Apòstata desficiosa

Això ja no té nom. Entre tots els càrrecs de segona fila del govern (secretaries generals dels departaments), han inclòs UNA dona. I a sobre tenen la barra de dir que el fet que siga al departament d’esports "serà un referent". I que si no hi ha més dones és "perquè es tracta d’un govern de coalició" (què tindran que veure els collons per córrer?, i mai millor dit). Carod: en l’estrena com a portaveu, t’has lluït.

Fa uns dies un comentari a aquest mateix bloc em suggeria, jo creia que de manera irònica, que potser caldrà fer un partit de dones si volem que la cosa canvie. Ara comence a pensar que potser té raó.

En teoria hem avançat molt des de l’època de la imatge d’ací al costat fins ara. Però en la pràctica… de què serveixen els nostres vots? Si, a més, els vots han decidit un 35% de dones al parlament, perquè al govern no hi ha com a mínim aquest percentatge?

Farta, farta dels progres masclistes.

Quan vaig encetar aquest bloc, allà pel mes de maig, no pensava que se’l miraria ningú. Però resulta que sí, i quasi sense adonar-me’n he arribat a les cinc mil visites!

(Bé, en seran més, perquè el comptador no es va posar en marxa fins l’estiu, crec).

Per si algú pot tenir un mínim interés, ací teniu el ranking dels deu apunts més llegits:

• El primer comentari insultant que he rebut al bloc
• A l’església, ni un duro
• Pla i la seua idea de nació
• Jo també vull un estat propi. I igualitari.
• Adéu a la lletra ‘o’
• Els meus mestres de llengua (II)
• Ningú no farà més pels catalans?
• La realització del Gamper
• Insomni
• Els meus mestres de llengua (I)

P.S.: Són els que tenen més visites, però em sembla que això no inclou els que els han llegit directament des de la ‘portada’ del bloc. I, en qualsevol cas, tampoc no coincideixen amb els que a mi més m’agraden, però fa gràcia mirar-se les estadístiques de tota manera.

Encuriosida arran d’un comentari a l’apunt anterior, he mirat de trobar quants fills i filles tenen els consellers i les conselleres per veure si s’havia repetit el que ha passat a altres llocs – com ara a l’estat espanyol, on normalment trien dones sense "càrregues" familiars. No he trobat totes les dades, però m’alegra veure que si més no, la quantitat de descendència no ha influït en els càrrecs.

Ací teniu el que he trobat. Si algú té dades per completar-ho (més que res per curiositat), deixeu un missatge als comentaris.

José Montilla: 5
Josep-Lluís Carod-Rovira: 3
Joan Saura: 1
Antoni Castells: 2
Joaquim Nadal: 2
Joaquim Llena: 3
Ernest Maragall: 2
Joan Puigcercós: 2
Josep Huguet: ?
Joan Manuel Tresserras: 2
Francesc Baltasar: 2

Montserrat Tura: 2
Mar Serna: 0
Marina Geli: 2
Carme Capdevila: 3

Ja m’ho veia venir (mireu aquest apunt), i ara s’ha confirmat. Dels quinze càrrecs del govern (tretze consellers, un vice-president i un president), només quatre estaran ocupats per dones.

No sóc partidària de la paritat obligatòria al 50%, ni m’estime més tenir una dona incompetent que un senyor molt vàlid gestionant una part del govern, com ja sé que alguns em voldrien retreure. Però d’aquí a un percentatge escassament superior al 25%, em sembla que hi ha algun punt intermedi.

I això que Esquerra i Iniciativa van de progres, i resulta que són els que més homes han col·locat al capdavant.

Una decepció més. I ja he perdut el compte.

Fragment del programa especial emés anit per TV3 sobre Pasqual Maragall:

PERIODISTA: Qui li fa més por al senyor Zapatero, Artur Mas o vosté?

PASQUAL MARAGALL: Home, Artur Mas és molt més previsible que jo.

Simplement genial.

La Cadena Ser ha publicat a la web un mapa de la corrupció a l’estat espanyol, amb els casos més sonats de cada província.

Evidentment, no hi són tots, però pot ser interessant fer-li una ullada. El trobareu ací.

Per cert, m’ha cridat molt l’atenció que no inclouen ni un cas al País Basc. (Al País Valencià i a les illes en posen molts, però no m’ha sorprés gens, és clar).

