Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Renaixement

0

fenix

La pluja grisa amb què va acabar aquest agost ahir a València ha estat el marc perfecte per agafar amb més ganes que mai el solet de principi de setembre. Nous projectes, intencions renovades, ganes acumulades.

Entre altres coses, hora idònia per fer renàixer l’Apòstata desficiosa, que mai no va morir del tot però que s’havia pres unes bones vacances.

Ací estem de nou, per al que faça falta. Amb la perspectiva nova que dóna el canvi d’ubicació  -any i mig des del retorn a València, ja-, l’aire més clar que es respira ara per aquestes contrades, la impaciència per veure els canvis de manera tangible i el procés del nord vist només de refiló i des de l’horitzó.

Quedeu avisats.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Parlem de tu, i fa huit anys

0
Publicat el 29 d'agost de 2015

I sí, sé que va ser hui, però ja no tinc les dates tan presents, perquè en el fons cada dia és com els altres i una fita al calendari no deixa de ser una convenció anecdòtica.

Parle(m) de tu, a voltes, amb gent d’abans i de nova, i ja sense mal. El dol(or) ha esdevingut l’alegria immensa de què hages format part de la meua vida. I sense tu, ho tinc clar, no seria com sóc ara.

 

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar malfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Miquel Martí i Pol

Si voleu mirar els petits homenatges que he anat fent, tal dia com hui, els anys passats, els trobareu ací.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Resum de l’any

0

Ara que ja sé que no m’ha tocat la loteria (i mira que jo pensava que amb Fabra a la presó teníem més probabilitats de què això passara…), és moment de fer balanç d’un any que ha tingut més canvis dels que preveia, i als quals m’he acomodat molt millor del que em pensava:

– El més important, sens dubte, ha estat deixar Barcelona i tornar a València: un daltabaix considerable que just hui fa un any vam verbalitzar per primera volta i que a finals de març ja esdevenia real, amb tot l’enrenou del trasllat, els comiats, les pors i les ganes de començar coses noves. He de dir que m’ha provat de categoria. I tot i que m’enyore de Barcelona, com que puge per faena de tant en tant, acabe tenint en la pràctica el millor de cada lloc.

– He tornat a gaudir de la lectura amb aquella sensació de què és igual si el món s’acaba mentre pugues estar submergida dins un grapat de pàgines ben escrites. Em va passar amb L’altra, de Marta Rojals, i amb Sefarad, d’Antonio Muñoz Molina, i amb Why be happy when you can be normal, de Jeanette Winterson, i amb algun altre que segur que ara em descuide. I és un goig que espere seguir gaudint tot el possible.

He deixat de beure coca-cola. Era la meua font ‘necessària’ i ‘imprescindible’ de cafeïna des de fa anys, a ritme d’una o dues llaunes diàries. Fins que vaig dir prou. I ja està: mai més. Com quan vaig deixar de fumar fa ja quasi set anys, però en versió bombolletes i aspartam (perquè bevia la versió ‘zero’, això sí…).

– He tingut molt menys temps del que volia per a escriure, però tinc moltes idees al cap que espere poder plasmar a partir de ja.

M’he enamorat de Lisboa, dels seus colors, dels seus menjars, dels seus carrers. I espere tornar sempre que puga.

– He agafat, i he perdut, la seguida d’anar a trotar pel riu, i d’anar amb bici a tot arreu, però espere tornar-me a enganxar aviat, perquè em prova, i molt, per al cos i per al cap.

I he gaudit d’amistats velles i recents, i he assomat al nas a la idea de prendre partit i comprometre’m, i somric molt més que abans, i no pare de sorprendre’m de la llum de poqueta nit que no sabia que tant havia trobat a faltar tots aquests anys de bambar per altres indrets…

I l’any que ve, més i millor, si pot ser. 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Hui en faria 48

0

I jo sóc incapaç d’imaginar-la més enllà d’aquells 40 que va voler celebrar amb totes les amistats al restaurant de baix de casa, sabedora com era de què arribar als 41 no ho tenia assegurat.

Són els dies com hui quan tinc més clar que mai que cada dia és important, i que aquell somriure seu ens ha de fer recordar totes les coses bones que hem tingut, que tenim i les que vindran.

Per molts anys.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Parlem de tu, i fa set anys

0
Publicat el 29 d'agost de 2014

4.1.1

Parle(m) poc de tu, és veritat. Molt poc. Potser perquè no cal. Potser perquè no sabem com. Set anys i no n’he aprés. O jo sí, però no tant els que em podrien escoltar.

