Apòstata desficiosa

Dins l’ampliació majestuosa del Consell que ha fet Francisco Camps (us heu fixat que ara TV3 ja sempre li diu Francisco i no Francesc?), ha tingut lloc per recompensar la que ha estat la seua defensora al llogaret saplanista en què s’ha convertit Alcoi.

Trini Miró serà consellera de cultura. Per als que no tingueu molt clar de quin peu calça, heu de saber que entre els seus mèrits com a regidora alcoiana destaca la supressió de les jornades de sociolingüística, que s’havien realitzat durant deu anys de manera ininterrompuda. Segons va dir, els tres milions de pessetes que donava l’ajuntament com a subvenció, era millor gastar-los en papereres. (L’aleshores alcalde, Peralta, ara defenestrat per Camps com tots els altres saplanistes, va dir que millor que no es feren, perquè alguns dels participants eren ‘indesitjables que haurien d’haver passat per comissaria’).

Entre les altres perles de la senyora Miró es troba també la negativa a afegir-se a l’homenatge a Ovidi Montllor l’any passat, quan en feia deu que havia marxat de vacances. Va argumentar que si en fera 25, encara, però deu no li semblava raonable.

També l’any passat va ser de les que es va negar a crear un defensor dels ciutadans a Alcoi, perquè ‘per a això ja estan l’alcalde i els regidors’. Potser és aquesta lògica la que farà que Julio de España siga síndic de greuges.

Semblava impossible, però cada volta fan més por.

Mon tio Vicent és cec. I abans de jubilar-se venia cupons de l’ONCE. Segons tinc entés, és dels que es va alegrar molt quan va poder votar per primera volta fa 30 anys. Tot i que ben bé, fins ara no ha pogut votar. Ha hagut de confiar en alguna persona que veu per dir-li què vol votar i que li done la papereta corresponent.

Ara el govern espanyol sembla que hi farà alguna cosa per aquestes situacions. Amb paperassa prèvia perquè el col·legi electoral ho tinga enllestit, hi haurà uns sobres amb el text en braille perquè puguen trien el partit que voten. Dins d’aquest sobre estarà el que efectivament posaran dins l’urna, igual que el de la resta de votants. Ja era hora.

Cada 28 de juny tinc la mateixa sensació contradictòria. Més o menys la mateixa que el dia de la dona. Hi ha qui em felicita i tot, i jo no acabe de veure perquè m’han de felicitar.

Però en el fons és un dia que m’alegra, perquè permet celebrar una llibertat que fa molts pocs anys no podíem ni imaginar, i que a molts indrets (mireu com ho tenen a Polònia) és impensable.

En conclusió: com qualsevol altre dia de l’any, ni me n’amague ni en faig bandera, però una miqueta orgullosa dels que han lluitat pel que tenim sí que em sent. Què carai.

L’estrenen la setmana que ve, al barri de Campanar, en un terreny de 3.200 metres quadrats que l’Ajuntament els va donar dins les compensacions pel solar de l’Almoina.

Serà la primera església del món dedicada a San Josemaría Escrivá de Balaguer. Oficialment és de l’arquebisbat. En la pràctica, està en mans de l’Opus.

Si voleu saber-ne més, el Levante en parla ací.

Jo em pregunte si Camps hi anirà a la inauguració. Cotino segur. I la meitat de la direcció de Canal 9, i bona part dels constructors enriquits amb la Copa Amèrica, i uns quants alts càrrecs del govern valencià…

Ahir va ser la manifestació gai a València, la setmana que ve serà a Barcelona. I com cada any, la premsa tria les fotos més cridaneres. Cossos (masculins) de gimnàs untats d’oli i amb un tanga de cuir, drag queens fantàstiques i els entranyables ossos, damunt de carrosses ben colorides amb altaveus que bramen Mónica Naranjo i cançons antigues d’Alaska. Ah, i els polítics que van a fer-se la foto.

Que sí, que tots aquests hi estan a la mani i són part del col·lectiu LGBT, però no només ells (i dic ‘ells’, perquè normalment els periodistes semblen oblidar que també n’hi ha ‘elles’). I està molt bé que cadascú es presente a les manis de la manera que més li agrade, i és divertit l’espectacle que s’organitza, i com les iaies del carrer Colom s’escandalitzen de camí a missa o a El Corte Inglés.

Però no ens oblidem que no és només això. I que el lema d’enguany, que reivindica l’eradicació de l’homofòbia a les escoles i instituts (on milers de profes i alumnes callen, com han fet sempre, perquè la igualtat legal no és -encara- igualtat real), no és cosa de broma.

