Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Nota: Text de la conferència exposada dissabte passat a la jornada del trentè aniversari de la revista Barret Picat.
«Cultura», segons la Gran Enciclopèdia Catalana podria definir-se com a «conjunt de tradicions (literàries, historicosocials i científiques) i de formes de vida (materials i espirituals) d’un poble, d’una societat o de tota la humanitat. No resulta massa diferent del que diu la versió anglesa de la Viquipèdia, que recorda les 164 diferents acepcions d’aquesta paraula, tot i que la que més ens convè d’acord amb les intencions de l’autor d’aquesta intervenció és la que la definiria com a «tradició integrada de coneixement, creença i comportament humà fonamentada en la capacitat del pensament simbòlic i aprenentatges socials». O, segons el Larousse francès; «conjunt de fenòmens materials o ideològics que caracteritzen un grup ètnic o una nació, una civilització per oposició a una altra». A tot això, i imaginant les dificultats de comprensió d’un concepte tan abstracte, si afegim adjectius com “local” o “global”, emboliquem més la troca en un laberint retòric que, sospitem, busca la confusió intel•lectual. A grans trets, i encomanats d’aquesta fal•lera enciclopèdica, podríem associar «local» a connotacions subtilment pejoratives, mentre «global» a una certa aurèola de prestigi segons la qual no resultaria difícil comparar al paternalisme ideològic que caracteritza la relació entre colonitzat i colonitzador.
Paraules noves, fenòmens vells
La globalització és una paraula nova per a un fenomen vell. Ja ens advertia l’historiador de l’economia Carlo Maria Cipolla la integració dels circuits econòmics a nivell mundial que feia, per exemple, poder importar la valuosa porcellana xinesa mitjançant l’intercanvi amb rellotges de cucut, que a la vegadada propicia la primera revolució de les finances amb epicentre suís. O com la ruta de les espècies s’esdevè alhora un autopista de fluxos culturals. O com el triangle entre plantacions americanes, esclaus africans i productes manufacturats europeus altera les relacions geoestratègiques mundials a l’època moderna. O com el tràfic de l’opi esdevè l’eina de l’imperi britànic per poder obrir el mercat xinès a mitjans del XIX. Qui contempla la globalització, ja sigui com a amenaça o com a oportunitat descobreix la sopa d’all. Perquè certament, aquest neologisme d’aquest vell fenomen amenaça l’existència de molts mentre representa una gran oportunitat de negoci per a molts menys. Resulta obvi, doncs, que tractem amb un concepte sovint presentat com a natural, neutre i inevitable. Tanmateix, aquesta darrera afirmació pertany més al terreny de les creences que al de les certeses.
Perquè, certament, la globalització no es tracta de cap procés natural, sinó que és induït des de les relacions de poder. No és neutre, perquè té uns determinats beneficiaris (qui controla el procés) i una bona munió de perjudicats (qui veu alterats els seus equilibris anteriors). I finalment, tampoc és inevitable. El millor exemple, l’imperi espanyol, que des de l’època de la Contrareforma i fins a la contemporaneïtat va tractar d’aïllar-se intel•lectualment del continent europeu amb la prohibició expressa de la importació de llibres estrangers o que els súbdits de la monarquia estudiessin fora de les fronteres, per impedir la contaminació de les noves idees. És clar que des de Catalunya les coses van anar d’una altra manera, i així ens han anat els desencontres espirituals.
Tanmateix, aquesta aurèola de prestigi al concepte globalització no es deu a les seves conseqüències (tan velles i dramàtiques com el fenomen) sinó als seus ben remunerats publicistes. Perquè si un fet té en comú aquesta nova denominació a l’antic procés és perquè resulta, ras i curt, una simple colonització de la cultura del capitalisme vers la totalitat dels àmbits de la vida social i personal de qualsevol individu, des dels més íntims fins als més trascendents. Així doncs, el capitalisme, que podria ser definible com a l’apropiació de béns tangibles i intangibles, individuals i comunitaris, per part de qui controla els mecanismes de poder, no fa com el rei Mides, sinó que “liquida”, en termes baumians allò que toca, és a dir que fragilitza, fa vulnerable, i finalment destrueix aquells àmbits radicalment transformats a la rercerca de guanys. Un dels damnificats, com no podia ser d’altra manera, el que denominaríem el conjunt de cultures locals.