No em cal, tampoc. Verbalitzar-te, vull dir. Perquè dins de mi sempre hi ets. De manera més o menys evident, i a dies, però sempre formes part de mi.

Set anys. Hui, ara mateix, fa set anys que encara podia veure el teu cos. Ja sense vida, però encara present. Matèria inert. Sembla una eternitat i és com si fóra ahir. He viscut molt en aquests set anys. O el que he pogut, si més no. I de vegades encara em veig allà, dins aquella freda habitació sense saber cap on tirar.

Set anys d’estima sense mesura. Com quan en feia sis, cinc, quatre, tres, dos, un. Com aquell moment. Sempre recordant el que em vas ensenyar, potser sense voler-ho.

Havia començat aquest post pensant que serà l’última volta. Que ja no té sentit recordar públicament segons quines dates. I mentre escrivia me n’he desdit.

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar malfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Miquel Martí i Pol

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Pèrdua d’identitat

0

crucifijo2Ara que fa uns mesos que he tornat a viure a València ciutat, després de més de 12 anys a Barcelona, encara una miqueta amunt i avall i sense saber ben bé d’on sóc, ni on vaig, ni si em puc sentir d’ací o d’allà, canvia també el que havia estat la casa d’aquest bloc, el barri de l’apòstata, les coordenades virtuals que em lligaven a un passat.

Porte més d’una hora intentant recuperar la imatge amb què m’identificava des que vaig crear el bloc, fa més de huit anys, i sense èxit per ara (l’he pogut posar ací a aquest apunt, però no a la capçalera…). Ho intentaré, supose, d’ací uns dies, amb més ganes i més temps.

Per ara, però, toca fer-se a la idea de què tot canvia. I això, per als qui a voltes no sabem ni qui som, no és fàcil d’empassar…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Parlem de tu, i fa sis anys

4
Publicat el 29 d'agost de 2013
I ja no fa mal, o potser sí, però ja no tant. Perquè ara ja sé que eres part de mi i no deixaràs de ser-ho mai, i que això no és incompatible amb ser jo.

Diuen que el dol dura un parell d’anys. O tres. Que si s’allarga més de quatre o cinc és per fer-s’ho mirar. Jo dic que el dol evoluciona i no s’acaba mai, i que té moments insuportables i instants brillants, i que arriba un punt en què esdevé pau i serenor. Ara, per a mi, eres això. 

Per primera volta he estat capaç d’escriure’t, de parlar de tu amb gent que no et va poder conéixer. I això m’ha fet bé. Molt. I per primera volta, quan et pense, ja no et pense malalta. A voltes tampoc no et recorde sana, en realitat. Com si en lloc de la persona recordara només l’essència.

Però a dies, i en alguns llocs, de sobte rememore la teua olor, o el teu riure, o una de les teues emprenyamentes desorbitades. I aleshores un somriure incontenible em fa sentir-me més viva que mai.  

(A falta de rituals en què poder participar, aquest poema i aquesta imatge són el meu homenatge particular… Com ho van ser tal dia com hui quan feia cinc anys, i quatre, i tres, i dos, i un, i aquells dies). 

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar malfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos, 
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties, 
de tu parlem, però no pas amb pena. 

I a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

Miquel Martí i Pol
 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Farta del nou Papa, i acabem de començar

7
No fa ni 24 hores que l’han triat i la meua indignació no para de crèixer. A Francesc I (Paquito Palito) no fan més que lloar-lo com a ‘progressista’, ‘humil’, ‘proper al poble’ i no sé quantes mentides més. 

Com a mínim, xoca que es diga això d’un col·laborador d’una de les dictadures més cruels dels últims anys, i de qui nega el dret a l’avortament fins i tot en cas de violació. Però a mi, sobretot, no en sembla que es puguen aplicar aquests qualificatius a algú que diu que donar-me el dret a casar-me és “la pretensió destructiva del pla de Déu”, obra de “l’enveja del dimoni” i que si jo tinguera un fill l’estaria privant “de la maduració humana que es mereix”.  

