“Vaig néixer a Reus, el 20 de maig del 22. Els altres fets de la meva vida són de més incerta descripció i més difícils de datar. M’agrada la ginebra amb gel, la pintura de Rembrandt, els turmells joves i el silenci. Detesto les cases on fa fred i les ideologies”.
Així es presenta Gabriel Ferrater Soler, poeta, traductor i professor de lingüística i crítica literària, que exactament avui hauria fet noranta anys. Se’n fa ressò la xarxa, el twiter, el ping, el pong, el punk i les ones hertzianes.
Ran de la desconfiança que sentia el seu pare per l’educació reglada de l’època no anà a escola fins als deu anys. Amb la família s’exilià, a causa dels bombardeigs de la guerra civil, quan “al meu món algú li havia fet una cara nova”, primer al mas Picarany –prop d’Almoster- i després a França, Bordeus. Allà conegué la poesia francesa i n’escrigué en aquesta llengua. “Dels setze als vint anys vaig viure a França, que són els anys de més fervor pel què fa als gustos literaris, i el castellà no és la meva segona llengua sinó com a mínim la tercera. Fa anys que pràcticament només llegeixo en anglès”. També aprengué l’alemany, el rus i després el polonès per tal de poder llegir Witold Gombrowicz en la seva versió original.
Al llarg de la seva vida va beure de les aigües literàries de March, Carner, Riba, Foix, però també de les de Catul, Chrétien de Troyes, Villon, Baudelaire, Rimbaud, Frost, Graves, Pavese, Cavafis, Eliot, Lowell, Auden i Brecht.
Saltà a la filosofia i d’allà a les matemàtiques. Més tard s’interessà per l’art –aprengué a pintar per poder-ne fer crítica després-, tenia una visió desromantitzada del fenòmen artístic i racional del paper del crític. Més racionalitat i fora els sentimentalismes. Algunes d’aquestes crítiques estan reunides a “Sobre pintura” (1981).
Però Gabriel Ferrater fou, sobretot, lector. S’hi guanyà, malament, la vida per a editorials espanyoles i alemanyes. Les etzivava de cavall estant, sempre implacable: “Aquestes notetes (escrites amb agilitat) les toleraríem de tan en tan en un setmanari, però no en forma de llibre (…) No tinc ni idea de si val la pena publicar Jürgen Plook. Ningú no la té. Llegir un manuscrit com aquest és com llegir el futur a les vísceres d’una gallina”.
Xalo llegint crítiques seves a “Notícias de libros”, “Escritores en tres lenguas”, “J.V. Foix i el seu temps”, “Sobre literatura”, “La poesia de J. V. Foix” a l’OC d’aquest poeta i a cada pas em retrec de no haver llegit prou encara l’obra de Josep Carner, doncs Ferrater mai cita en va.
Traduí més d’una vintena de llibres al castellà i al català, de l’anglès, el francès, l’alemany, el suec i el polonès. Totes les traduccions que feu han aguantat molt bé el pas dels anys, tinc ben present la seva traducció de “El procés” de Franz Kafka.
Tot i que Josep Pla li preguntà “per què no escriu prosa? (…) Les poesies del llibre són esquemes de novel·les” només escrigué la policíaca “Un cuerpo, o dos” a quatre mans amb Josep Mª de Martín.
Que encara ara Mario Vargas Llosa o Félix de Azúa s’estranyin que Ferrater s’entossudís a escriure en català –com altres s’estranyaren que s’hi entossudís Àngel Guimerà o Joan Maragall- s’explica pel complexe de superioritat que gasten alguns nacionalistes no-nacionalistes espanyols. Però ell s’explica millor: “Ben pocs poetes espanyols han tingut influència damunt meu. Perquè, en general, la cultura espanyola la detesto. Això és típic dels escriptors catalans, però, per una raó o per una altra, ningú no ho diu. I el cert és que, en el fons, si jo escric en català és perquè no vull escriure en espanyol. Tot i així, adoro Garcilaso i m’agrada enormement Góngora i Machado”.
