Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Bon any a tothom!

3

Jo me’n vaig a passar el canvi d’any al meu paradís canari, a la platja de Famara, convidada per l’A. i l’A., que sempre tenen un lloguet per a mi a sa casa.

M’esperen dies de solet, llibres, solet, bons àpats, solet, llibres, solet…

Ens veiem a la tornada, en passar reis. Bona entrada d’any!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Torró de veritat!

2

Vinc ara de Xixona, de comprar un bon assortiment de torrons artesans, dels que s’elaboren amb molta cura i amb els millors ingredients. És un luxe que es paga, si ho comparem amb els productes industrials que ofereixen als supermercats, però m’heu de creure: val la pena, i molt! És una altra dimenció del concepte torró!

En tenien, clar, del blanet i del dur (els que la gent diu ‘Xixona’ i ‘Alacant’), però enguany he decidit tastar altres coses i no comprar-ne d’aquests. En tinc ‘a la pedra’ (més blanet que el ‘blanet’, va en caixa de fusta i es menja amb cullereta, com qui diu), de neu (més dur que el blanet, i amb molta més ratlladura de llima), de xocolata i de rovell d’ou.

Tranquils, que no me’ls pense menjar tots jo sola! La majoria són per regalar, que sé que és un obsequi que s’agraeix. O això em sembla per la cara que han posat les persones afortunades en altres ocasions…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Tracy Chapman, esplèndida

0

Jo encara feia l’EGB quan un bon dia la ràdio -que aleshores escoltava a tothora- em va impactar amb una guitarra i un xorro de veu femenina com no n’havia escoltat mai. No entenia el que deia, però el cert és que aquella música em transmetia molt tot i no tindre encara els coneixements per desxifrar les lletres.

Després vaig descobrir que aquella dona era americana i negra. Això va ser un altre impacte, perquè fins aleshores -fa vint anys- les referències més habituals de persones negres que teníem -o si més no, les que tenia jo, una xiqueta de 12 anys- eren els actors del príncipe de Bel-Air, l’Eddie Murphy, els jugadors de bàsquet i alguna cantant de jazz… Però una dona jove, més aviat tímida, que componia les seues cançons, això no ho havia vist mai.

Des d’aleshores he anat seguint-la, de manera una mica intermitent, però amb algunes cançons seues sempre acompanyant-me allà on he anat. El que no em pensava quan la vaig descobrir és que arribaria a entendre pràcticament tot el que diu, ni que un dia la veuria en directe. Supose que als 12 anys i a un poblet de comarques no penses aquestes coses.

Però ves per on que acabe de viure una hora i mitja llarga de concert fantàstic. La Tracy ha tocat algunes cançons noves, però la majoria són de les que porte incrustades, de les primeres, i m’ha agradat moltíssim. A mi, i a les no sé quantíssimes persones que omplíem el palau de la música de barcelona fins a la bandera, amb les entrades exhaurides fa setmanes.

Amb camisa blanca, pantaló negre, trenes llargues, i un somriure immens, s’ha ficat el públic a la butxaca amb els seus comentaris simpàtics, i amb la manera en què ha explicat què significa per ella l’elecció d’Obama. I, sobretot, amb la seua veu i amb la seua guitarra. Impressionants.

I després de deixar-nos quasi ko amb el Talkin’ about a Revolution, encara ha tingut esma per marcar-se un reagge als bisos i donar-se el luxe de tancar aquesta gira amb un Get Up, Stand Up sensacional.

Realment, aquest concert ha estat una molt bona manera de començar les festes. Això sí que ha estat un regal!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Busque festivals de curts o documentals… En sabeu d’algun?

6

Porte més de dues setmanes fent una base de dades espectacular de festivals de cinema on poder passar els meus documentals… I n’hi han un fum!!! Però mai està malament afegir-ne de nous, sobretot si són dedicats a temes socials o similars…

A banda dels circuits internacionals i estatats, m’he trobat amb sorpreses com festivals amb molt bona pinta a Nou Barris, Banyoles o Montaverner, a més de l’Inquiet de Picassent…

Si en teniu algun a prop, feu-m’ho saber, que l’incloc a la llista! (De les illes, sobretot, em faltarien coses, perquè no he trobat res d’aquest estil…).