Que sí, que ja sé que em direu que no se li ha de fer cas i ja està. Però fot. Més del que deuria, probablement, però fot. Fot que ho diga aquest senyor i que ho retumben a cada ràdio, a cada tele i a tot arreu. Fot que ho diga un ministre que, a més, se suposa que em representa. Fot que ho diga l’home amb qui vaig tindre una enganxada l’altre dia a l’autobús, quan ell explicava als quatre vents que l’homosexualitat es cura i que els qui no ens avenim a fer-ho som “viciosos” i “només volem amargar-los la vida als nostres pares”. Fot. 

Jo ja estic farta d’aquesta impunitat cap a l’homofòbia. Hem arribat -afortunadament- a aconseguir que els comentaris racistes, masclistes o antisemites estiguen mal vistos. Si més no, qui els fa se’ls guarda per a petits comités, o com a mínim s’assegura que tindrà una audiència favorable. Vaja, em fa l’efecte.

En canvi, per insultar, menysprear i sentar càtedra sobre els (i les) homosexuals, no calen filtres, ni precaucions. És més, diria que fins i tot esperen que hi haja claca quan diuen aquestes coses. (L’altre ‘grup’ sobre el que també es parla impunement són els musulmans-terroristes. Ah, que no són la mateixa cosa? Perdoneu, però de tant sentir-ho dir així, al final la idea va calant…). 

Jo no sé si, quan ho diuen, ho fan perquè de veritat esperen que algu canvie de la nit al matí, si volen fomentar l’odi, guanyar vots per als seus partits, si tenen comissió dels psiquiatres o si els fa sentir més mascles (no, no són homes només, ho sé) o més beatos. Però el que és cert és que fan mal. Molt de mal. I si me’n fa a mi, què no li fa a un/a adolescent que estiga descobrint la seua homosexualitat? I al xiquet que té dos pares? I als avis i àvies d’eixe xiquet? 

Farta. Molt farta. 

Canvi d’era per a l’apòstata (sembla un complot!)

0
Ahir de sobte me’n vaig adonar de què els temes principals dels que he anat parlant en aquest bloc al llarg de quasi 7 anys (7 anys!) ja no són el que eren. 

A Camps el van fer fora, Canal 9 és un cadàver patètic, ma vida ha pegat més tombs que una baldufa mal llançada i ara per acabar-ho d’arreglar se’n va el papa, font d’inspiració primigènia d’aquestes pàgines. 

I el pitjor de tot és que aquests canvis -tret dels meus personals, afortunadament!- no han estat per anar a millor, sinó que semblem estar en una caiguda lliure sense xarxa. Fa mesos que espere l’esclafit definitiu, però no arriba, ni sé si arribarà. Jo és que, ai, he perdut la fe en tot ja. Ni lleis, ni moral, ni vots ni opinions generals: jo ja no em crec res i ni tan sols sé cap a on tirar. 

Ací dins, i a la vida de fora.

Temps de reflexió, doncs. Tot i que això del papa encara donarà de sí. Perquè si ens pensàvem que aquest era fatxenda, ara va i resulta que el fan fora per ser massa blanet.

Que déu ens pille confessats! 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Barcelona – València #novullpagar, però legal

7

Actualitze per petició popular l’entrada on explicava com evitar el màxim de peatges entre Barcelona i València, de manera esquemàtica per poder-ho portar ben claret al cotxe. Que gratis no ix la broma, però s’estalvia un dineral seguint aquest camí. 

BARCELONA – VALÈNCIA  

1. Eixir per l’A-2 direcció Tarragona-Lleida fins a Martorell

2. A Martorell agafar l’AP7 fins a Torredembarra (aquest tros es paga, uns 6 euros)

3. A Torredembarra, només eixir del peatge, tornar a entrar a l’AP7 fins a Salou (aquest tros, entrant i eixint per aquests dos punts, és gratuït! Quan arribeu al peatge no haureu de pagar res. Però si entreu o eixiu abans o després vos el fan pagar tot sencer. Així que aneu amb compte!!!) 

4. A Salou enllaçeu amb l’A7 fins a l’Hospitalet de l’Infant (sembla que l’A7 continua un tros més encara, però tenim pendent investigar fins on arriba…)

5. AP7 des de l’Hospitalet de l’Infant fins a Torreblanca (aquest tros es paga, uns 12 euros)

6. A Torreblanca, en pagar el peatge, trobareu una rotonda enorme. Heu d’anar direcció Castelló per la CV13. És la carretera que passa per l’aeroport sense avions. Després canvia de nom i és la CV10, que va ja directa fins a València sense pagar.