“Suposo que també hi ha molt de pedant a Hispanoamèrica, però allà l’escriptor no sembla estar sotmès a aquestes estupideses de la Real Academia, ni a aquestes perfeccions o camises de força que posen a l’idioma. Aquests problemes em són una mica aliens. Sóc un escriptor amb una altra llengua; conenc bé el castellà però no és la meva llengua. Quan es discuteix el fet que escriguem en català, es planteja si l’escriptor està forçat o no a escriure en la seva llengua materna. Sobre això es poden adoptar tota mena de tesis. Montaigne no era francès de llengua materna (era gascó i quan era petit parlava gascó amb les dones i llatí amb els homes) i malgrat tot és un dels gran escriptors francesos. Petrarca era tan gran escriptor en llatí com en italià. Hi ha exemples per a tots els gustos”.
Escrigué la seva obra poètica en només sis anys, entre 1958 i 1963. Publicà els llibres de poemes “Da nuces pueris” (1960), “Menja’t una cama” (1962) i “Teoria dels cossos” (1966). Reunits, refets i definitius tots a l’OC “Les dones i els dies” (1968) per molt que una editorial ens en vulgui vendre una altra de més definitiva, títol manllevat de “Treballs i dies” d'Hesíode.
Resumeix ell mateix la seva obra poètica: “Si m’hagués demanat una formulació de la meva poesia li hagués dit que el meu únic tema és el pas del temps i les dones que han passat per mi”.
El poema havia de tenir el mateix sentit que una carta comercial. “Òptimament, tot poema hauria d’ésser clar, sensat, lúcid i apassionat, és a dir en una paraula, divertit” i pretenia “aixecar l’energia del nostre llenguatge”.
“La lluita dels escriptors consisteix a fer que la paraula escrita enriqueixi a la parlada”. Tingué dificultats amb la dicció de les erres, com el seu germà Joan i la seva germana Amàlia.
Al curs 1968-1969 va donar classes de crítica literària al Monestir de Sant Cugat per a la Universitat Autònoma –algunes recollides a “Tres prosistes”-. Però on feia realment les classes era al bar “El Mesón” de la Carmen Rojo.
Interessat finalment per la lingüística començà una gramàtica catalana –les poques provatures que en feu són recollides a “Sobre el llenguatge”- una setmana abans de decidir plegar de viure, acomplint la promesa de no traspassar el llindar dels cinquanta anys.
Qualque cultura que disposés de la brillant figura de Ferrater ja tindria enllestides les seves Obres Completes. Jordi Cornudella les confegeix fa anys i esperem no esperar-ne massa més per disposar-ne. No li doneu més feina de la què ha d’acabar, si us plau.
*Em suggereix la idea de la tristesa en un entorn urbà. M’agrada més aquesta versió que la que feu d’aquest mateix poema el 1985.
-
Gabriel Ferrater
Caragol
Declina el diumenge. Una minyona,
i les deu de la nit que estan per tocar-li.
Els seus darrers instants de portal. La mà,
sense carícia ni esma, s’arrapa
a la galta del xicot. Consternat,
un caragol al mig d’un mur eixut.
Del llibre “Les dones i els dies”
*Em suggereix un bon planetjament, un bon nus i un estrany desenllaç; la imatge final del cargol al mig d’un mur eixut m’acompanya sovint.
-
Vicent Andrés Estellés
vii
direu de mi: retòric, propens a la mollesa, atent a les efusions
eròtiques. parlareu de mi menyspreant el meu brillant llatí.
direu: no ha aportat res, com no siguen certes amenitats del catre.
però jo us assegure, solemnes fills de mala mare, que deixaré
un senyal molt amarg i perdurable en la nostra literatura: aquell
que clama contra l’excés del poder i deixa
inerme la criatura, sota els turments de l’exili.
aneu a mamar tots!
Del llibre “Exili d’Ovidi”
*Em suggereix que la poesia també es pot escriure des de les vísceres, des de l’estómac. És el crit d’un poeta emprenyat que demana el seu lloc.