(Per cert, sembla que Homo Baby Boom es passarà a València el 24 de gener, al centre Octubre. Més informació, després de festes).

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El calendari de Vinçon (enguany sí)

5

Cada any em quede embadalida mirant el calendari que venen a Vinçon. Aquell tan senzill, ben gran, amb els números en roig o negre i pràcticament sense lletra (i les que hi ha, en català). I cada any pense, va home, va, és bonic, però quasi 20 euros per un calendari…

Enguany he decidit que ja estava bé. Que tampoc no és per tant pagar això per 12 fulls de paper, i me l’he comprat. Ja el tinc penjat a casa, just al costat de la taula on treballe. I fa un goig…

Tot i contradir potser l’apunt anterior, he de confessar que de vegades consumir segons quins objectes senta de bé…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Farta de trastos

5

Ara que m’he d’enfrontar a una de les preguntes que més poc m’agraden de l’any (el ‘què vols de regal?’) me n’adone no només de què no hi ha res que realment em faça falta, sinó que a més tinc un fum de coses a casa que em sobren.

I mira que havent fent un trasllat fa menys d’un any me’n vaig deixar moltes pel camí. Però tot i així, tinc, per exemple, un carregador de mòbil per al cotxe, per un model de mòbil que ja no tinc, i sense haver tingut mai cotxe.

Això, i jocs de la Play Station 2, tot i que ja no tinc la consola, i una pistola també de PS2 que només funciona amb teles de tub (i no amb les planes). Llibres: de lectura, d’assaig o per aprendre llengües (anglés, francés, alemany…). Discmans. No un, no, dos. Ves a saber com van arribar ací. Tot això, només el que em ve al cap sense moure’m de davant de la pantalla de l’ordenata. Si em pose a rebolicar caixons, segur que ixen més coses.

I la cosa està en què no sé què fer-ne. De vegades pense que a una botiga d’aquestes de segona mà potser em donaria alguna cosa. Si més no, pels trastos electrònics. (Algú ho ha provat? Val la pena?). La gràcia seria trobar algú proper que ho poguera aprofitar. Però, ai, està complicat això, perquè tots tenim de tot i posats a tiar, ho volem novet i embolicat…

(En el que portem d’any he aconseguit nous propietaris -noves propietàries, de fet- per dues CPUs, un portàtil vell, una traductora automàtica de butxaca… I continue tenint trastos. És com si no s’acabaren mai!).

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Windows al Mac, quin mal a la vista

1

Fa mal, molt de mal a la vista. I a l’oïda. Perquè escoltar la musiqueta del Windows al meu iMac m’ha esmussat a base de bé. Però era una necessitat: algunes coses només estan pensades per windows, com ara alguns programes d’hisenda o un diccionari molt bo que tinc i pel qual finalment m’he decidit a posar el programeta del senyor Gates a una màquina del senyor Jobs (quan hi haurà senyores en aquestes coses?).

Així que he instal·lat el Parallels, que li fa creure al trasto que és un PC, una còpia pirata de l’XP i a funcionar… O no. Perquè ara resulta que precisament aquell diccionari que tant necessite, va i no es vol instal·lar. I no sé per què. Desespera.

I cada vegada que torne a escoltar la musiqueta, em torna a esmussar. Ai.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Cataluna Ràdio ens ven la moto (i la Bonet perd 70.000 oients!)

9

No acabe d’entendre la manera de fer números que tenen a Catalunya Ràdio. Porten tot el dia anunciant als quatre vents que són líders d’audiència i els craks del món mundial segons les últimes dades de l’Estudi General de Mitjans.

Però, o jo no vaig entendre els capítols del conde Draco comptant a Barrio Sésamo, o ells ens volen vendre la moto de manera ben descarada, perquè si ho comparem amb les dades de juliol, el que es veu és que han baixat, i molt.

Per resumir i anar a les xifres clau:

                            Total emissora         ‘El matí’

Juliol 2008:             568.000                412.000
Desembre 2008:     503.000                342.000

Diferència:              -65.000               -70.000

Han perdut 65.000 oients!!!! I la diferència entre la Bonet i el Bassas és de 70.000 oients!!! Jo una d’elles, la major part dels dies. I mira que ho he intentat, però no hi ha manera.

