De solanes i obagues

Avui en política, com en altres coses, s’estilen els relats que toquen els sentiments. La cultura del “corazón, corazón” s’estèn als àmbits de la política. La imatge d’una dona embarassada passant revista a un regiment de soldats o visitant una base allunyada a l’Afganistan, ha acaparat totes les portades i s’ha endut tots els comentaris de tertúlies i cafès. Són imatges que fan goig i que tenen, és clar que sí una dimensió positiva impactant: allò que més fidelment representa la vida manant sobre allò que també representa la destrucció i la mort. Perquè un exèrcit és ordre, seguretat i, si voleu, cooperació internacional, però és també armament, guerra i mort.

Avui cap escena respon a plantejaments ingenus o espontanis. Les fotografies que vam veure estaven en el cap dels que van planificar d’una manera, certament eficaç, la repercussió mediàtita que podia tenir la constitució del nou govern. Una imatge, una fotografia, fins i tot unes breus paraules van ser suficients per tapar canvis en el govern d’una fondària bastant més notable que el que representa la nova ministra de defensa. Em refereixo sobretot al canvi de Caldera per Corbacho i a la subtil transformació del “Ministerio de Trabajo y asuntos sociales” en “Ministerio de Trabajo e inmigración”. Però d’això ja en parlaré un altre dia, avui tocava parlar encara de la Carme Chacón.