Apòstata desficiosa

Acaba, per fi, una nit d’insomni. Després d’una estona de malsons, que ja s’han convertit en habituals en les nits d’estiu (per la calor, vull pensar), m’he desvetllat fa unes hores. I m’he dedicat a somniar desperta. Com fer això, i això altre, he cercat informació per encetar nous projectes professionals, he muntat castells en l’aire que ara, en les hores en què la resta d’habitats dels voltants són també desperts, encara es mantenen en peu. Si més no, com a idees que van prenent forma definida.
En lloc de maleir el rellotge i donar voltes al llit, he passejat per la casa i per la xarxa, i he vist el despertar de la ciutat des de la finestra.
Supose que en unes hores el cansament em farà recordar la nit i desitjaré haver pogut tindre un repós tranquil. Però ara mateix, estic contenta d’haver-li furtat hores al son.

Anit es va fer el pregó de les festes del Campello, a l’Alacantí. Jo només vaig veure una estoneta, en anar a buscar a ma tia, que estava en primera fila i es va engolir l’acte senceret. Dels seus comentaris i del que jo vaig escoltar resulta un relat que posa els pèls de punta.
L’alcalde (per cert, del PP) va ser el primer en interevenir, en valencià. Pitades immediates per part de turistes madrilenys, i comentaris del tipus “o habla en castellano o que le peguen un tiro”.
Més tard, l’actuació en castellà de l’humorista Jhonny García (qui deu ser aquest home?) amb moments inolvidables. Per exemple, comparava la situació a les escoles d’ara amb la disciplina que es tenia quan ell era xiquet, quan tots recitaven allò de “flores a Maria”. Va demanar al públic que recordaren aquells moments i ho recitaren, de nou, tots junts. I sí, sí, en un acte borreguil, bona part de l’audiència va seguir l’oració.
L’últim que vaig escoltar, just abans de marxar, deia més o menys així: “Ahora en las escuelas estudian idiomas, que está muy bien. Porque claro, antes en España todos hablábamos castellano y nos entendíamos perfectamente. Pero ahora, no. Ahora los gallegos dicen boas noites, y los catalanes bona nit, y así no hay quien se aclare si no estudia idiomas”.
I el públic reia, molt.

Amb una hora de retard respecte a l’horari previst he arribat aquest matí a l’aeroport de l’Altet. La visió des de l’aire és desoladora. Hi ha, sens dubte, moltes més grues que arbres en un entorn marró, molt marró, i polsós. Potser és que ho idealitze quan fa temps que no hi vinc, però hui m’ha semblat més sec, trist, buit i erm que mai. Això sí, amb moltes més urbanitzacions amb piscina. I ací i allà, unes taques verdes molt ben definides, amb tant de color que el contrast les feia semblar de mentida, com pintades.

A l’arribada a l’aeroport, un gran grup de turistes britànics carregats amb bastons de golf.

I, una vegada més, el regust amarg en constatar que no tinc la sensació de tornar a casa.

Raimon deia que qui perd els orígens perd la identitat. I jo em pregunte què et queda quan desapareix el paisatge i et furten l’espai.

La reacció de la mare d’una amiga meua, que és d’Alberic (on té parada la línia 1 del metro de València), en conèixer la notícia de l’accident ha sigut la de tants usuaris d’aquests trens: això es veia vindre.

És cert que ningú s’esperava ni es podia imaginar una tragèdia així, però sí que es sabia que l’estat dels trens era lamentable. I si es sabia, per què no s’ha fet res?

Ja sé que no tindré respostes, ni a aquesta pregunta, ni a les raons reals del sinistre, que probablement amagaran darrere ‘cúmuls de circumstàncies’ i ‘errades humanes’. Fins i tot si és cert, no ens ho creurem. Però tampoc podrem fer res.

Feia molt que no anava a València, i precisament acabe de passar allí quatre dies. Havia tornat trista per la imatge que m’he emportat (i de la que parlaré amb detall un altre dia). La sensació general de què s’està fent una ciutat adreçada als turistes i no per a la gent que hi viu s’intessifica amb aquesta tragèdia.

Si arribes a València amb un vaixell de regates, tot sembla anar perfecte. Per als que ens movem en transport públic, ja s’ha vist fins a quin límit es pot arribar.

I el pitjor és la impotència, la sensació de què res no canvia i que en lloc de millorar de mica en mica, es va a pitjor de manera inexorable. Tot plegat, massa trist per posar-ho en paraules.