Així doncs el globalitarisme, terme cisellat per Ignacio Ramonet per descriure com els processos de globalització són emprats per dur a terme un nou totalitarisme, representa una invenció, una excusa per assolir una hegemonia gramsciana en el món de la cultura, i per extensió, en la totalitat dels diversos àmbits a què fèiem referència. Un ordre generat per un grup social de poder que imposa les seves idees i pràctiques culturals, d’acord amb les teories del sociòleg Ralf Dahrendorf. Un conjunt de creences, acompanyades per tècniques de seducció del capitalisme consumista en “la societat de l’espectacle” que aliena les capacitats espirituals individuals i col•lectives, segons el filòsof situacionista Guy Débord. Així doncs, la “cultura global”, la “globalització” –eufemisme que amaga la voracitat capitalista- a poc a poc va conquerint àmbits com la cultura, l’educació o les relacions personals (pensem en l’amor líquid de Zygmunt Bauman), espais que tradicionalment contemplàvem com a sagrats, o simplement, a recer d’un món dels diners que converteix en mercaderia tota «tradició integrada de coneixement, creença i comportament humà fonamentada en la capacitat del pensament simbòlic i aprenentatges socials», és a dir, el conjunt de les 164 acepcions que sobre “cultura” apareix a la viquipèdia en anglès.
Tanmateix, en la modernitat líquida, la cultura, com les idees, l’hauríem de considerar com un fenomen de caràcter gasós. Enfront a la fluidesa i maleabilitat dels líquids, trobem que la cultura ho impregna tot sense que en siguem conscients de la seva presència. Com l’aire per als ocells. Per això l’àmbit cultural sempre és tan difícil de manipular i genera regions incontrolables. Un líquid sempre és més fàcil d’emmagatzemar i manipular que un gas. I més difícil d’adonar-nos de la seva presència. Potser per això tota resistència a l’ordre sempre és alhora una resistència cultural. I qualsevol intent de domini sempre comporta una contracultura de la subversió. I a mesura que ens anem allunyant del centre, des de les perifèries és més fàcil generar dissidències. Especialment en allò denominat despectivament “cultura local”, que també molts sentirien la temptació d’anomenar-la “perifèrica”.
Cosmopolitisme versus localisme
Ja hem apuntat abans l’escassa neutralitat del llenguatge. Com un pseudoteorema geomètric, global és a prestigi com local és a folclòric. Global és igual a centre, local, a perifèria. En altres termes, s’estableix tàcitament una diferenciació entre una cultura universal i cosmopolita, que és com dir la que serveix arreu, i una cultura local, pròpia d’un àmbit determinat, únicament funcional per a àmbits restringits i de segona categoria. El problema de la teoria és quan ens acostem a la realitat. Que potser, per posar un exemple, són més trascendents els problemes existencials d’una columnista de Manhattan en no trobar roba de la seva talla a la cinquena avinguda que la tèrbola amenaça de la natura salvatge i hostil d’una ermitana al massís del Montgrí? Potser acabo de perpetrar una provocació excessivament simplista. Tanmateix Sexe a Nova York, frívol serial televisiu és sens dubte més universalment conegut que Solitud, de Víctor Català. No pas per la seva universalitat, ni per la qualitat dels seus continguts o la força dels seus personatges, sinó precisament pel pes específic, i per tant, capacitat de difusió d’una cultura, una llengua, un imaginari,… respecte a les altres.
Evidentment, la separació conceptual entre “cultura local” i “cultura global” no és neutra, sinó que manté unes connotacions discriminatòries injustes. Tota cultura és universal i local alhora, perquè si no, no és cultura, sinó una altra cosa. La idea de la responsabilitat femenina en el conflicte entre homes pot aparèixer a la seducció d’Helena a les costes de l’Àsia Menor, a la capacitat manipuladora de Lady Macbeth a un castell escocès o a la pèrdua d’un suposat Edèn no massa lluny del Golf Pèrsic per la curiositat d’una Eva avorrida. O a com la tèrbola història de Marta impulsa en Manelic a abandonar la Terra Baixa i a abraonar-se contra el cacic d’un poble. Tanmateix una cosa és la localització del conflicte i una altra, ben diferent és la seva universalitat. Ara bé, si totes les cultures són universals si compleixen amb determinades premisses, no tots els referents ho són. I el seu coneixement i difusió no es fa en funció de la seva qualitat intrínseca, sinó en la capacitat d’aproximació amb els nuclis de poder. Els catalans podem empassar-nos un serial televisiu tan superficial i frívol com “Sexe a Nova York” amb conflictes de la magnitud de “què fer quan els colors del vestit no combinen amb les sabates”, mentre que els habitants de Manhattan no tenen cap facilitat per redescobrir per enèsima vegada els desencontres amorosos a la digníssima “Porca Misèria”. De fet, fins i tot costa als lectors cultes de la capital de l’estat adonar-se de les dificultats d’una noia magribina per bastir la seva identitat en una comarca de la Catalunya Profunda com el cas de L’últim patriarca d’una Najat El-Hachmi que ha comès el pecat de declarar-se catalana.