L’únic pas que s’ha fet en aquest sentit és un capítol de la nova assignatura ‘educació per la ciutadania’ que parla dels diferents tipus de famílies. Els bisbes ja criden a fer-hi ‘objecció de consciència’. I com que és una iniciativa signada per ZP, el PP els hi seguirà la veta molt gustosament. I ja tenim l’embolic armat.

(Per cert, recordeu aquell diputat del PP valencià que va dir públicament que era gai? No el busqueu a les corts aquesta legislatura, no el van deixar tornar a presentar-se).

Jo hui no he fet res d’especial. La rutina dels últims dies, amb moltes hores a l’hospital, i cap a casa passades les deu de la nit. Tampoc no he buscat res que fer perquè… no m’agraden els petardos!

Ja no els tinc el pànic d’abans, però tot i això, no m’agraden. Així que estar al carrer seria un suplici que m’he volgut estalviar. Sense massa èxit, he de dir. Des que he arribat a casa tinc trons i pams, i pums, i pims, a banda i banda. No hi ha cap habitació en la que estiga lluny del soroll.

En el que va de nit, també, he escoltat passar com a mínim quatre ambulàncies (hi ha una central a prop). Pels petardos, segur. I amb xiquets implicats, probablement.

I encara hi ha qui pensa que no s’ha de fixar cap edat mínima per manipular explosius. Que els ho conten demà als que hagen perdut algun dit.

Normalment, el transport públic a Poblenou ja és un martiri. Demanar un taxi és un acte de fe, i els autobusos són dels que no arriben mai. En els darrers mesos, arran el famós @22 o 22@ o com es diga, a més, patim obres eternes que tallen carrers principals durant mesos.

El meu carrer, sense anar-hi més lluny, porta tallat des de l’octubre. Nou mesos d’obrir i tancar i tornar a obrir i fer pols, i soroll a les huit en punt del matí. Algunes setmanes, de nit i tot. Al davant de casa hi ha tot de tanques publicitàries que normalment s’omplen de propaganda electoral quan toca. En les passades eleccions, ni un anunci d’alcaldables. Per alguna cosa serà.

Els responsables del bicing es veu que pensen que Barcelona s’acaba al carrer Marina, perquè més al nord, tot i ser una àrea amb població jove i carrers plans, no hi han posat ni una estació.

I ara, per acabar-ho de rematar, ens tanquen el metro dos mesos sencers per fer obres. Que fan falta, perquè la línia groga és probablement la pitjor de la xarxa, però ja veig que durant tot l’estiu anar al centre serà una odissea. I que necessitarem el doble de temps. Anem apanyats.

Feia molt de temps que no llegia llibres de periodisme. Des de la facultat, pràcticament. Però en els darrers mesos me n’he empassat uns quants, i és fantàstic. Si són bons, és clar.

Ara estic llegint ‘Basta de mentiras‘, un recull d’articles de periodisme d’investigació des de 1945 que vaig descobrir perquè el recomanaven a la revista Sàpiens. És la primera volta que compre un llibre perquè el veig a una revista, però el resultat no m’ha decebut gens.

‘Basta de mentiras’, compilat per John Pilger, permet fer un repàs de les grans històries dels darrers anys a través de periodistes que van anar sempre més enllà i no es van quedar en les versions oficials. Alguns, com el relat que fa Martha Gellhorn de l’arribada al camp de concentració de Dachau, o la crònica del que va veure a Hiroshima Wilfred Burchett, el primer periodista occidental que va anar a la ciutat un mes després de la bomba, haurien de ser de lectura obligatòria.

En total són una vintena de reportatges (Vietnam, Corea, Apartheid, Txetxènia, Irac, elecció de Bush a l’any 2000…) amb una breu introducció sobre el periodista i el context en què es va fer. Un llibre d’aquells que, per una banda t’atrapa i no pots parar de llegir, i per l’altra t’agradaria que no s’acabara mai.

Llàstima que la traducció d’alguns textos (al castellà, no l’han editat en català) siga una miqueta fluixa. Però tot i això, molt recomanable.

Els de la comissió Fulbright a Espanya (institució ianqui que dóna unes beques fantàstiques per fer màsters o doctorats als Estats Units, i que me’n va donar una que em va permetre passar any i mig a Nova York i aprendre moltíssim), han actualitzat el llistat de becaris i ja m’han inclós.

Així que ara el meu nom apareix al costat del de Pasqual Maragall, Javier Solana, Vicent Todolí, Ángeles Espinosa o Montserrat Domingo.

Bufffffff.

Fa tres anys va ser titular ben gros a tots els diaris: l’Ajuntament de Barcelona declarava la ciutat ‘antitaurina’. No podia prohibir les corregudes de bous, però, perquè això és competència de la Generalitat (i es veu que la Generalitat és pro-taurina, o pro-ingressos derivats).

Ahir es va veure clarament l’efecte d’aquesta declaració (hipòcrita) d’intencions: Barcelona va esdevenir capital mundial del toreig per unes hores. I olé.

