solanes i obagues

Aquest matí a primera hora, com molts dies, he pujat des de Collblanc fins la carretera de les Aigües. És la meva estona d’esport, d’escampar “cabòries” que diria aquell i de despertar-me amb el mateix despertar de la natura.

La de Collserola, és segurament una natura massa a prop de la ciutat, massa amenaçada per plans urbanístics (com el pla Caufec d’Esplugues) però té la gràcia d’una generositat que desborda a qui té el gust de contemplar-la. Han caigut quatre gotes, i és impressionant la florida de la ginesta, i de les altres herbes aromàtiques.

Mentre anava gaudint de tot això, pensava en la necessitat de conrear ja des d’infants una actitud d’agraïment vers la natura, vers la terra, també vers els elements (ara tot just comencem a redescobrir l’aigua!!). La natura és més que un supermercat o un centre d’oci, té la seva pròpia dinàmica que cal intentar respectar, i en tot cas compaginar amb les activitats humanes. Adonar-se de tot això necessita d’una educació de la sensibilitat, d’una contemplació agraïda de la qual a vegades en som absolutament ignorants.