Hui en faria 49
I jo ja he renunciat a imaginar com seria amb més canes i unes primeres arrugues. No sé, no puc, no vull jugar a posar-li una cara que mai no serà realitat.
De fet, a dies em costa recordar-me’n així de bones a primeres de com era realment; sort de les fotos. I encara em costa més tancar els ulls i recordar com parlava, el to de la veu, l’accent del nord; sort de les gravacions. M’és impossible recordar l’olor, això sí. O si més no, l’olor de veritat, deslligat d’aquells llargs mesos d’hospitals i verins químics i fum de maria per contrarestar-ne els efectes devastadors. Llàstima que no tinguem eines per enregistrar els olors. El de maria no l’he tornat a soportar des d’aleshores. No puc. Em pot.
El que no oblidaré mai és tot el que vaig compartir al seu costat. El que vam conéixer juntes. Els seus somriures i la seua mala llet. El mal perdre i la generositat gegant. L’aïllament en la lectura i les converses sense fi. La por a la mort i l’agraïment a l’amor.
Hui en faria 49 i no va poder passar dels 40. Els que faré jo en menys de dos mesos i que ja m’han sumit en una reflexió incòmoda i quasi constant. No perquè siga una xifra redoneta, que també, sinó per la sensació de què tot el que viuré a partir d’ara és el que ella ja no va poder viure. I se’m barregen les ganes boges d’aprofitar-ho tot al màxim i la pena infinita en recordar les seues paraules d’impotència per tot el que es deixava per fer.
Hui en faria 49 i jo només puc regalar-li un record a voltes difús per fora però sempre immens per dins. I unes llàgrimes noves i inesperades i plenes d’estima. Potser és que el dol no s’acaba mai.
Per molts anys, E.