De solanes i obagues

Es queixava l’altre dia un comentarista de l’Avui que Blair, en la seva conferència dilluns passat a Barcelona, no havia fet cap referència al país i al lloc on estava. Ni una paraula en català ni tampoc cap comentari parlant de la situació del país.
En aquest món suposadament post-nacional i post-estatal, situar-se en el mapa sense ser un Estat resulta complicadíssim. Ho ha estat sempre, però potser ara que viatgem més i ens visiten més turistes n’hem pres més consciència.

En una trobada internacional celebrada la setmana passada a Barcelona, ho vaig experimentar. Tot i ser, l’acollidor i l’amfitrió, la bona gent que hi participava ben just si em preguntà res sobre la situació de Catalunya, la seva realitat nacional o lingüística. I encara millor que no ho fessin, perquè les poques referències eren sempre més aviat enutjoses: resulta enormement difícil entendre la diversitat dins un Estat.

Tothom es troba a gust en aquesta Barcelona que s’expressa sobretot en castellà i anglès, però el país que hi ha al darrere resulta inconegut i la llengua catalana, com una mena de fet folklòric.

Davant això sempre surt la temptació del “ja s’ho faran”, i del tancar-se en les cómodes imatges d’un país irreal i fet a mida. Em sembla però que el camí és el de la perseverant insistència. Cal anar creant una diplomàcia pròpia, i cal que l’anglès vagi esdevenint també llengua a través de la qual vehicular l’explicació de la nostra realitat cultural i nacional. Les nostres limitacions amb l’anglès son limitacions que ens obliguen a passar sempre pel castellà fet que ens priva de la possibilitat d’una presentació directa.

Cal treballar molt en aquest front ja que si l’horitzó és un horitzó de lliure decisió aquest només serà possible a partir d’un reconeixement internacional. I de moment al mapa encara no hi som.