Un altre exemple més. El mite de Romeu i Julieta, és a dir, la passió dramàticament fracassada entre dos individus pertanyents a móns en conflicte, és possible seguir-la entre portorriquenys i «caucàsics» al musical West Side Story, mentre que fóra difícil que trascendís entre gitanos i marroquins a qualsevol novel•la localitzada a algun poble del Pla d’Urgell. No pas per la qualitat intrínseca de la narració i el narrador, sinó perquè la cultura és poder. I pertànyer a la perifèria de la perifèria, i més quan al centre els agrada invisibilitzar-nos, no representa precisament una òptima situació.
Cultura i noves tecnologies. El baró rampant i el cavaller inexistent.
Tradicionalment s’associa la gran cultura als grans centres culturals. Són grans ciutats que apleguen intel•lectuals, artistes, indústries auxiliars i públic, i que en aquesta dinàmica facilita la creació i experimentació. De fet, la geografia política convencional, a l’hora de classificar la tipologia de ciutats mantenia la categoria “centre cultural” a aquelles urbs conegudes per la presència d’una universitat, gran arxiu, biblioteca o indústria editorial potent. De fet, l’existència d’un centre cultural estava lligada a l’existència d’un seguit d’infraestructures que facilitaven la presència d’autors, artistes, divulgadors i que feia, per posar un exemple que ciutats com Viena –amb una cort, compositors, teatres, escoles, copistes i luthiers fos considerat una de les capitals musicals de l’Europa del XVIII. O que Oxford, amb la presència d’una universitat, de la concentració de centenars de prestigiosos acadèmics, de milers de fills de les principals famílies britàniques i de la protecció econòmica de la corona, esdevingués una capital intel•lectual.
La globalització, un cop més, hauria d’ésser la nova paraula del vell fenòmen que ens hauria de permetre emancipar-nos d’aquesta lògica. Les noves tecnologies de la informació i la comunicació, o per expressar-lo en el terme cisellat per Manuel Castells, la «societat de la informació», ens hauria de permetre emancipar-nos d’aquesta lògica per integrar-nos en una mena de vila global on la ubicació geogràfica perd la seva importància. Les eines globals que ofereixen les eines telemàtiques –la revolució d’internet- haurien de facilitar la construcció d’una societat en xarxa on les antigues jerarquies perdrien el seu antic poder i s’establiria una cultura més democràtica. De fet, a la xarxa, entre oceans de brossa i informació prescindible, no és difícil trobar creacions literàries de gran qualitat, biblioteques virtuals amb els principals clàssics a l’abast de qualsevol, blogs d’escriptors i periodistes de gran interès i una munió d’iniciatives que contribueixen a visibilitzar creacions culturals de gran qualitat, i que alhora, permeten obrir una finestra al món a tot aquell que havia quedat arraconat a l’estreta cambra de la «cultura local». Un exemple clar és el mateix Barret Picat, que permet expressar-se arreu del món des de la seva finestra telemàtica anomenada plana web. El lloc, la ubicació determinada, hauria d’ésser relativitzada en la seva importància, perquè en la nova sintaxi global, el subjecte, verb i complement directe haurien de resultar els aspectes centrals, mentre que el complement circumstancial de lloc hauria de desplaçar-se vers un espai secundari.
Ara bé, la xarxa només permet fer visible allò prèviament existent. Abans de la revolució telemàtica, Barretpicat, els seus col•laboradors i el seu esperit ambiciós ja existien. I la qualitat no crec que hagi experimentat grans variacions en els seus llargs anys d’existència. Perquè hi ha un fenomen que els antics manuals de secundària, quan parlàven de la tipologia de ciutats, no en deien res, que era el fenomen que podríem batejar com a «El baró rampant», que fa referència a una de les narracions més conegudes d’Italo Calvino.
El baró rampant és una metàfora de com des de la localització perifèrica, allunyada dels centres de decisió i difusió, es podien crear obres de primer ordre. Cosimo Piovasco, baró de Rondò, decideix pujar dalt un arbre per elevar la seva existència als marges d’una societat que no li agrada. El seu aïllament físic no comporta l’exclusió cultural, ans al contrari. Des del seu peculiar domicili manté contacte i correspondència amb els principals pensadors de l’època, està pendent dels corrents filosòfics coetanis, participa de la revolució francesa i elabora algunes de les idees més genials del moment. No és cap boutade. Al llarg de la història, i sense ordinador, individus o comunitats allunyades han prescindit de la llum de les ciutats i els mecenes per elaborar una cultura de primer ordre. Podíem parlar dels grans monestirs (com Ripoll, Cluny o en l’actualitat Montserrat), de col•lectivitats com la república no reconeguda de Cristiania, d’individus aliens als circuits intel•lectuals oficials com Henry David Thoreau, resident a una cabana als boscos de Walden, de les germanes Brontë, als erms del Yorkshire, encara que també del Rector de Vallfogona o L’Escala d’una Caterina Albert tan allunyada dels cenacles literaris de la capital barcelonina que fins i tot ha d’amagar la seva condició femenina amb un pseudònim. En aquesta improvisada llista, potser també podríem incloure a un Barret Picat, com tantes altres revistes locals, decidides a enfilar-se a la primera figuera per seguir les passes de Cosimo Piovasco. La universalitat o la qualitat no depèn, doncs, de la proximitat als cercles de poder, del pressumpte cosmopolitisme o de tractar temes universals des del paisatge que abasta la vista.
Tot abusant de nou de Calvino i les seves dèries per personatges peculiars i al•legòrics, la cultura global, el cosmopolitisme, l’universalisme de què ha de disposar tota cultura, trobarem una altra narració. Parlem del «cavaller inexistent». Aquest, en realitat es tracta d’un cavaller llegendari, cortès, valent, decidit, guanyador de mil batalles i desafiaments. Tanmateix, com el propi títol indica, es tracta d’una armadura buida. L’alta cultura, la cultura global, no deixa de ser això, una armadura que només pot omplir-se des d’allò local. El mite de l’amor contra les fronteres tribals és una carcassa farcida d’aire si no l’omple un Jordi i una Fatma, rebel•lats contra la fatwa comunitària. El cavaller inexistent, que guanya batalles, és gentil amb les dames, impressiona per la seva noblesa, és una armadura buida a la recerca d’identitats. La que pugui forjar-se al Low Manhathan, a la banlieu de París, a les ciutats abandonades de la Patagònia o als carrers estrets de Linyola. La cultura global no existeix sense la cultura local. La cultura local no és cultura sinó és global. Tot plegat, cultura local i cultura global representa un fals antagonisme. Un bon artefacte cultural es caracteritza per la capacitat d’analitzar una realitat complexa amb eficàcia narrativa. La resta, és una altra cosa.
Cultura i poder
Així, doncs, com és que encara parlem de global i local? Malgrat declaracions de bones intencions, no totes les cultures són iguals, com no totes les persones, a la pràctica, són tractades amb semblant consideració. O, tot esmentant Orwell, tots els animals de la granja són iguals, encara que uns més que d’altres. Des d’aquestes premisses d’antropologia general, reforçades per un capitalisme que justifica ideològicament la desigualtat com a clau de volta del sistema, ens trobem amb diferents categories segons el subjecte (qui protagonitza la cultura), el complement directe (l’artefacte cultural realitzat) el complement indirecte ( a qui va adreçat) i els complements circumstancials, especialment els de lloc i (encara que aquest no és reconegut per la filologia) de classe social. Així, per posar un exemple de frase “Una noia de classe baixa escriu una novel•la de crítica social a Linyola per a mileuristes emprenyats” té moltes probabilitats de no tenir grans repercussions, car diversos interessos (econòmics, polítics, sociològics, identitaris) posaran traves a la seva difusió.
En el nostre cas, afectats per la fatalitat de la geopolítica, si afegim “en català”, la cosa resulta més dramàtica, perquè la pràctica ens mostra que la invisibilització d’una cultura molesta representa una estratègia important per a la neutralització identitària. De fet, les cultures sense estat representen un cas diàfan de com el poder interfereix en la cultura. Més enllà de la qualitat de la producció cultural, el silenciament oficial ha estat una eina fonamental de domini que hem pogut comprovar en el nostre país. Tot i que també les elits catalanes, des d’una determinada sociologia, valors, pràctiques i creences també marginen les manifestacions culturals que no encaixen amb els seus principis. Els administradors de les capelletes catalanes sempre prefereixen parlar dels problemes existencials de noies de la banda alta de la Diagonal que no troben sabates que combinin amb el seu Armani, que magribines del Pla d’Urgell disposades a desafiar els estúpids valors de la seva tribu.
La interferència del poder en la cultura no és massa diferent de la que puguin tenir els intermediaris en el món de la pagesia. A qualsevol espai on l’activitat agrària continua, malgrat tot, amb un pes important, tothom sap que més enllà del treball realitzat, de l’esforç i la dedicació, qui controla els mercats i la distribució és qui acaba dictant el gust del consumidor i l’escassa remuneració del productor. Qui mana habitualment, qui controla el procés cultural, qui edita, paga i guia els crítics, intervè en la publicitat, silencia la dissidència o compra l’aplaudiment acaba imposant els gustos majoritaris en el que acaba essent una indústria cultural on pocs són els elegits (de vegades malament) i massa els descartats. I, en el cas de les indústries culturals, la transposició dels principis capitalistes en l’expressió de les arts, això equival a l’hegemonia d’unes idees, autors, públics, estètica i mercats, per damunt d’uns altres. Sovint, sense cap altra justificació que la capacitat de guany econòmic, o l’interès polític.
Si a l’edat moderna, i com ens recordava l’historiador de la cultura Arnold Hauser, encara que també Roger Chartier, era el mecenes, el rei o la cort qui fabricava una cultura a la seva mida (i per elogi de la glòria del patró) ara és aquest ens abstracte amb beneficiaris concrets anomenat “mercat” qui acaba destriant allò vàlid del condemnat a la invalidesa permanent. Per concretar-ho en un exemple, són avui els suplements culturals dels diaris qui pràcticament decideixen els novel•listes destinats a l’èxit i el reconeixement i confinen a la seva cabana els nostres Thoreau. Uns diaris que formen part de grups transnacionals de comunicació que controlen creixentment productores, distribuidores, grans magatzems de llibres i editorials. Enfront, això sí, a una gran quantitat (més dels que no pas ens pensem) de resistents a l’ordre.
Qui decideix el valor d’un artefacte cultural; una novel•la, un quadre, una obra de teatre, una pel•lícula? En condicions ideals hauríem de pensar que el públic. Tanmateix, el públic no està condicionat únicament per una educació cada vegada més orientada al pensament pla de Xavier Sala Martín i les escoles de negoci. Sinó per l’estètica hegemònica als mitjans de comunicació i per la facilitat de fer arribar o impedir una determinada creació. El poder sempre tracta d’orientar la tria, i de demonitzar les alternatives. És qui acaba fent-nos creure que “x” és cultura global i “y”, cultura local.
Pocs espais s’han plantejat aquestes qüestions com fou l’univers llibertari. Des dels seus inicis, la seva literatura i premsa s’obria a l’espontaneïtat dels col•laboradors. S’impugnà el canon cultural, perquè s’entenia que calia establir una relació directa i sense intermediaris entre autor i públic. Que calia dessacralitzar el concepte de creació i col•lectivitzar la cultura. Que ningú no era més que altre, malgrat diferències de talent o fortuna. Un exemple clar fou cap a la dècada dels vint del segle passat, una col•lecció de novel•les lligada a la Revista Blanca de la família Montseny, denominada “La Novela Ideal”, on alguns dels lectors publicaven narrativa de creació entre els més de sis-cents títols publicats. O també la col•lectivització dels espectacles públics durant la revolució de 1936. Tot plegat revela la rebel•lió contra una concepció jeràrquica de la cultura, una revolta contra un determinat canon, una voluntat expressa de contacte directe, sense intermediaris, amb el públic. Sense olimps ni laverns.
De fet, convindria sentir-nos optimistes per la facilitat que atorguen les noves tecnologies, perquè en teoria faciliten això, un circuit cultural sense intermediaris ni castes. Tanmateix, ordinadors i telemàtica no servirà per a res si no som capaços d’establir les revolucions mentals que suposa pensar per un mateix, i tractar de dessacralitzar l’obra cultural, aquest sentiment que automàticament ens porta a valorar més o menys una creació no per la seva qualitat intrínseca, sinó per la seva ubicació en una determinada taxonomia imposada per un canon més o menys tàcit. Seria fàcil reclamar més i millor educació. Tanmateix, des de l’època de Sòcrates ja es constata les limitacions d’aquesta estratègia, car l’educació també està contaminada pel poder, i els seus efectes no semblaran apreciar-se fins a les «kalendes gruegues». No ens queda altra solució, doncs, que apel•lar a una consciència independent i responsable, la que arriba al cap després d’haver passat pel peatge del cor.
Girona, agost de 2009.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quin rotllo que els vas fotre als pobres “linyolins”! Enhorabona, la teva aportació devia constituir tot un luxe en un poble com aquest on no tothom devia valorar-ho en la mesura que es mereix però on també, d’altra banda, tens cada vegada més fidels addictes. Passeja-t’hi a l’estiu pels seus camins polsosos, per algú com tu pot ser una experiència molt inspiradora.