Aleshores, per a què collons serveixen tantes declaracions i mandangues? No és una presa de pèl que els polítics vulguen fer-se la foto fins i tot per coses que no aprofiten absolutament per a res? S’arribarà algun dia a legislar en contra d’un ‘espectacle’ propi de bàrbars sense civilitzar? Aconseguirem desvincular bona part de les nostres festes (falles, fogueres, magdalena…) de la corresponent fira taurina? S’ho planteja algú seriosament?

Em sembla que hui tinc el dia inspirat per fer preguntes retòriques…

Mon pare és del Madrid. Son pare ja era del Madrid, i lector fidel del Marca (i es veu que això s’hereta, en alguns casos). Mon tio és del Madrid. El meu cosí, si no ha canviat, és del Madrid.

A tots ells, hui, felicitats.

Grrrr.

ACTUALITZACIÓ: Després d’escriure açò he sabut per mon pare que el seu no era del Madrid, i que de fet l’equip li feia molta ràbia perquè era el del règim. Mira tu, ara resulta que gràcies al bloc vaig descobrint coses de la família que no sabia bé.

He vist al diari Información que han tancat el mercadona de la plaça d’Espanya d’Alcoi. L’antic Simago, que és com encara el recordem molts. Era l’únic supermecat de la zona, que cada dia veu com tanquen les botiguetes de tota la vida.

Supose que el baix poder adquisitiu dels veïns de la zona (les dones grans que viuen amb una mísera pensió de viudetat, els gitanos i immigrants d’Algessares i els pocs altres atrevists que encara viuen al centre) no dóna prou per mantenir l’establiment obert. Però és que així encara es farà més difícil viure allà.

Fa anys que el centre fa llàstima. Tret dels dies de moros i cristians, no hi corre una ànima. Diuen que per les nits fa por, de tan solitari.

A les autoritats se’ls critica que no fan res. Però és que, dic jo, eixe no fer res és fer molt: és deixar morir el centre. El centre històric, amb cases modernistes, els carrers de tota la vida, les botigues (ja moltes només en el record) especialitzades i el campanar i el cantó pinyó que cantava Ovidi.

Mentrestant, això sí, han modificat un pla de zona verda a la part nord del municipi per posar un McDonald’s.

Fa uns dies explicava els meus records de comunió i confessava no saber ben bé com funciona ara això dels regals. Ahir, dinant amb la L., vaig saber una miqueta més. Encara hi ha llibre de signatures. Però el fet més important és que la comunió sembla convertir els xiquets i xiquetes en xicotetes bèsties avaricioses.

Segons sembla, la seua cosineta, fins ara molt assenyada a l’hora de demanar regals per nadal i aniversaris (demanava llibres!), de sobte ha passat ja no a suggerir sinó més bé a exigir què li ha de regalar cadascú. I els regals són del tipus un iPod. Com el que demana uns calcetins de colors. Marededéusenyor.

A més, sembla que a alguns pobles a més de la festa del dia de la comunió, se’n fa una altra prèvia amb els amics, amb el vestit posat en un maniquí. Lloatsigadéu.

Darrerament passe diverses hores al dia a la planta 2-4 de l’hospital Clínic de Barcelona, com a acompanyant. Qui coneix l’hospital sap que és la planta de trasplantaments per malalts de leucèmia i limfomes, que necessiten mèdul·la o cèl·lules hematopoiètiques (les cèl·lules mare que fan la sang, per fer-la nova i neta, i curar-se).

Alguns poden posar-se les seues pròpies cèl·lules. Altres, però, necessiten un donant compatible. Com la C., que té 17 anys i està malalta des dels 15. Hui per fi han pogut portar-li les cèl·lules que necessita. Han trobat donant, gràcies a la base de dades internacional, a Alemanya. I les han portades en una nevereta en avió. Jo a la C. no l’he vista mai, perquè està a una cambra d’aïllament. Però he sentit com plorava aquests dies, de mal i de por, i he conegut els seus pares, que hui han vist com, molt probablement, s’acabarà el patiment de la seua filla gràcies a alguna persona generosa.

Com deia fa uns dies, fer-se donant és molt fàcil. I impressionant el que s’aconsegueix.

Com ho sentiu. Camps ha pactat amb De España que no torna a les corts valencianes i que, a canvi, el farà senador en la propera legislatura, i síndic de greuges.

Al mateix senyor que mai no ha parlat una paraula de valencià, que es va voler negar a llegir en valencià el text per prometre el càrrec tal i com demanava un diputat fa quatre anys.

I ara aquest home serà el que dirà si els drets s’han vulnerat o no? Pel que fa als drets lingüístics, em sembla que ja sabem quina serà la resposta.