Espai de Dissidència

Efectivament, la descoberta d’una d’aquestes cançons que enamoren a primera oïda desvetllen en mi l’irracional plaer adolescent de repetir fins a la sacietat el mateix tema. Certament, bicicletes del grup Blaumut em fan pensar en la síndrome d’Stendhal. Ara bé, passats els anys i una dilatada trajectòria de crític i acadèmic em mouen vers terrenys més analítics. La descoberta d’un nou grup, amb un so inconfusible, una personalitat musical marcada, aires d’autor i eficiència tècnica em genera una profunda excitació intel·lectual.

No és el primer grup que descobreixo de gran. Els Amics de les Arts, Mishima, Anna Roig i L’Ombre de Ton Chien, els Manel, Sanjosex,… són músics amb talent que han fet revifar el meu gust musical. Suposo que tenir una filla adolescent m’obliga a competir en estètica musical; tant és així que se suposa que sóc jo que, a la família ha fet descobrir les veus potents d’Adele (descoberta fa alguns anys arran d’un episodi de la sèrie Skins) o Amy Winehouse, que tracto de contraposar a One Direction, Alicia Keys o Jason Mraz, configuradors del cànon artístic de la meva descendència directa.

El cas és que a la seva edat, si podia presumir d’alguna cosa era de coneixements musicals. No com a músic (els meus intents amb la guitarra i el baix elèctric van resultar frustrants) sinó com a crític. A catorze i quinze anys tenia prou olfacte per separar el gra de la palla pop i disposar d’un bon criteri que, fins a cert punt impressionava als amics. Malgrat una certa tendència elitista, aconseguia una certa parròquia, i la conversió de companys generacionals vers l’acceptació de les virtuts de Bob Dylan, Supertramp, Queen, Jim Morrison, Dire Straits, The Police, Kansas, Pink Floyd o Mike Oldfield enfront els Leif Garrett, Chic, Boney M, Roxy Music o tants d’altres estels rutilants que es van fondre en travessar l’atmosfera dels anys. Certament, el meu dandysme musical també em va confondre i vaig ser incapaç d’acceptar els Michael Jackson, Madonna, Donna Summer o Abba  que em semblaven vulgars, i que en canvi, van resultar per agradar-me, en contra de la meva voluntat i formació, anys després. Vaig ser incapaç, tanmateix, de convèncer la parròquia de les virtuts de Leonard Cohen, Georges Brassens, Lluís Llach o Tom Waits.

Certament, recordo aquelles tardes inacabables amb els amics, un antic tocadiscos i desenes de vinils, alguns dels quals, els més ratllats, saquejats d’alguna màquina de bars emboirats a còpia de Ducados i altres herbes més aromàtiques. Entenc que la música era (i és) com una mena de fet diferencial, referència generacional, identitat tribal. I tanmateix és immersió en la poesia i la sensibilitat, més o menys tolerada clandestinament en la rudesa de l’adolescència masculina. Esdevenia una manera de llegir poesia sense reconeixement, una expressió de metàfores a la recerca de transcendència existencial, un vehicle compartit (metàfora, en grec modern és la paraula que designa al transport públic) capaç de traslladar-nos col·lectivament a altres dimensions.

És potser que descobrir nous grups pot equivaldre a l’excitació de l’enamorament adolescent. Una mena d’exploració mútua, d’idealització de l’altre, de convergència d’emocions que hauria d’acabar amb una certa revolcada entre les dunes tan física com espiritual. Allunyat feliçment d’aquella etapa de transició al món adult, havia anat inhibint a poc a poc aquell sisè sentit musical que m’acompanyava els capvespres de dissabte a cambres pretèrites. A poc a poc, havia anat ancorant la meva sensibilitat musical. I a poc a poc, potser per diversos motius, entre aquests l’extraordinari moment musical dels Països Catalans, he anat redescobrint vells plaers.

Blaumut, i cançons com bicicletes, pa oli i sal, Islàndia o el llimoner demostra, no només un grup amb talent, sinó la constatació que al llarg d’aquestes dècades vam plantar les llavors d’una fecunditat artística impressionant. I faig servir la primera persona del plural “vam plantar”, perquè la música, com l’art, com la literatura, no representa una creació individual, sinó col·lectiva. Blaumut, com tants d’altres grups, escriptors, artistes, actors,… són tant aquells músics amb cara de bons nois, com nosaltres, el públic. I servidor de vostès, que porta dues dècades i mitja fent de docent, de crític, d’escriptor, de públic, hem posat les bases perquè el talent individual vagi trobant un espai on bastir una certa màgia. Hem estat capaços de crear un ambient propici perquè en un ambient en el qual molts malden fer-nos desaparèixer com a nació, algunes músiques no clamin en el desert. Com a molt, en bicicletes sense llum entremig de la platja…