Així que ja està bé de donar-los la tabarra tot el dia amb la història de què continuen primers. Només faltava. A veure si és que es contenten només amb què no els haja passat la Cope per davant. Que al pas que van, ves a saber si no acabarà passant…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Impressions post València

3

Torne de València amb la impressió de tindre cada vegada menys coses en aquella ciutat. La gent s’allunya, les amistats es dilueixen, els carrers canvien.

M’he quedat sorpresa per la transformació d’alguns trams concrets, com els ara mega-marques-exclusives voltants del mercat de Colom, i les botigues de-lo-més-fashion del carrer Corretgeria.

Com sempre, vaig fer l’experiment d’adreçar-me a tot el món en valencià. En sis dies, cinc persones em van contestar en aquesta llengua: un policia municipal de l’oficina d’objectes perduts, dos venedors del mercat central (un d’ells, l’únic que porta safanòries), la venedora d’entrades de l’IVAM i el cambrer del restaurant vegetarià AnaEva. La resta de personal de l’hosteleria, sembla que ni el parla ni l’entèn. A El Forcat, restaurant ‘paeller’ del carrer Roters, episodi dels que feia temps que no patia: ‘es que no te entiendo cuando hablas’. Sense comentaris.

La cosa va canviar el dia que vaig fer la visita als que tinc a Oliva. Només pujar al tren de Gandia, la banda sonora es va transfomar. Sobretot gràcies a les aportacions d’una dona que venia de fer-se una prova de la clínica del consuelo, perquè és que l’operen la setmana que ve, saben vostés? Doncs si no ho saben és perquè no anaven al tren, perquè tots els passtgers ens vam enterar, de fort que ho explicava. Això, i totes les separacions i divorcis recents de Gandia, que com que la seua cunyada té una parada al mercat, tot ho sap i tot li ho conta. I ella es veu que disfruta retransmetent-ho després. Quin viatget, senyor, quin viatget.

Per la resta, poca cosa més. Una certa sensació de buidor, derivada de no pertànyer ja a aquell lloc, com qui diu.

I la comprovació, una vegada més, de què València deu ser la ciutat amb més excrements de gos per les voreres. (Igual és mania meua, però jo diria que tinc raó).

No tinc massa presses per tornar, però ves per on, m’acaben de dir fa un momentet que segurament hauré de deixar-me caure per allà a finals de gener. Coses que passen.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Me’n vaig a València a fer de turista

4

Me’n vaig uns dies a València. Fa molt que no vaig, i la sensació és ben estranya.

És cert que tinc coses a fer: veure alguns amics, arreglar papers del banc, anar al registre civil a veure si aquesta vegada no em falta cap document i em puc posar la n que li falta al meu nom al dni… Però tindré molt de temps lliure. I a més, el cap de setmana arribarà gent que no hi ha estat mai i he de fer de cicerone.

O siga, que acabaré fent turisme en una ciutat que em va acollir més de huit anys, i que en alguns racons em sent molt meua, i en altres no reconec en absolut. Tinc clar que passejaré, i molt, pels barris del mercat, del Carme i la Xerea. Que aniré a l’IVAM, de nou, i que intentaré no perdre’m el jardí botànic, que sempre acabe deixant-lo per l’últim moment i fa anys que no el veig.

Probablement caldrà portar el personal a veure la ciutat de les arts i de les ciències (per fora, vaig entrar una volta i els continguts em van semblar d’allò més pobre). I a l’estació del nord, que és un dels edificis que més m’agraden. I un dels dies mirarem d’anar a dinar una paelleta al Palmar.

Però encara em quedarà temps, i no sé què més fer!!! Potser és millor no planificar res. I alguna cosa eixirà.

Ja vos aniré contant com va això de fer turisme a la que ha estat la pròpia ciutat.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Dispersa

2

Fa dies que em costa centrar-me. Estic com emboirada.

Això de treballar sola i a casa, de vegades és complicat. No tinc horari marcat per ningú, ni he de passar-hi comptes a altres persones. I això fa, en ocasions, que em coste arrancar les activitats de feina i estiga fent altres coses per casa. O que no m’acabe d’organitzar bé el que he de fer. Sobretot si, com ara, la majoria de coses que tinc entre mans no tenen data fixa de lliurament…

Com s’ho deu fer, la resta de gent que treballa pel seu compte, per ajustar horaris i aquestes coses?

A veure si hui comence a rendir una miqueta més…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari