Espai de Dissidència

En el debat sobre model de jornada a l’ensenyament primari es parteix d’una premissa falsa. Per a la majoria d’alumnes de primària, no existeix la jornada partida. Existeix la continuada curta i la continuada llarga. La primera és la que, a l’estat és la majoritària, i que a Catalunya experimenten mitja dotzena de centres, i la segona és la dominant: els alumnes entren cap a les nou i no surten fins dos quarts de cinc o les cinc, i on s’inclou tant l’activitat lectiva, com el menjador, com el lleure, com algunes activitats educatives més o menys supervisades en un continu panòptic. En total, un període de confinament escolar de set hores i mitja que sovint, a còpia de servei d’acollida matinal o extraescolars pot arribar a deu o onze hores de permanència en els centres.

Qui escriu aquest article sí que va experimentar la jornada partida. Com en el cas dels dos terços dels meus companys de classe, a migdia tornàvem a casa, fèiem deures, dinàvem i  madrejàvem. En la dècada dels setanta, bona part de les mares no tenien una activitat laboral remunerada, i molts nens gaudíem del luxe d’àpats en família i un bon descans per enfrontar-nos a la sessió de la tarda, que si bé ens semblava prou llarga, al terç que es quedava al menjador, se’ls feia eterna. L’horari partit, amb un lapse de tres hores al migdia, és herència dels costums anteriors a la guerra civil, quan fins i tot moltes fàbriques permetien aquest descans per tal que les dones atenguessin la família. L’evolució social, dels setanta ençà, va permetre la incorporació femenina al treball formal en un model de jornada extensiva, amb horaris laborals regressius que dificultaven qualsevol mena de conciliació. Cal recordar que, en el rerefons del fracàs econòmic del país, segons l’OCDE, la jornada real dels treballadors espanyols amb jornada completa s’acosta a les 44 hores setmanals, quan a països com a França es decretà a mitjans noranta les 35, i estats com Suècia i Holanda s’estan plantejant les 30. El resultat de les 44 hores espanyoles (bona part no remunerades) és un 25% de desocupació en general, i un 52% d’atur juvenil. La segona conseqüència, experimentada a partir dels vuitanta, és que els centres educatius han acabat assumint un paper no desitjat ni convenient d’aparcament assistencial. Així, el debat sobre models de jornada educativa sovint han entrat en la perillosa dimensió d’un debat de defensa d’interessos, des dels prejudicis, entre la incapacitat institucional de posar ordre en el món del treball ni d’oferir respostes adients a complicades situacions familiars.

En aquesta discussió sobre quina resulta la millor modalitat (la continuada llarga o la curta), s’intenta argumentar al voltant de la incidència en els resultats escolars. Tanmateix, i malgrat barroers intents de fer passar bou per bèstia grossa, a hores d’ara, no existeix cap estudi acadèmic concloent. El temps escolar és un factor poc rellevant respecte a altres de més coneguts (nivell acadèmic familiar, estatus social, estabilitat econòmica, nombre de germans,…). Tanmateix, el model de jornada no és menor en altres aspectes tant o més significatius. Com s’ha demostrat amb l’aplicació de la intensiva a la secundària, el clima escolar ha millorat ostensiblement. Els indicadors registren caigudes del 49% en el nombre d’expulsions, un 25% d’incidències menors i una reducció de l’absentisme escolar en un 38%. També es demostra que el 80% dels docents perceben una fatiga menor entre els alumnes, i una dada no menor, el 69% del professorat afirma sentir-se més concentrat al final de la setmana. Això es tradueix en una millor convivència i un ambient de treball més positiu, fet que podria explicar una disminució accelerada de l’abandonament escolar registrat aquests darrers anys. A més, a primària, en els centres on s’ha aplicat, l’opinió positiva de les famílies ha passat del 70% al 90%.

Des de determinades organitzacions s’alerta dels suposats perills de la jornada intensiva. S’argumenta que els menjadors escolars estarien en perill o que resulta socialment discriminatori perquè hi hauria alumnes que no tindrien accés a activitats extraescolars de qualitat. També es diu que la intensiva beneficia a l’escola privada, que manté una filosofia de convertir els seus centres en una mena d’internats de dia. Tanmateix s’obvia que els aspectes aliens al que seria l’ensenyament formal i curricular no depèn de la bona voluntat de l’escola. Els serveis de menjadors escolars –per cert, en caiguda lliure en la relació qualitat-preu a partir de la creixent privatització des dels consells comarcals– no són públics ni gratuïts, com caldria. Això és un dels factors que fa que moltes ampes reclamin la jornada intensiva, una modalitat horària que els estalvia una despesa més que important i facilita en molts casos la intendència familiar. Pel que fa a les activitats extraescolars, el fet que costin diners és el factor discriminatori, no pas l’hora en què s’imparteixen les matemàtiques.  Finalment, en termes generals, la privada no ha incrementat alumnat a les comunitats autònomes on s’ha implementat, i a Catalunya, les famílies estan transvassant alumnes a la pública per una qüestió de qualitat.

En els darrers anys, a més, assistim a una certa revolució de costums, sigui per la crisi, sigui per canvis de mentalitat, que porta a moltes famílies a prioritzar el temps amb els seus fills. Hi ha un percentatge gens negligible de pares i mares que poden recollir la mainada a les dues o les tres. Altres, malauradament no ho poden fer. La jornada continuada curta proposa traslladar la llarga pausa del migdia (entre 2,5 i 3 hores) en una altra franja. És un sistema que beneficia a uns, i que no perjudica a d’altres, que poden gaudir o patir la modalitat antiga. L’economista Carlo Maria Cipolla afirmava que les decisions que beneficiaven a un mateix i a la comunitat, sense perjudicar ningú, eren les que es poden qualificar d’intel·ligents.

Nota: Publicat al Suplement Educatiu L’Aula, del Diari de Girona

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!