Apòstata desficiosa

No sé si a l’autobús o al metro, o a la passejada entre tots dos, però per segona vegada en menys d’un any, m’han furtat el mòbil.

I els números que només tenia apuntats allà, i les últimes fotos que havia fet… Fa molta, molta ràbia. Ja sé que deu ser mala sort, però en any i mig a Nova York no em van robar mai res, i ací és que sembla un no parar.

Encara algú em dirà que és un tret cultural. Grrrr.

(Estic pensant, aprofitant l’avinentesa, de donar-me de baixa per fi de Movistar i passar al contracte d’autònoms de Vodafone o d’Orange… Quin deu ser més bo?)

Document històric, com a mínim. Mireu, mireu.

Camilo Sesto, en valencià, i a Televisión Espanyola!!! Nyas, coca!
N’hi ha un altre exemple ací (gràcies, D!).

I jo em pregunte, si més personatges com aquest (que ens agrade o no, tenia un exitàs impressionant) hagueren cantat més en la seua llengua, la situació musical actual en valencià seria diferent? Ves a saber…

Mai m’haguera imaginat estar comparant les dues televisions en aquests
termes, però és el que hi ha: sembla una competició per veure qui cau
més baix. Guanya, és clar, Canal 9, però TV3 se li acosta de vegades de
manera perillosa.

Com hui al migdia. Gràcies a la TDT, he anat fent zapping d’una
a l’altra durant la primera part de l’informatiu. I semblaven calcats.
La notícia bomba: que neva, fa fred i plou. Que sí, que no és habitual
a l’octubre, però potser en fan un gra massa… Un quart d’hora massa,
per ser exactes, que és el temps que hi han dedicat, si fa no fa, al
tema. Una mica més, ves per on, els de TV3, que encara parlaven del
temps quan Canal 9 ja ensenyava l’omnipresent Camps inaugurant no sé
què.

Anem bé.

Porte dos dies malalta: mal de panxa, dècimes de calentura, malestar general, sopetes i moltes hores de llit. Hui em comence a recuperar, tot i que el cel grisós que m’ensenya la finestra del menjador (la de l’habitació dóna a un pati de llums ben fosc) no anima gaire.

He estat acompanyada per l’iPod vídeo, que m’ha permés alternar les hores de son profunda amb la segona temporada d’Herois. I pel telèfon, les estones en què m’apetia parlar una miqueta. He mirat el correu un parell de vegades al dia, però sense massa ànims per contestar-lo. La resta: una marató de silenci que m’ha vingut molt bé.

Ara, a acabar de recuperar-me i a posar-me de nou en marxa, que ser treballadora autònoma no contempla la baixa laboral per coses com aquesta…

Ara ja ho tinc clar. I és el resum més exacte de tota una sèrie de fets: no sé fer bé els pressupostos, no valore les meues hores de feina com cal, no calcule bé les que he de dedicar a cada projecte, accepte fer rebaixes significatives si el tema m’interessa, amb una mescla d’innocència i bona fe que donen com a resultat que acaben prenent-me el pèl de mala manera.

És a dir: sóc fava.

A partir d’ara, començant per una reunió important dissabte vinent, he d’aprendre a imposar-me, a calcular millor i a fer-me valdre. Això, si vull sobreviure com a freelance, però també simplement per propi orgull propi i sentit comú…

I no sé com fer-ho. Perquè sóc fava.

No m’agraden gens les contraccions, eliminacions de lletres i substitucions estranyes (k per q) que fa molta gent a l’hora d’escriure correus electrònics, comentaris al facebook, converses de xat i, sobretot, missatges de mòbil.

Jo, de fet, escric fins i tot els SMS amb tots els accents (encara que després la meitat es perden pel camí, no sé si per culpa de Nokia o de Movistar…), cosa que he vist que sorprén a molta gent.

Però he de confessar que faig una excepció, i cada vegada més acabe els meus missatges amb una combinació de signes que em sembla fantàstica: B7s!

A més de sonar bé i ser divertida i enginyosa, em permet dir una cosa que sent més meua que no els petons del nord, ves per on.

Porte tres hores treballant i ja em pica tot. Tan bé com s’estava allà a la platja, amb l’olor de la mar, la bona companyia, les sobretaules llargues, el paisatge inigualable i sense rellotge.

I a sobre, com que la gran majoria ja fa dies que us heu reincorporat a la rutina, ni tan sols trobe consol en altres que estiguen en la mateixa situació. Ai.

… després d’una breu temporadeta
gaudint del paradís.

Demà dilluns ja toca posar-se les piles…
i de quina manera! Tinc una bona feinada esperant-me. Però això és bo, diuen.

Foto: Posta de sol a la platja de Famara, Lanzarote, fa un parell de dies.

Maleta feta. A dins: Paul Auster per partida doble, Ernest Hemingway i Quim Monzó. Si em falta lectura, a Lanzarote no és difícil trobar clàssics anglosaxons en la llengua original. Porte també l’iPod farcidet de música i sèries (Soprano, Herois, Californication) i fins i tot alguna pel·li.

Una llibreta, bolígrafs per fer els mots encreuats cada dia i la càmera de fotos amb tres targetes de memòria. La crema protectora i la de després del sol. Tres parells de xancles de colors diferents. Faldilles, pirates i samarretes de tirants.

Hora de baixar la persiana!

Ara que ja heu tornat gairebé tots, ara me’n vaig jo.

Amb la feina feta, el documental entregat i el cansament acumulat, ompliré una maleta amb quatre coses de roba i una bona pila de llibres, i me’n vaig un cop més cap a Lanzarote, el meu paradís particular.

Seran vacances de veritat, sense accés a internet, poca cobertura, molt de sol, molta platja, bons amics, bon menjar, moltes hores per llegir, migdiades d’antologia i preocupacions, les mínimes.

Ens veiem en tornar. 🙂

Tinc a les mans el primer DVD del documental que he estat fent des de la primavera. Més de mig any centrada en un tema, amb moltes hores de preparació, gravacions, transcripcions minucioses, dies i dies pensant l’estructura, provant i canviant, i desfent i tornant a refer.

Sembla mentida que tanta feina puga cabre en un disc tan xicotet. Però ací el tinc. Per fi.

Ara, a descansar, que m’ho he guanyat. Dic jo.

_{(Ja us explicaré de què va… Tot al seu temps).}