A les golfes de les cases
habiten els silencis muts,
aquells silencis cridaners
que recorren al llarg del temps
els cossos dels qui hi van viure
i van perdre i van renéixer
després de romandre-hi uns jorns.
I hi van pregar dies sencers
i ploraren sense consol,
necessàriament a soles,
solemnement, totes les nits
angoixants i massa curtes.
A les golfes s’hi ve a escriure.
A les golfes s’hi ve a païr,
a deixar morir les ombres
i a fer memòria i a dormir.
Al cap i a la fi, morirem
i les golfes mos salvaran
com salven tots los capvespres.
Heus ací les esperances
i les promeses complides.
Heus ací este cant de joia
i el neguit de les ventades
i el so de les campanades.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!