Parlem de tu, i fa tres anys
Ara mateix fa tres anys exactes d’aquella matinada llarga que jo haguera volgut interminable, en què no et vaig soltar la mà ni un moment mentre et repetia a cau d’orella com t’estimava, tot esperant el teu últim sospir, i no estic fent metàfores.
Tres anys és molt de temps. El suficient per anar cicatritzant, per aprendre a recol·locar els records, per aparcar una bona part de la ràbia, per saber el que vol dir no oblidar mai, per poder tancar etapes del dol i encetar-ne de noves, més tranquil·les, més dolces fins i tot. I per mirar de fer compatible el tindre’t sempre present i el continuar endavant.
I per reconèixer, una vegada més, que ningú ho ha expressat tan bé com Martí i Pol. Tot i que jo no tinga gairebé amb qui parlar de tu i em limite més aviat a pensar-te en solitud.
Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar malfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.
(A falta de rituals en què poder participar, aquest poema i aquesta imatge són, des de fa tres anys, el meu homenatge particular…).
