Publicat el 3 de desembre de 2007
Mani, festa i acció (2)
Dissabte al migdia vaig baixar a ciutat. Ara visc a comarques, com si diguéssim, i com que encara no hi estic acostumat m’agrada dir-ho, “vaig baixar a ciutat”.
Tinc la desgràcia d’haver de freqüentar la línia ferroviària de la Tour de Carol, com sabeu una de les millors de l’Estat, en rapidesa, comoditat i manteniment. És clar, és una de les poques que uneix la Pell de Brau amb Europa i això durant molts anys no es podia tolerar. I som on érem.
L’agafo a Torelló i cap avall que fa baixada. Travesso Osona, el Vallès Oriental i el Barcelonès. Els vagons van plens com una dotzena d’ous. Molts passatgers, ho noto, ho sento, van a la mani. Fins i tot comento la jugada amb una parella de catalans emprenyats, sobretot ella, que té moltes ganes de garlar. Pel què diuen intueixo que hi van més per anti-Montillisme que per re més. M’acomiado d’ells amb un “espero que això d’avui serveixi d’alguna cosa”. Ella em diu que “sí, servirà de molt” i ens piquem l’ullet.
He quedat amb alguns amics però ni hauria fet falta, doncs hi ha centenars de milers de persones amb les mateixes intencions que jo, dir que ja n’hi ha prou, que el rodal ens el volem administrar nosaltres per incompetència de la mediocritat imposada.
Em trobo el meu germà molt ben acompanyat, “… tu, que estic treballant, me’n vaig”, sempre va amb presses aquest home. Més tard coincideixo amb coneguts i saludats, família i amics dels pares amb qui no havia quedat. Sembla que hi sigui tothom.
El català emprenyat sembla transformat en català content, content de saber que tanta gent ha decidit fer el mateix que el seu jo. Hi ha moltes estelades, sembla una Diada. L’ambient és festiu, la gent camina tranquil·la, sense insultar, sense cridar, sense presses. Sento un “i, inde, independèn-ci-a” que surt de la troupe dels convergents. Que ningú canti victòria, només són les seves joventuts.
Passem per davant de la comissaria de Via Laietana –que amb el temps serà un museu de la tortura, de material per exposar, explicar i vendre en tenen un bon feix, des de la Santa Inquisición fins a les tortures del 92, passant pels 40 anys de franquisme-. Alguns xiulen la presència solitària d’una bandera al balcó de la comissaria, està molt ben recollida, amb una actitud xulesca i desafiant, más chula que un ocho!
A la intersecció de Via Laietana amb Jaume I, com qui va conquerint carrers i illes de cases, parem per veure desfilar la riudada de gent. Bevem amb dos amics més dins un bar, brindem, la fem petar i cadascú a casa seva. L’últim tren de tornada no trigarà a sortir: Barcelonès, Vallès Oriental i Osona.
Tinc la desgràcia d’haver de freqüentar la línia ferroviària de la Tour de Carol, com sabeu una de les millors de l’Estat, en rapidesa, comoditat i manteniment. És clar, és una de les poques que uneix la Pell de Brau amb Europa i això durant molts anys no es podia tolerar. I som on érem.
L’agafo a Torelló i cap avall que fa baixada. Travesso Osona, el Vallès Oriental i el Barcelonès. Els vagons van plens com una dotzena d’ous. Molts passatgers, ho noto, ho sento, van a la mani. Fins i tot comento la jugada amb una parella de catalans emprenyats, sobretot ella, que té moltes ganes de garlar. Pel què diuen intueixo que hi van més per anti-Montillisme que per re més. M’acomiado d’ells amb un “espero que això d’avui serveixi d’alguna cosa”. Ella em diu que “sí, servirà de molt” i ens piquem l’ullet.
He quedat amb alguns amics però ni hauria fet falta, doncs hi ha centenars de milers de persones amb les mateixes intencions que jo, dir que ja n’hi ha prou, que el rodal ens el volem administrar nosaltres per incompetència de la mediocritat imposada.
Em trobo el meu germà molt ben acompanyat, “… tu, que estic treballant, me’n vaig”, sempre va amb presses aquest home. Més tard coincideixo amb coneguts i saludats, família i amics dels pares amb qui no havia quedat. Sembla que hi sigui tothom.
El català emprenyat sembla transformat en català content, content de saber que tanta gent ha decidit fer el mateix que el seu jo. Hi ha moltes estelades, sembla una Diada. L’ambient és festiu, la gent camina tranquil·la, sense insultar, sense cridar, sense presses. Sento un “i, inde, independèn-ci-a” que surt de la troupe dels convergents. Que ningú canti victòria, només són les seves joventuts.
Passem per davant de la comissaria de Via Laietana –que amb el temps serà un museu de la tortura, de material per exposar, explicar i vendre en tenen un bon feix, des de la Santa Inquisición fins a les tortures del 92, passant pels 40 anys de franquisme-. Alguns xiulen la presència solitària d’una bandera al balcó de la comissaria, està molt ben recollida, amb una actitud xulesca i desafiant, más chula que un ocho!
A la intersecció de Via Laietana amb Jaume I, com qui va conquerint carrers i illes de cases, parem per veure desfilar la riudada de gent. Bevem amb dos amics més dins un bar, brindem, la fem petar i cadascú a casa seva. L’últim tren de tornada no trigarà a sortir: Barcelonès, Vallès Oriental i Osona.
Carda fred aquí dalt! Crec que els osonencs ja fa temps que hauríem decidit decidir independència, no cal esperar-nos al 2014. Demà mateix, si cal.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Política per Biel Barnils i Carrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent