Una de les formes d’autoodi més generalitzades entre els habitants dels països de parla catalana és la desconeixença de la pròpia història. Si el mínim coneixement humà hauria de partir del “conèixer-te a tu mateix” aquest passa necessàriament pel coneixement de la pròpia història, la col·lectiva del teu rodal, inseparable de la individual.

Em retrec cada dia no saber prou bé la història de Catalunya i és per això que pago religiosament l’impost revolucionari a la revista Sàpiens -cada mes sense falta des del primer número- i de tant en tant llegeixo un assaig o una novel·la que m’expliqui episodis concrets de la nostra agitada existència col·lectiva.

Picap ha editat “Història de Catalunya amb cançons 2.0”, un variat recull amb música de diferents artistes. Ja que els nostres mitjans de (des)informació majoritaris no en parlen ho volia fer jo des d’aquest racó de la xarxa -els blogs haurien de ser eines per escampar allò que els suposadament nostres i suposadament grans mitjans silencien-.

S’acosten les festes de Nadal i pot ser un bon (auto)regal. I una bona manera de refrescar la memòria i despertar consciències.

És una proposta gamberra: a les 12 de la nit d’un dissabte escoltar recitar poesia en un casal de joves amb barra de bar inclosa. I després jam session, és a dir, qui vulgui d’entre els espectadors, pujar a l’escenari i recitar allò que vulgui. L’acte s’acabarà quan tots ho decidim.
És el tercer any que m’ho proposen i he seguit les mateixes quatre normes que em vaig autoimposar a la primera edició: que fossin poetes joves, que recitessin en llengua catalana, que es veiessin reflectides les varietats dialectals de la nostra llengua i que els acompanyés un músic. Enguany recitaran la Blanca Llum Vidal i el Jaume C. Pons Alorda acompanyats pel saxofonista Pep Poblet.
Serà aquest dissabte 24 d’octubre a les 12 de la nit al Casal de joves TorreBlanca de Sant Cugat del Vallès.
Vindràs? Va!

http://www.poesia.santcugat.cat

Hui he anat a fer-me fer el passaport -he escrit fer-me fer i no fer-me’l renovar perquè aquest octubre serà la primera vegada que sortiré més enllà dels límits de la (des)Unió Europea i l’hauré de menester-. Faré cap a Casablanca, però sense gavardina i sense protagonitzar aquella escena que ric cada vegada que remiro o recordo, “... què és això?... són canons o els batecs del meu cor...”-.

De bon matí m’he presentat a la comissaria a l’hora indicada -per dir-ho en català, tres quarts de nou del matí-. A la porta un membre de les forces d’ocupació que només garlava en llengua imposada -deu fer més de trenta anys que viu i treballa a Catalunya i no articula cap síl·laba en la llengua pròpia del país que l’acull. El típic votant del Josep Anglada que deu pensar que els maleïts-moros-no-volen-integrar-se-. S’ha de dir, però, per anar-los una mica a favor, que el tràmit ha sigut prou ràpid, he sortit amb el nou passaport a la mà ni una hora després: el disseny de la portada és d’una modernor que esgarrifa de pensar només de veure-la. A dins, ja d’entrada, el dibuix d’uns vaixells amb clares referències a la Conquista de America, un mapa amb l’itinerari marítim d’Andalusia a Cuba i Filipines, i, amb la cua entre cames, de Cuba i Filipines a Lisboa (?). Davant de la costa de Portugal una illa que no havia vist mai, hauran fet pujar i engrandir les Canàries?

A la pàgina següent Unió Europea escrit en vint llengües, cap de catalana i una de curiosa, An tAontas Eorpach. Espanya escrit en vint llengües, cap de catalana i una de curiosa, Spanyolország. Passaport escrit en vint llengües, cap de catalana i una de curiosa, Útlevél.

A la pàgina següent la meva fotografia amb tota la cara que em va sortir de rojo, separatista y ultraradical i les meves dades personals, no cal dir que escrites en vàries llengües, cap de catalana. Pel què fa al nom em passa com amb el DNI, m’hi posen Gabriel, la policia i els banquers em coneixen per aquest nom, ja m’està bé, la resta de la humanitat per Biel. Coses de l’època: l’any 1976 estava prohibit inscriure noms en català i mon pare va haver de decidir-se per Gabriel ja que Biel no té traducció en llengua imposada i és hipocorístic de Gabriel.

A les pàgines següents bonics dibuixos d’animals i d’itineraris marítims de tota mena. Són del Jordi Sabater i Pi? I a la última el següent text que comença per El Estado español se reserva la propiedad de este pasaporte... Si resulta que aquest document és seu, per què m’obliguen a tenir-lo i m’hi canvien el nom i la nacionalitat? Por derecho de conquista, tenia raó Torrente Ballester.

"Des de la seva fundació l’any 1894, el moviment olímpic -que és l’expressió més acreditada de l’esport mundial organitzat- ha insistit en la necessitat que l’esport sigui una activitat capaç d’estimular els valors ètics i democràtics arreu del món. Els principis del moviment, i els seus documents fonamentals, parlen de “germanor”, “llibertat” i “igualtat” entre comunitats humanes, com a valors primordials. A més, la Carta Olímpica –en la versió actualitzada del 7 de juliol, 2007– comença definint el “valor educacional del bon exemple i de respecte pels principis universals i ètics” com a elements indestriablement associats amb l’esport. Per altra banda, en el segon punt s’especifica que l’esport ha de veure’s com una manera de promoure “una societat pacífica preocupada per la conservació de la dignitat humana”.

Revelacions documentals recents, difoses per la prestigiosa revista d’història “Sàpiens” -amb seu a Barcelona- confirmen ben clarament que Juan Antonio Samaranch, president honorari de l’actual Comitè Olímpic Internacional, té un passat feixista i de clara col·laboració amb el règim totalitari del General Francisco Franco a l’Estat espanyol. Ho confirma sense cap gènere de dubte la fotografia que reproduïm més avall, reproduïda de l’esmentada revista, de la què importants historiadors han avalat la certesa documental. Nosaltres sincerament considerem que aquest fet fa del tot incompatible i incongruent que el Sr. Samaranch pugui continuar ostentant el càrrec de President Honorari del Comitè Olímpic Internacional. És per això que us demanem que us adheriu, personalment, o com a entitat, a la campanya internacional per exigir-ne la dimissió immediata. Us ho demanem pel bé de la democràcia i de l’esperit de germanor que ha d’imperar entre els pobles que conformen la gran família de l’esport mundial. 

Atentament, 

Democràcia i Dignitat a l’Esport." 

Als pescallunes no ens cal baixar a Barcelona, si és que volem veure el mar. Ni anar a Vic, si és que volem anar a una llibreria amb cara i ulls. Tampoc ens cal baixar a Barcelona ni a Vic si volem anar a teatre: ja fa anys que funciona el Teatre Cirvianum on s’hi programen espectacles d’un gran nivell -felicitats Tines & companyia!-.

Divendres vam anar a escoltar “Mozart en Jazz”: Manel Camp al piano i Llibert Fortuny al saxo. La música ens va tornar a emocionar com feia temps que no ho feia. Si cada generació reinterpreta els clàssics posant-hi els ingredients de la seva contemporaneïtat això és el que van fer durant una hora i mitja amb el músic austríac Manel Camp i Llibert Fortuny, calçats de vermell, xalant i fent xalar a  l’audiència. El campanar, que tocava les deu del vespre, va incloure’s al repertori sense fer nosa; només el jazz pot permetre’s aquestes llibertats. Fins i tot vam poder comprovar les dots del Llibert Fortuny com a show man, fent-nos riure al final de l’espectacle i regalant cedés entre el públic.

Nit rodona que vaig continuar molt ben acompanyat per quatre grans persones amb les quals sopàrem al Casino de Borgonyà: restaurant de referència a la comarca per la relació qualitat-preu, la bona presentació dels seus plats, el servei, el local i la qualitat dels seus productes.

No hauríem pogut entrar millor a la primavera.

Jo era un mocós quan el vaig veure per primera vegada a la televisió. Era al mític “Digui, digui” (?) de la Televisió de Catalunya. L’escena transcorria en un garatge i ell feia de macarra, amb una jaqueta de pell marró.

Molts anys després al meu pare li van encarregar escriure un llibre sobre ell. Va enregistrar llargues converses que ocupen set o vuit cassettes. Després tot allò s’havia de passar a paper i mon pare va demanar que li fes la feina. La feina es va fer i fins i tot la vaig cobrar però el llibre no es va acabar publicant.

També recordo haver assistit a dues representacions del seu espectacle “Rubianes solamente” d’on vaig sortir tan encantat que me’l vaig comprar en cedé.

Se’l va denunciar per aquest tall on deia el que molts pensem i el que el llenguatge políticament correcte i la hipocresia generalitzada amaguen sota la catifa, no fos cas.

El Rubianes sempre m’ha fet pensar amb el còmic nord-americà Lenny Bruce. Tots dos abocaven pel broc gros tot allò que pensaven, deixant-se d’hipòcrites subterfugis. Era un heterodox culte i preparat com una casa de pagès que va practicar la llibertat de pensament -un bé escàs en el món on vivim-.

L’escolto en una entrevista que li va fer fa anys la Guillermina Mota “Al cap dels anys” de Catalunya Ràdio on diu que son pare, poc després d’arribar a Barcelona el 1952 i al veure que la família s’enyorava de la Galícia natal, els va dir “Estamos en Catalunya y hay que quererla”. I va fer-ho. Li estarem sempre més agraïts.

Un dels llibres més estúpids que hom pot trobar en una llibreria i que enguany s’ha editat amb la portada més lletja de la història del disseny, és el llibre Guinnes dels rècords mundials. Bestieses com el pis de protecció oficial més petit, l’ajuntament amb més càrrecs de confiança, el país amb més autoodi o l’equip de futbol amb la samarreta del color més adient per acabar tacada en un camp enfangat, hi podrien sortir publicades.

Dit això, s’hi troben perles: a la ciutat de Perpinyà, el centre del món com deia Salvador Dalí, és a dir a l’estació de trens de la capital de la Catalunya del Nord (i no pas Catalunya Nord, no és pas una sortida de l’autopista això!) un tal Lluís Colet va batre la setmana passada un rècord mundial que sortirà publicat a la propera edició del Guinnes: el discurs més llarg de tota la història, cent vint-i-quatre hores seguides garlant. Més llarg que els del Dictador Fidel. Aviat és dit.

Esgotat i afònic, acompanyat per un metge i un notari, ha dedicat la seva proesa “a tota aquella gent i associacions que defensen i promouen la cultura catalana a la Catalunya del Nord” i vol que quedi constància que el discurs més llarg del món “ha sigut en català”.

Les males llengües diuen que un castellanoparlant emprenyat amb el món, vol plantar-se al mig de la Plaça de Sant Jaume de Barcelona per parlar en la llengua de l’Armada Invencible durant cent vint-i-quatre hores i mitja. Apa, fes-te fotre, només per superar en mitja hora el nostre heroi nacional, ai las!, denunciar el poc ús de la llengua imperial a les terres conquerides i denunciar així la suposada imposició de la llengua catalana a Catalunya.

Deu ser broma. O no. Proeses més grosses han superat aquella colla.