El PP valencià, supose que en previsió per si se li acaba la bona vida aviat, s’afanya a acabar unes quantes lleis que ha anat fent els últims anys. Aquests dies ‘debaten’ a les corts la llei del golf. Argumenten que el País Valencià està endarrerit en aquest aspecte, i que seria desitjable passar dels 22 camps actuals a 65.

Per això, preveuen que es puguen construir en tot tipus de sól, inclòs el no urbanitzable i el protegit (protegit de què?). La llei no permetrà edificar residències, però sí allotjaments turístics (qui ho entenga, que m’ho explique).

Pel que fa a l’aigua, no hi ha problema: el projecte de llei anterior al que ara es pot consultar sembla que hi dedicava unes quantes pàgines a argumentar que la gespa és ara per ara més rendible que les taronges i que, per tant, pot considerar-se com ús agrícola.

El Levante ho deia així fa uns mesos: «Por ello la ley considera que una de las manifestaciones del uso de
agua para regadíos y usos agrarios es su destino al cultivo de
cespitosas que sirven para la práctica deportiva del golf».

Impressionant.

(Si algú té ganes de patir, trobarà el document del projecte de llei ací baix).

_____________

P.S. (al matí següent): la llei ja ha estat aprovada.

La web de Radiotelevisió Valenciana, entre molts altres defectes, no guarda una hemeroteca de notícies, sinó que publica només les més recents, i no es poden tornar a trobar les del dia anterior.

Per això, i sentint-ho molt, no puc oferir l’enllaç directe al titular que mencionava ahir.

De tota manera, perles semblants se’n troben sovint. Hui mateix publiquen això:

GONZÁLEZ PONS DEMANARÀ QUE CATALUNYA EXPLIQUE PER QUÈ NEGA L’AIGUA DEL TRANSVASAMENT
El conseller de Territori i Habitatge, Esteban González Pons, ha dit que als terrenys protegits del Delta de l’Ebre, a Tarragona, es construeixen més de 5.000 cases i tres camps de golf. Esteban González Pons ha fet estes declaracions durant una visita a Santa Pola, on el Consell construeix pisos de protecció oficial. El conseller demanarà que Catalunya explique per què nega l’aigua del transvasament amb l’excusa de protegir el medi ambient i l’agricultura, quan ara els terrenys dels arrossars s’han requalificat.

La negreta és meua. La barra de dir això sense que se’ls caiga la cara de vergonya, de Lluís Motes (director d’informatius, el de la foto) i de tots els que li fan cas sense remugar.

… cada matí, si no vull que em faça mal l’esmorzar.

No ho faig cada dia, però sí de tant en tant. Una repassada als titulars de les versions digitals dels mitjans valencians em fan sentir-me una miqueta més a prop de casa. Però sovint l’experiència esdevé insoportable.

Només a tall d’exemple, aquest matí m’he trobat les perles següents:

– Cultura se olvida del Dia del Llibre Valencià (Levante)
– El consell culpa a Narbona del riesgo de que la Albufera se seque en una década (Las Provincias)
– El PP centrará su campaña electoral en presentarse como víctima de Zapatero (Diario de Valencia)
– Cada día se producen en la provincia una media de 50 accidentes de trabajo (Mediterráneo)
– La Diputación de Castellón gasta 242.000 euros en teléfonos móviles (El País)

– Terra Mítica no reclama a Ortiz el pago de intereses por el suelo que debe (Información)
– La Generalitat ha guanyat el segon recurs per les expropiacions de Terra Mítica (Ràdio 9)

La perla més grandiosa del dia:

– Si es confirma el procés del canvi climàtic, seria necessari el trasvassament de l’Ebre (Canal 9)

Per acabar-ho d’arreglar:

– Els valencians som a tot Espanya els que més hores passem davant de la televisió: tres hores i mitja al dia de mitjana (Canal 9)

Si és cert, això ho explica tot. Perquè jo ja no ho entenc.

El dia que Franco va morir, jo encara no havia nascut (em faltava poc més d’un mes). Tot i això, he vist les imatges d’aquell dia tantes vegades que em semblen un record nítid, amb la mateixa força del 23-F (d’aquell dia sí que me’n recorde, tot i que vagament només, i m’esgarrifa pensar que els tancs eren tan a prop de la porta de casa).

