Mitjançant whatsapp, els meus amics d’infantesa m’informen dels seus plans respectius per aquesta Setmana Santa. Impossible coincidir, com ja va essent habitual. En una Catalunya ciutat, entre la dispersió geogràfica i personal, tothom, i m’incloc entre ells, té els seus propis plans, agendes divergents, espais allunyats. Una llàstima, car hi ha pocs plaers comparables a la de les reunions periòdiques amb gent amb la qual comparteixes passat, confiança i perspectiva històrica.
Sóc d’aquests que valoren la importància de lapses temporals com la Setmana Santa com a espai de reflexió, amb el seu component d’espiritualitat. Més enllà de fe o creences, cada persona té necessitats que van més enllà de les materials. Això comporta la importància de dedicar temps i espai a la introspecció, al silenci i el recolliment, útils especialment si aquests són compartits.
Amb els amics amb qui passava la Setmana Santa els anys setanta i vuitanta, en un món de bicicletes, arbres, muntanya, excursions, excitació mandra i ensopiment, també teníem les nostres dosis de transcendència. Especialment a les nits, quan podíem jugar a fet i amagar entre les lluernes de bosc mediterrani, i panxa enlaire comptàvem estels. No crec que la nostra infantesa fos millor o pitjor que la d’altres generacions. Era, simplement, diferent. El divendres sant potser anàvem mirant la processió, i fins i tot podíem assistir a la missa solemne (durant un temps, només entràvem a l’església per casament, i malauradament ara, per enterraments), tanmateix, allò no era més que litúrgia per a uns instants que, certament, requereixen centrar-nos en el nostre interior.
Aquesta Setmana Santa, un cop més, no coincidirem. Tractarem de buscar algun cap de setmana de primavera, i segurament cap a Barcelona, per somiar plegats. Parlarem de nosaltres, i molt probablement abusarem del pretèrit imperfet. Tanmateix, si us sóc sincer, m’agradaria jugar a fet i amagar entre lluernes i estirar-nos als terrats per comptar estels.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!