Divorciar-se d’Espanya
El 7 de juliol de 1981 es va aprovar la llei del divorci. Això va permetre que els matrimonis, quan una de els dues parts ja en tingués prou de tanta comèdia, es poguéssin separar de manera legal, pacífica i civilitzada. Fa poc aquesta llei va millorar-se per agilitzar tots els tràmits i facilitar el procés en general.
El divorci entre nacions és un tema prou més complexe. Catalunya i Espanya es van unir pel dret de conquesta, per la força bruta de les armes i no per mutu acord entre les parts implicades. És una relació basada, ja des de bon principi, amb la desigualtat i el dret de rapinya.
Ara amb el nou estatut s’intenta canviar aquesta injusta situació. Després de trenta anys de suposada democràcia, però, seguim on érem: amenaces, insults, mentides i boicots.
Tant de bo aquest nou desencís que representarà la no-aprovació del nou estatut (o la retallada descomunal que patirà) serveixi per convèncer-nos definitivament que amb Espanya no hi tenim res a fer. Mai ens han volgut entendre ni acceptar. La nostra relació no té futur i fa segles que dormim en llits separats. Ja no trempem quan ens veiem ni practiquem el sexe entre nosaltres. I ja se sap que el sexe és la base, una de les bases, d’una sana bona relació.
La independència, és a dir el divorci, permetria pactar una separació legal, pacífica i civilitzada. Quants estatuinhos més haurem d’esperar perquè els il·lusos nostrats se n’adonin?
L’etern cant victimista i una mica amargat del no ens entenen, no ens volen… ja no trempem… doncs una bona dosi de Viagra i a follar més! Que aixó sí que ens fa falta!
Follar més amb tots i totes i no tant divorci i tant lamentar-nos COLLONS!
I a qui no ens entengui dos pedres!