-
J. V. Foix
Diuen que la filla de l’esclopaire, gollut i amb poca feina, és boja, i la gent en fuig quan hi topa. Riu, envermellida i escabellada, del matí al vespre. Riu, cansada de tant de riure, i dibuixa signes estranys a les parets, que jo crec evocatius. Riu, a primera hora, quan fa ganyotes als mecànics dels cotxes de línia; riu quan s’enaigua a la font de la vila, i es descorda i aireja el cos; riu quan balla tota sola al clar de lluna, i riu, més que mai, quan els altres ploren. El capellà l’exorcita quan ella vol entrar al Temple, en dies d’oratge. Avui l’he trobada quan, hereva dels déus i coronada de violes, cantava al peu de les tombes, dolça i afinada. Més tard, l’he vista quan amagava uns papers. Tota amarada de sol, m’ha mirat i ha fugit. Tocat migdia, quan, corredor de plaça, venia de fer les tendes, se m’ha acostat amb una faldada de roselles i me n’ha donat un pom.–Vós no em feu riure, ha dit. M’ha agafat pel braç, i m’ha fet seguir per un corriol perdedor entre arbres fruiters. –No, vós no em feu riure gens. M’ha mirat tendrament i, amb timidesa de vestal, m’ha donat un plec de fulls manuscrits on conta, amb lletra segura, clara i torbadora ensems, històries fora d’ús, llunyanes i actuals, que jo, lector llarg de ficcions, no recordo que mai cap escriptor hagi tingut prou talent per a transcriure.
Del llibre “L’estrella d’En Perris”
*Em suggereix un personatge estrambòtic i unes belles imatges que només Foix sap transmetre. Cal llegir aquest poeta tan malinterpretat, sigui o no sigui el seu any.
-
Joan Vinyoli
Matinada lletosa amb filferros
De qui seran aquestes
bragues descolorides, sola peça
de roba en els filferros del balcó
d’un casinyot, cruixint al vent
de matinada, sota la lletosa
claror d’absenta?
Quina dona al llit
està per desvetllar-se abandonada
de tot i se les posarà
després de mal rentar-se?
Passarem pel Born
a trenc de dia. Famolencs, prendrem
ous amb pernil, beurem vi negre, sec.
Venim del fred, que tot és fred i fosc.
Aprofitem les mans
per a tocar, palpem-nos tot el cos,
mesclem-nos, amortem el fred
i prosseguim.
Del llibre “Tot és ara i res”
*Em suggereix els passeigs que ell i Gabriel Ferrater feien pel Born de Barcelona. Encara em sembla veure’ls passejant a primeres hores del matí amb alguna copa de més.
Engarjolarem a la borbonalla, camí del sacrifici. Portarem el cap de l’estat i de les seves forces armades a la plaça més cèntrica del país, entre una gernació àvida de sang i de crits i de venjança infinita. S’hi brandaran forques, fotografies de cap per avall, càntics de repúbliques llibertàries!
Serà retransmès per totes les televisions mundials en horari de màxima audiència. Amb una precisió esgarrifosa, sense discursos, sense absoltes, sense últimes voluntats, la guillotina li escapçarà la testa. Zas! Serà un tall sec, net, ras, clar. Rodolarà, amb els ulls oberts encara, escales avall entre al·leluies i aplaudiments. El poble hi jugarà a futbol una bona estona: taqui gols, córners i tanda de penals. Aprés, per celebrar-ho, farem una calçotada multitudinària. Aquest serà l’opi, la venjança, ja hi podeu comptar.
Avui, l’endemà, les restes de la carnisseria lluen al sol entre camapandes de joia. La plaça, buida ja de gent i sorolls, que fan cap a altres places per celebrar-hi altres revolucions, comença a ser ocupada per voltors oportunistes. Fan net de pútrides carns, del tronc i les extremitats del monarca, de temps antics, remots, pàgines de la nostra Història vessada.
Una llibreria no només hauria de ser un lloc on s’hi trafica amb llibres, també hauria de ser un lloc on hi passessin grans coses. De tot plegat se n’encarreguen l’Imma, el Jordi i sobretot el Carles Peña, que porten amb passió i molta feina la Llibreria L’Illa. Des del 13 d'abril de 1996, aviat farà 16 anys. El nivell cultural del país necessita que, com a mínim, en faci 16 d’anys més!
Fa temps que es dediquen a pensar cicles temàtics i activitats que acompanyen amb una bona mostra bibliogràfica. Ara enceten “L'Islam mediterrani”. Cito textualment el Carles a partir d’un correu que m’acaba d’enviar: “Al marge de treballar dins el voluntariat per la llengua amb amics magribins, pensem que cal obrir marcs de convivència per tal d'evitar marginalitzacions i veure'ns mútuament com a 'bitxos raros'. La idea és que a la llibreria (les llibreries ja ho som, en general, espais de convivència) hi entrin persones que no ho fan habitualment, per vergonya, per desconeixement o pel que sigui. D'altra banda també volem que els clients es trobin amb una oferta diferent i que els sorprengui”.
