Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

17 de juny de 2018
0 comentaris

Històries de la Ràdio

Va ser a principis d’aquest segle. Aleshores estava elaborant la meva tesi doctoral sobre la història de l’anarquisme de les dècades de 1920 i 1930, i em passava mitja vida a l’arxiu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, un laberint polsós de diaris, correspondència, llibres, cartells i altres documents en un estret pis del Passeig de Sant Joan, a Barcelona. Com sol passar en aquests casos, vaig fer certa amistat amb els vells, i no tan vells llibertaris, que dedicaven el seu temps lliure a preservar un dels millors arxius europeus sobre anarquisme i moviments socials, ignorat o maltractat –depenia del dia- per unes autoritats a qui incomoda certa versió heterodoxa del passat. Evidentment, per aquella època, l’anarquisme era ignorat o difamat (i normalment ambdues coses) per un món acadèmic, que o bé no l’acabava d’entendre, o l’entenia massa bé i això implicava el qüestionament dels seus rígids esquemes mentals

Potser va ser això el que em va motivar a tenir la meva primera iniciativa i experiència a la ràdio. Amb el suport i la infraestructura de Ràdio Contrabanda –una ràdio lliure que tenia la seu a la Plaça Reial, vam muntar un programa de ràdio: La memòria silenciada. La fórmula era molt simple: hora i mitja, en directe, els dissabtes a la tarda, on tractàvem una qüestió relativa a la història de l’anarquisme. En Manel Aisa i jo elaboràvem els guions, suggeríem un parell de temes musicals relacionats, i convidàvem a algú que havia fet una recerca sobre el tema, o simplement, havia participat en alguns dels esdeveniments concrets. El format, tertúlia, implicava l’assistència regular del poeta Adolf Castaños o de l’activista bisbalenc Txema Bofill, mort no fa gaire en un accident. Entre els convidats, noms propis inoblidables, molts dels quals, com l’historiador llibertari i biògraf de Durruti, Abel Paz, havien estat protagonistes directes o actors secundaris d’un temps que passà. Avui els enregistraments són tot un testimoni, veus que el temps va extingir com la flama d’espelmes consumides.  Així, aquella gent ens parlava dels episodis històrics com la Revolució del 36, el maquis urbà antifranquista, la clandestinitat, el naturisme llibertari o qualsevol cosa que avui ja esdevé una font històrica de primer ordre, un record viscut que guanya valor a mesura que desfilen els anys.

La meva experiència radiofònica és un dels fets vitals dels quals m’enorgulleixo particularment. Tanmateix, l’experiència, pel que fa a mi, no durà gaire més de dos anys, quan vaig deixar el programa. Baixar a Barcelona, fer dos cents quilòmetres, tornar tard a casa, la fatiga que comporta sempre el voluntarisme, em van empènyer a abandonar el projecte. Sense mi, va continuar un temps més, fins que, simplement, es va acabar. Ara bé, he de dir que fou fantàstic, m’ho vaig passar molt bé, i vaig ser conscient de la importància extraordinària de la ràdio, d’un format peculiar, on l’oralitat, la producció, l’estructuració del temps generaven certa intimitat amb els oients, una extraordinària sensació d’acompanyament. Per contra, també vaig descobrir de les inherents dificultats d’un mitjà altament exigent. I he de dir, que el voluntarisme no pot compensar la necessària professionalitat i el compromís que requeria. Com a codirector, he d’admetre que no era res de l’altre món: sovint em costava controlar els convidats, la meva gestió del temps era pèssima, i malgrat les meves intencions inicials, l’amateurisme resultava més que evident per a qualsevol que hi parés atenció. En altres paraules, que la ràdio pot semblar fàcil, i tanmateix és extraordinàriament difícil, complicada com una coreografia de ballet clàssic, enrevessada com les harmonies d’una simfonia, recargolada com l’estructura narrativa d’una obra de teatre. La paradoxa de la ràdio és que allò que sembla simple per als oients, és, entre bambalines el fruit d’un treball minuciosament planificat, coherent, esforçat elaborat, reelaborat, en un procés que comporta hores, moltes hores de feina invisible, i per descomptat, inaudible.

Penso en tot això mentre m’arriba la notícia, trista, de l’extinció d’aquesta emissora tal com la coneixem. A ningú no he de convèncer sobre la pèrdua que això ens comporta col·lectivament. I això passa per un motiu tan simple per l’intent de les autoritats municipals de convertir aquesta freqüència en un projecte amateur. Si he après alguna lliçó en la meva col·laboració amb diversos mitjans és que cal nivells de professionalitat que només poden atorgar professionals experimentats, amb ambició, ofici, i que, a més, puguin viure dignament de la seva feina. La qualitat no és barata, contràriament a la propaganda que ens volen fer vendre en un món que ens tracten de degradar a còpia de desregular condicions laborals, econòmiques i morals. Si, finalment, l’Ajuntament no entra en raó i decideix que la seva freqüència ha de ser ocupada per un projecte consolidat, professional, al servei de la comunitat, la nostra ciutat es veurà terriblement perjudicada. En certa mesura, i tenint en compte que Girona té un nom propi en la història de la ràdio en català, que pretén ser Florència amb els recursos d’Albània, podem estar essent partícips d’un frau ètic amb la ciutadania.

Ho diré ras i curt: una ciutat com Girona, es mereix una ràdio com aquesta. Els serveis públics s’han de fonamentar en el treball rigorós, amb els recursos que s’escaiguin. La resta és construir, una ciutat, i un país, fonamentat en l’amateurisme, en la voluntarietat sense mètode, en voler sense poder. Si volem ser dignes d’una ciutat, si creiem de debò en un projecte de República, la cultura és un pilar bàsic i fonamental. I la cultura, com la ràdio, com la vida, no s’improvisa. Es fa amb rigor, i professionalment.

 

Nota: Càpsula del Girona Ara a Fem Ràdio.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!