Potser perquè el cos té memòria, per entendre’ns entre profans, ja fa estona que les geometries i les geografies de la matèria em deleiten, em distreuen, m’emocionen. Sí, m’emocionen els paisatges, un parlar, una expressió, un somriure, un silenci. Observar i contrastar i sense fer-ne una religió, ni una manera de viure, evidentment. A la