
Ich bin Mediterraner
Ja em perdonareu els germanòfils per la barbaritat que acabe d’escriure, però jo crec que la resta del personal m’haurà entés perfectament.
Que sóc mediterrània, volia dir, i cada volta ho tinc més clar. L’última comprovació empírica: els quatre dies de gelor que he passat a Colònia, en molt bona companyia i amb bons aliments, però amb un fred que pelava i fent-se fosc a les 4 de la vesprada.
Aclimatats com estan allà, em van voler integrar en els seus costums, i tenia preparada una bici per gaudir del seny que es gasten allà circulant i d’una ciutat amb poques costeres. Però no vaig passar del quart d’hora: a sota zero, l’aire que t’entra pel nas quan fas exercici és com un grapat de ganivets acaronant-te els pulmons.
Això per no parlar de com es queden els dits i les cames. I la pell de la cara. I les orelles. I el nas.
Definitivament, no em busqueu on fa fred. Si de cas, en ple estiu. Jo, a l’hivern, pense limitar els meus viatges cap al sud. Els propers: nadal a Alacant i Lanzarote per cap d’any.
(La foto és el que em vaig trobar en obrir la finestra de la casa on em quedava a Colònia, el primer matí d’estar allà. Que es veu que vaig pillar la primera neu de l’any!).