Una de les formes d’autoodi més arrelades als països de parla catalana és el canvi sistemàtic que els seus parlants fan a la llengua espanyola. No cal que l’altre ens ho demani, no cal saber si ens entén. Sota una falsa bona educació i un cosmopolitisme de pa sucat amb oli es canvia d’idioma sense cap mena de necessitat. Pensant-nos que ajudem a la persona que ve de fora l’estem excloent impedint que aprengui la llengua del país que l’acull. És per això que la gent que vol apendre català ho té pelut. Ho té pelut perquè els propis catalanoparlants els hi ho impedim. Aquest autoodi malaltís sumat a la força d’una llengua amb un Estat al darrera i uns mitjans de comunicació implacables planteja un futur per a la nostra llengua, si més no, preocupant.
La iniciativa Voluntaris per la Llengua compensa aquest autoodi i és una alenada d’optimisme. El sistema és ben senzill: posar en contacte una persona que vol apendre o perfeccionar el català amb un catalanoparlant. Només s’exigeix un mínim de deu hores de conversa. El nivell i la procedència és variada, des d’estudiants d’arreu que acaben d’arribar fins a gent gran que porta anys al país; des de nivells precaris fins a nivells ja molt avançats.
Ni les dictadures, ni els genocidis culturals, ni els mitjans de comunicació, ni els tancs, ni els Boadelles podran matar la nostra llengua. El català sobreviurà si els seus parlants en fem un ús desacomplexat i l’ensenyem als altres.
No calen paraules, ho has explicat perfecte. L’autoodi, i el seu antònim, l’autoestima, són termes que m’interessen molt.
Salut i llibertat!
Marcús
Índex Marcús
Associant-nos a un castellà que nos el ensenyava o a través de la ajuda de la inmersió lingüistica dels mitjans públics socialitzadors?
La pregunta dona la contestació. Encara que tota pedra puga fer paret, són solucions minúscules i llimitades.