Parlem de tu, i fa set anys
Parle(m) poc de tu, és veritat. Molt poc. Potser perquè no cal. Potser perquè no sabem com. Set anys i no n’he aprés. O jo sí, però no tant els que em podrien escoltar.
No em cal, tampoc. Verbalitzar-te, vull dir. Perquè dins de mi sempre hi ets. De manera més o menys evident, i a dies, però sempre formes part de mi.
Set anys. Hui, ara mateix, fa set anys que encara podia veure el teu cos. Ja sense vida, però encara present. Matèria inert. Sembla una eternitat i és com si fóra ahir. He viscut molt en aquests set anys. O el que he pogut, si més no. I de vegades encara em veig allà, dins aquella freda habitació sense saber cap on tirar.
Set anys d’estima sense mesura. Com quan en feia sis, cinc, quatre, tres, dos, un. Com aquell moment. Sempre recordant el que em vas ensenyar, potser sense voler-ho.
Havia començat aquest post pensant que serà l’última volta. Que ja no té sentit recordar públicament segons quines dates. I mentre escrivia me n’he desdit.
Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar malfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.
Miquel Martí i Pol