Solcades

Quan era massa menut per anar amb bicicleta pel poble a soles, anava amb bicicleta al racó de la Conxín, la qual tenia la paciència de només maldar-me i fer baixar tots los sants quan ja era una evidència que havia acabat amb les seues floreres del petit hort del costat de ca seua.

Al carrer Balears hi vivia l’amic Víctor, que tot i ser més gran que jo tenia la paciència de jugar sovint amb mi, juntament amb Xipi, que tot i ser de la meua edat, no li agradava gaire sortir al carrer a tothora.

Al racó de les Balears, Toni hi tenia un llistó de fusta per a fer d’esglaó amb la vorera i entrar el cotxe al seu almasén sense fer patir gaire les rodes. Era la mateixa fusta que jo emprava per ‘plantar la roda’ de davant de la bicileta, amb una mica d’impuls i una certa prudència de no ser vist ni per Toni, ni per la Mercè, ni per la Conxín, ni per la Caia, ni l’Agustineta i, sobretot, ni per ma mare, ben capaç de baixar de casa sense dir res i bona nit bicicleta i bona nit carrer i a jugar al terrat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!