Veient les imatges – aquell muntatge de televisió espanyola que em sé gairebé de memòria: primer Arias Navarro anunciant la mort, després la capella ardent amb aquella gent que plora i algun que s’agenolla davant el fèretre i aixeca la mà amb el braç tan rígid que sembla de mentida… – sempre m’entren calfreds. I, encara que sone estrany, tinc una certa sensació d’enveja.

Evidentment, no envege els que van haver de patir la dictadura. Però em pregunte com seria la sensació d’un dia com aquell, en veure que mor qui ha sustentat un sistema feixista i de terror. Supose – i m’han explicat – que hi havia por per la incertesa, però també la sensació de començar coses noves, de possibilitat imminent de canvi i, sobretot, de molta esperança.

Crec que els que hem nascut en la ‘transició’ i ja no hem conegut la repressió viscuda per les generacions anteriors, mai no podrem sentir la quantitat proporcional d’il·lusió perquè canvien les coses. I més enllà de l’estranya buidor personal que em causa aquest pensament, em pregunte si no serà aquest un dels motius de l’augment progressiu de l’abstenció, no ja en les eleccions, sinó en la vida pública en general.

Els socialistes francesos acaben de triar Ségolène Royal com a candidata a la presidència de la república. Ací, les dones continuen(m) en un segon pla. No només cap partit ha presentat una dona com a candidata a la presidència de res, sinó que, tret d’alguna xicoteta excepció, segueixen ocupant la segona fila.

El parlament que s’ha constituït hui a Catalunya té un 35,5% de dones. Diuen alguns diaris que és més del que ha tingut mai.

Encara no s’han donat a conéixer els titulars de totes les conselleries, però ja sembla clar que la paritat que Montilla prometia en campanya quedarà com una més de les moltes promeses que no es compliran. I, a més, aquesta vegada -de nou- no hi haurà cap dona a les carteres realment importants.

Segons els rumors, economia, infrastructures, treball i indústria, comerç i consum, política territorial, governació, interior, medi ambient i habitatge, i encara alguna més, estaran en mans d’honorables senyors. Amb una mica de sort, pot haver-hi dones a benestar i família, salut o educació. També, potser, a justícia o cultura.

És a dir, en general, es perpetuen els estereotips. Les xiquetes que facen d’infermeres, mestres o assistents socials, que per a tallar el bacallà ja posarem als homes.

He buscat i rebuscat, sense trobar-les, dades detallades de l’abstenció electoral. No he trobat si va haver més dones que homes que no van votar, però vist el panorama, no m’estranyaria gens. Si total han de continuar manant ells, com pretenen que estiguem mínimament motivades?

Normalment no tinc ocasió de mirar els programes televisius del matí, però aquesta setmana he esmorzat cada dia mirant/escoltant el Josep Cuní a TV3. I m’ha sobtat el to i contingut d’una parrafada que ha soltat gairebé paraula per paraula cada dia:

"En uns dies es constituirà el nou tripartit, que ara vol dir-se govern d’entesa. Tot i que Convergència i Unió va guanyar àmpliament en vots i escons no podrà formar govern".

Això ho repeteix cada vegada que parla de la constitució del parlament, de la formació del proper govern o si ha de mencionar el nom de Montilla, que jo crec que se li atraganta.

Mai havia vist un periodista manifestar com n’està d’emprenyat de manera tan evident i reiterativa. Jo pensava que les estratègies dels líders d’opinió, al segle XXI, eren més subtils, però ja veig que estava equivocada.

L’últim any d’institut va ser determinant. La professora de COU era una persona sense massa ganes d’enfrontar-se a uns alumnes que, majoritàriament, continuaven amb allò de "per què ens obligueu a aprendre una llengua que no és la nostra". I si abans ho deien més o menys convençuts, ara tenien una motivació molt més gran: la nota de selectivitat.

No recorde el temari sencer, però en qualsevol cas no vam arribar més enllà de la meitat. Mig curs ens el vam passar en el tema "el nom de la llengua", que explicava les diverses "teories" que sustenten la denominació valencià o català.

Els meus companys, gairebé tots castellanoparlants, per ací no passaven. "Hombre, que tengamos que aprender valenciano, tira, pero que encima digan que es lo mismo que el catalán, eso ya es pasarse". Tal qual.

