Apòstata desficiosa

Diuen que el cap de la secta catòlica ha demanat perdó, d’aquella manera, pels milers (milions?) de casos de pederàstia que van eixint a la llum.

Sense massa convicció, però. I aprofitant per parlar del perdó, com si això els arreglara alguna cosa als xiquets i xiquetes a qui han destrossat la vida amb conseqüències inesborrables. I com si es poguera perdonar els milers d’homes suposadament representants dels valors cristians que se n’han
aprofitat durant dècades de la seua autoritat per abusar sexualment de criatures
indefenses.

Però, a més, en el discurset de torn, ha tingut els sants collons d’apel·lar a allò de “qui estiga lliure de pecat, que tire la primera pedra”. Que és el que tenen els textos bíblics, que segons com te’ls mires, et serveixen per justificar-t’ho tot.

Malparits.

I, com a mostra, els primers alls tendres collits fa una estoneta i que cauran en el dinar de hui.

A pesar de la neu i la gelor, sembla que per ara ha sobreviscut pràcticament tot. És més, els espinacs estan que fan goig de veure!

I al planter, protegit a una mena d’hivernacle, estan començant a brotar els gira-sols. Amb el cogombre i l’amficòs, però, no sé si tindrem sort…

(Inaugure la categoria ‘El meu hortet urbà‘ per agrupar tots els posts sobre aquesta venada de llauradora aficionada que m’ha entrat…).

Fa un parell d’anys em vaig trobar una pintada a una botiga de Portaferrissa que deia: “la meua autoestima no cap en la talla 36”. Em va provocar un somriure dels que et pugen desde dins de l’estòmac. Li vaig fer foto i ho vaig compartir ací al bloc.

I es veu que hi ha gent que encara se’n recorda, perquè fa uns dies he rebut (gràcies, E.!) la que teniu ací al costat, perquè vaja ampliant la sèrie. I rima i tot!

Genial. Si en veieu més, envieu-me-les!

La inesperada nevada del 8 de març (però si jo recorde haver anat a la mani del dia de la dona en màniga curta!), ha deixat el meu hortet urbà amb aquest aspecte.

Seria un miracle si es salva alguna cosa… Haurem de tornar a començar!

Ai, que dura la vida de la llauraora aficionada! 😛

Els polítics valencians hui, a més de declarar les corregudes de bous d’interés cultural (sense comentaris), s’han dedicat també a censurar la mostra anual de fotoperiodisme que organitza la Unió de Periodistes Valencians.

Deu fotos en total, la majoria relacionades amb l’anomenat cas Gürtel, que no els deixa en molt bon lloc. Però també una de Zapatero a un míting, d’Aznar amb cara de complaença després de ser investit honoris causa o de Camps amb l’arquebisbe.

Ací voreu les fotos censurades, i ací el catàleg complet.

A una entrevista que em van fer fa uns mesos per una alta cosa, van posar com a titular: ‘del que no es parla no existeix’. Es veu que els del PP valencià ho tenen com a mètode cada cop més habitual, i no només a Canal 9. En aquest cas, també al MuVim, el museu on s’ha fet aquesta mostra els darrers anys, sense problemes fins ara.

Sembla que els de la Unió de Periodistes estan buscant un altre espai per fer l’exposició. Esperem que el troben, però la veritat és que no sé on serà. Tal i com estan les coses, potser ni la universitat s’oferirà ja…

(I cada vegada tinc menys fe en què res puga canviar, què voleu que vos diga).

Ahir vaig anar amb la L. i la Ll. (que d’ací no res farà cinc mesets ja) a una pastisseria de Gràcia on no es fuma (els llocs sense fum al barri són ben escassos!).

I a l’estoneta d’entrar, apareixen per la porta Isabel Coixet i Carme Elías. Ui, quina emoció. Unes famoses ací al costat! Van seure un parell de taules més enllà i es van posar a parlar.

La L. i jo coincidim (entre d’altres moltes coses) en no poder evitar desplegar l’antena per captar les converses del voltant. No és que sigam dotores, noooooo. És que no ho podem evitar. I per la pinta que fa, la Ll. patirà del mateix, pobreta meua.

Així que allà que vam desplegar el radar per veure si ens assabentàvem d’alguna cosa. Sense molt d’èxit. Estaven massa lluny i parlaven massa baixet per entendre el contingut. Però el que sí que vam detectar és que la conversa era… en castellà.

I, la veritat, ens vam quedar parades. Supose que estem massa acostumbrades a veure-les parlar a TV3 i no ens ho esperàvem…

Hui fa dos anys i mig. Ja. O només.

Dos anys i mig de buit. D’aprendre a viure sense qui era part de tu. De mirar la mort a la cara i veure que no pots fer res per véncer-la. D’impotència. De pena. De ràbia continguda. De buscar forces on no les trobes. De trobar-les, perquè saps que no tens una altra opció. De mirar endavant. Però sense deixar de mirar enrere.

El dol no és cosa d’un dia. Ni de dos, ni de tres. Ni d’un any, ni dos, ni tres. És per sempre. Amb etapes. Evoluciona. Canvia. Però no deixa de ser una ferida oberta.
I, de tant en tant, sense saber ben bé d’on, la inunda una glopada d’aigua salada.
I cou. I fa mal. I t’enfonses. I et tornes a alçar. O ho intentes.

I un dia fa sol i sembla que comença a cicatritzar. I recordes que has de viure l’ara i ací. Que és l’únic que tenim. I se’t creuen al camí persones noves que esdevenen importants. I ho abraces amb tanta alegria com pots. Tot i que no és fàcil. Perquè tu mateixa no ets fàcil. No pots ser-ho. Perquè t’ha marcat per sempre.

També va ser una nit de lluna plena.

Dos anys i mig fa ja. O només.