7. Si voleu seguir cap al sud, busqueu l’A7 que passa per Alcoi, també gratuïta.

VALÈNCIA – BARCELONA

Exactament el mateix, però a l’inrevés.

Per fer-ho fàcil:

1. Eixir de València i agafar la CV-10 cap a Castelló, després CV-13 que passa per l’aeroport sense avions, fins a Torreblanca.  

2. AP7 de Torreblanca a l’Hospitalet de l’Infant (aquest tros es paga, uns 12 euros)

3. A l’Hospitalet de l’Infant eixir de l’autopista i agafar A7 fins a Salou

4. Entreu a l’AP7 a Salou i eixiu a Torredembarra. D’aquesta manera, tot i ser carretera de pagament, es fan un bon grapat de kms gratis

5. A Torredembarra, només eixir del peatge que no es paga, tornar a entrar a l’AP7 fins a Martorell (aquest tros es paga, uns 6 euros)

6. De Martorell a Barcelona per l’A2, fins a enllaçar amb les rondes

BON VIATGE!!! 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Resum de l’any

0
Ara que tots començaran a repassar el que ha donat de sí el 2012, he decidit que jo també vull fer balanç. 

Perquè ha estat un any important, perquè em torne a sentir -per fi- amb la vida encarrilada, perquè he pres decisions que han provat molt positives. I perquè mai està de més parar-se a pensar el que has fet i cap on vols anar. 


Fites importants 2012:

– he tornat a viure a Barcelona ciutat
– he aprés a girar les truites de creïlla, i m’ixen de categoria
– he représ el gust per la lectura com feia anys que no podia
– he començat, una altra vegada, a jugar al tennis
– he avançat en el procés de dol, llarg i sempre inacabat
– m’he casat (sí, sí, heu llegit bé)
– he descobert quanta gent entén la meua manera de fer (em sobren dits en una mà)
– he patit conseqüències desmesurades de gent que no esperava per no voler fer les coses ‘com tot el món’
– he conegut un paradís al qual espero tornar més cops 
– entre algunes altres, he fet una feina que m’ha agradat molt 
– m’he matriculat a l’escola d’escriptura (comence al gener, desitgeu-me sort!) 
– he abandonat molt i massa aquest bloc, però això deu ser llei de vida… o no! 

L’any que ve, més! I millor, si pot ser! 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Hui en faria 46

0
“Tants de records de tu se m’acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te”,
en paraules de Martí i Pol.

I encara més enllà: per fi he aprés a conjugar-te amb el present, a poder seguir fent camí, a tornar a tastar la felicitat, tal i com em vas dir que un dia hauria de fer.

Gràcies, mestra. Per molts anys.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Parlem de tu, i fa cinc anys

13
Publicat el 29 d'agost de 2012
I era exactament aquesta hora a la que hui m’he despertat de manera sobtada quan te’n vas anar, però no del tot, perquè dins de mi sempre seguiràs estant. 

Tu em vas fer la dona que ara sóc, i sense voler-ho em vas donar la lliçó de vida més gran que he tingut mai. La teua mort, la mort, eixa mort de la que no es parla, com si per no anomenar-la no haguera d’existir, em va fer saber què és la vida. I com vull viure-la. 

I ara, passat el mal insuportable d’haver d’enfrontar la teua absència, comence a poder ser feliç de nou. Portant-te dins, però no com un fre, sinó tot el contrari: com un alé incontenible que se m’escapa pels porus, obrint els ulls a tot el que ve, vivint cada instant i valorant-lo, perquè la vida, al final, són els petits detalls que ens fan sentir bé. 

Amb tu vaig inventar aquell moment bonic que cada dia havia de tenir, i si no el tenia s’havia d’inventar. Ho vam fer des del principi de l’enfermetat i fins a l’últim moment a l’hospital. Encara ara ho faig, cada dia, sense faltar-ne un, i espere no deixar de fer-ho mai. I en fer-ho et sent més a prop. I em sent més viva. 

Et dec això i molt més. Perquè sense tu no seria jo.

I encara ningú no ho ha expressat millor que Martí i Pol.

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar malfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos, 
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties, 
de tu parlem, però no pas amb pena. 

I a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

(A falta de rituals en què poder participar, aquest poema i aquesta imatge són, des de fa cinc anys, tal dia com hui, el meu homenatge particular…). 
 

Publicat dins de General | Deixa un comentari