I enceten el cicle “L'Islam mediterrani” amb un recital de poesia en català i amazigh. Al Khalid el Mokhtari i a qui signa ens agradarà molt participar-hi. Recitarem poemes nostres que seran escoltats en les dues llengües. Serà:
DISSABTE 4 de febrer a les 13.30 hores a la Llibreria L’Illa de Mollet del Vallès , Avinguda Llibertat, 20 -acíhi ha el mapa-
Ni que sigui pel te a la menta o la shiva que s’hi donarà ja valdrà la pena venir, no?
Però el Carles és un cul inquiet, quin un, i diu que també fa un programa de ràdio “es diu 'A pas de tortuga'. S'emet dijous a les 21.30 per ràdio Mollet, la durada és de mitja hora. La idea és apropar la cultura arabo-musulmana. Fem entrevistes, parlem de temes monogràfics i també recomanem llibres i música. Un cop emès per la ràdio, pengem els programes a la nostra pàgina de Facebook, 'A pas de tortuga'. Tenim un correu a disposició de tothom: pasdetortuga@gmail.com”. Està tothom avisat?
El cas d’aquesta dependentisa i el seu partit és preocupant, doncs són d’una ingenuïtat que esgarrifa i la seva utopia no fa ja ni cap gràcia: creuen en l’Espanya federal! Aquest serà, creieu-me, un dels oxímorons més risibles que recolliran les hemeroteques del futur. Són dues paraules que es repel·len, fins i tot fa basarda escriure-les juntes. Això és com aquella gentada que es reuneix l'11 de cada mes a la muntanya de Montserrat perquè resulta que hi ha OVNIS. I els veuen!
La flamant representant del psoE a terres conquerides és tan intel·ligent com botiflera, té tanta capacitat de treball com de mentir. Ha ostentat, aquí és on li posem la medalla -porten mosques a les seves medalles, que deia en Brossa- el càrrec de ministra de defensa; com en Serra, per cert, a algú li sona l'apellidu?
L'estupefacció es transforma en fàstic i el fàstic en odi quan ens recordem a nosaltres mateixos els milions d'euros que, en temps de suposada crisi i suposada pau, es continuen gastant en armament. I a forrar-se, que són quatre dies, venent l'obsolet a països del tercer món. Amb esforç, però també amb justícia social? I deixem-ho aquí que encara en podria dir de més grosses.
Ha governat, des de la política, un exèrcit que aviat farà 300 anys va ocupar-nos militarment i encara no n’ha marxat. Exèrcit que garanteix la sacrosanta unitat de l’Estat a base d’òsties, deu ser un cas únic a les dites democràcies europees.
No sé com encara té els sants pebrots de sortir a la tele i riure-hi. Hauria d'envermellir-hi de vergonya i explotar, com una granada en terreny enemic.
De dependentistes n’hi ha de tantes menes com d’independentistes. Com de joans i d’ases que n’hi ha a totes les cases. Són una variada fauna de personatges que els uneix la menyspreable voluntat de voler dependre d’Espanya, aquesta-nosa-que-ens-lliga-el-coll.
Un dels especímens més comuns, d’entre els del nostre rodal, és el militant-simpatitzant-votant-encarcarant d’Unió Democràtica de Catalunya Amén. Fa una pudor d’hòstia que esgarrifa i viu en un estat paranoic permanent. Creu, per exemple, que la Sagrada Família no s’ha d’acabar mai, perquè si mai s’acaba els rojos els hi tornarem a cremar totes les esglésies, la reconSagrada Família, la primera. A la tauleta de nit hi té la Moreneta, la llibreta de La Caixa i l’escut del Barça. És un místic pur, que s’ha quedat estancat amb Plató: creu que les idees són sempre millors i més importants que les persones. Pateix, a més a més, una incurable esquizofrènia, doncs pretén fer compatible la devoció mariana per Catalunya, que serà cristiana o no serà, amb la de la governabilitat dels nostres amos.
Si mai entra a qualsevol llibreria, passa de les lleixes d’economia a les de religió a una velocitat que fa feredat. Cada Sant Jordi hi acostuma a entrar disfressat d’ecosocialista de debò per a comprar-hi el best-seller de la botiga, El Kamasutra Més Porc de Conrad Son. I el regala, d’amagat a la seva “querida” de torn. Déu l’agafi ben confessat.