Amb aquest panorama, la veritat, vaig fer el que crec que era millor: deixar d’anar a aquella classe, llegir-me el temari pel meu compte i començar a llegir algunes novel·les, perquè fins aleshores les meues lectures (i n’eren moltes) només eren en castellà.

Durant tot l’ensenyament d’EGB, BUP i COU, els únics llibres que em van fer llegir en valencià van ser Diari d’un jove maniàtic (sense comentaris) i una versió "per a joves" de Tirant lo Blanch (després de superar l’oposició d’un grup de mares que no volien que els seus ‘xiquets’ de 17 anys – ja tots abonats al vídeoclub porno del poble – llegiren les escenes lèsbiques entre Carmesina i Plaerdemavida i que van intentar que la direcció del centre prohibira el text).

Aquell any vaig començar pel que tenia més a prop, a la bibilioteca municipal o a casa dels cosins: Ferran Torrent, Isabel-Clara Simó, les col·leccions de Bromera…

Al juny va arribar la temuda selectivitat. I encara vaig haver de donar gràcies als companys emprenyadors que no deixaven mai acabar el tema del nom de la llengua, perquè efectivament és el que van preguntar (no va ser cap sorpresa, feia anys que preguntaven el mateix a les proves) i me’l sabia de dalt a baix.

En uns mesos s’acabaria l’ensenyament secundari, començaria la universitat, canviaria de ciutat i encara tindria algunes anècdotes amb els mestres, la llengua i el voltant. Ja ho explicaré en el proper apunt del bloc, que serà l’últim d’aquesta sèrie.

Continuarà…

A l’institut la cosa no va millorar gaire. Hi havia alguns professors bons de llengua, però jo vaig tindre mala sort amb els que em van tocar. A més, els professors miraven d’anar-se’n tan aviat com podien cap a les comarques centrals, on la feina es feia més agradable.

I és que les classes de valencià al BUP consistien, bàsicament, en un professor que mirava d’explicar alguna cosa mentre una trentena d’adolescents amb les hormones desbocades intentaven plantar cara amb l’argument que no necessitaven aquella assignatura per a res i que no entenien perquè l’havien de cursar.

De fet, tots els que podien (els que havien arribat feia poc des d’altres llocs) tractaven d’aconseguir una ‘excedència’ que els lliurava de fer la classe (i d’haver de fer els exàmens i tenir una nota que els baixava, evidentment, la puntuació global). I conec més d’un cas de gent que va acabar el COU a un internat de Múrcia o de Madrid per tal de no haver de fer valencià en la selectivitat.

Tot i això, l’arribada a l’institut va suposar una nova experiència. Al centre hi anàvem alumnes de tres poblacions, i els dels pobles del costat van resultar ser en bona part valencianoparlants. Fins i tot hi havia un professor de matemàtiques que feia les classes en valencià per als qui ho triaven, però jo no el vaig escollir mai perquè tenia fama de ser molt dur.

El nivell de llengua, però, no va augmentar massa. No hi havia manera d’avançar en el temari. L’exemple més aclaridor és el de tercer de BUP, quan havíem d’estudiar la història de la literatura catalana. A la meua classe no vam passar de les quatre grans cròniques.

Per cert, que ara l’institut en qüestió té una web. En castellà, és clar.

Fa més de tres setmanes que la tanca publicitària que veig des de la finestra, que veig ara mateix, té la cara de Montilla i aquest lema. Somniava amb el dia que la taparien amb qualsevol altra cosa.

Ara ja se me’n fot. Tindré el Montilla a tot arreu i a totes hores. Durant quatre anys. (Bé, això dels quatre anys s’haurà de veure, ja ens trobarem com s’ho fan aquesta vegada per mantenir un mínim d’estabilitat o, el que és el mateix, com s’ho fan des de Madrid per carregar-se a Esquerra de nou).

Encara em costa de creure. Ja fa temps que m’havia ressignat a saber que els presidents del País Valencià no són dignes d’aquest càrrec. Ara ho faig extensiu a Catalunya. Dieu-me classista si voleu, però no entenc com una persona que no parla correctament la llengua del país on viu, que no ha tingut una preparació acadèmica adequada i que no és capaç de fer un discurs sense papers (fins i tot la compareixença de després de saber-se els resultats electorals la portava escrita!!!) puga ser president.

Algú m’ho pot explicar?