Apòstata desficiosa

Ni d'ací, ni d'allà, ni d'una mica més avall

Quin món, el del karaoke (al Seba’s)

0

Dissabte, després de sopar amb la B. i la M. a un restaurant suís aquí al barri (quines fondues!), buscàvem un lloc on prendre alguna cosa, i preferiblement sense haver de tragar fum. I així vam anar a parar al Seba’s. Sí, sí, escrit així, amb ‘s. Bé, de fet, al cartell més gran, a l’entrada, ho tenen amb *s, que ja és total.

És una sala gran, amb dues plantes. A la de dalt, amb billars i futbolins, es fuma, i només hi vam estar per arribar-hi a les escales de baixada. I al soterrani, ni gota de fum. I un panorama difícil de descriure.

Parets folrades d’espills d’aquells com fumats, que fan pinta de puti-club de fa un quart de segle, tauletes ancorades al terra i sofàs de color roig llampant. En una cantonada, la maquinària del karaoke, amb un mestre de cerimònies que s’ha de veure per creure. Al costat, la barra. Les begudes, baratíssimes.

Però el millor, el personal del local. El grup de matrimonis de quaranta-i-molts, dependetes de parades del mercat i taxistes, alguns amb el fill adolescent que no han sabut amb qui deixar i que encara no es pot quedar sol a casa; els que porten escrit al front que són divorciats recents i no saben com sortir-se’n, i que van fent caixa a la barra; un italià que només demana de cantar balades; una filipina que no sabem d’on ha sortit, vestida amb un pam de tela i un noviet d’ací que no para de babejar quan ella canta (i quan no també); cinc o sis bolivians que demanen boleros; uns gitanos ben mudats (sobretot elles)… I també unes xiquetes amb palestina de coloraines, rastes i un accent en cantar en anglés que delata una educació de categoria, o uns estudiants d’enginyeria amb pinta de tímids que de sobte es destapen amb una veu magnífica…

Diuen que el Seba’s va ser un garito mític als huitanta, d’aquells on acabaven els més cràpules ben entrada la matinada. Ara és una altra cosa. Però em sembla que hi tornaré. L’experiència bé paga la pena.

P.S.: Per cert, qui deu editar els vídeos de fons de les cançons del karaoke? Jo m’hi vull dedicar!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Privatització del País Valencià: ara metro i tramvia

5

Segons publica hui El País, l’última del govern valencià és que pensa donar al millor postor la nova línia de metro de València, i la de tramvia d’Alacant.

I ningú no diu res? A tots ens sembla ja normal que els serveis públics més bàsics (el transport, la sanitat…) tinguen una gestió privada, en mans d’empreses afins al que mana en el moment de crear-se, en lloc de romandre en mans de les institucions públiques?

Bé és cert que en ocasions els serveis privatitzats funcionen millor. L’estratègia és clara i efectiva: fem que les coses públiques vagen tan malament que quan milloren una miqueta, la gent tinga més present això que no el rerefons ideològic que suposa la privatització.

Però jo no em puc conformar amb això. Serà que continue sent una idealista.

Com deixar una feina?

4

Des que em vaig estrenar com a freelance, ara fa uns mesos, he anat dient que sí a tot el que m’ha eixit. Per provar, perquè necessitava els diners, perquè em venia bé estar tan ocupada com podia, i per por a què desaparegueren totes les altres coses.

Així m’he trobat, algunes setmanes, dormint poc per acabar-ho tot a temps, i una miqueta esquizofrènica per haver de pensar ara en un estudi sociològic sobre el consum d’alcohol dels adolescents, al minut següent en l’edició d’un vídeo sobre cuina al buit i sense perdre de vista el periodisme ambiental, amb algunes estones per la traducció d’assajos periodístics de l’anglés al castellà. Potser tenen raó els qui em diuen que sóc una professional multimèdia. 

La cosa és que ara comence projectes nous, engrescadors i interessants (comence a gravar ja un nou documental, per fi!), i he de dir que no a alguna cosa. I té totes les paperetes la feina més friqui que he tingut mai, la de corresponsal a Catalunya d’una revista de ball madrilenya. Que li estic molt agraïda al seu director, perquè ha estat una de les fonts d’ingressos més estables aquests últims mesos, i gairebé mai no m’ha tocat ni una coma del que he escrit (i això que no tinc ni idea de ball, tot i que he aprés sobre el tema, i molt). Però no m’ompli. Gens. 

I tot i que ho tinc clar, em sap greu, mira tu. Com li ho podré dir a aquell home de manera que tots quedem contents? No ho sé, però he d’esbrinar-ho ja, perquè a principis de la setmana que ve a tot tardar, li ho he de comunicar. Ai.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Per què el periodista continua preguntant en català si la senyora respon en castellà?

3

Aquesta és la pregunta amb que pràcticament m’he despertat hui, quan una de les convidades de la meseta que tinc a casa escoltava l’entrevista que el Bassas li feia a una de les veïnes de l’edifici on hi ha hagut l’explosió de gas.

‘Ai, senyor’, he pensat en un primer moment. La pregunteta del milió. O una d’elles, si més no, de les que t’acaben fent els qui han viscut sempre en una situació monolingüe. Però sembla que la meua resposta ha convençut. I, més o menys, deia així:

“A veure, si la dona no parla català i, com està dient, fa anys que viu ací, és senzillament, perquè no li dóna la gana. Perquè, a més, parlem del català , una llengua romànica ben fàcil d’aprendre per als que ja en parlen una altra de la mateixa família, com ara l’espanyol. És evident que ella entén les preguntes, perquè les contesta adequadament i sense dubtar. De fet, quan aquest periodista entrevista algú que ve de fora, com ara algun polític o artista espanyol, bé canvia al castellà. Però ara, i tenint en compte que està transmetent a la ràdio pública de Catalunya, per què hauria de canviar?”.

“Ah, doncs sí, vist així, té prou de sentit”.

Igual resulta que al final és veritat això de què parlant la gent s’entén, mira tu.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Prova superada: amb la casa plena

0

Quan estrene casa, a més de trobar-me bé quan estic sola, sempre em preocupa una miqueta saber com em trobaré quan tinga visita, quan altres persones ocupen el meu espai, quan veja si estan a gust o no, i si jo estic a gust o no.

Aquests dies ha estat la prova de foc, amb la primera visita de diverses persones alhora, amb el llit de convidats preparat, tovalloles netes per tothom, esperar torn per entrar al bany, repartir-se les tasques a la cuina i riure a tot hora.

I he de dir que estic encantada. Potser també perquè les primeres convidades són de molt bona pasta. Però sobretot és una sensació interna. I molt molt bona. Encara que l’habitació on estic ara mateix s’assemble molt a això de la foto.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Lo baila mi mulata con las bragas en la mano???

5

Fins ara me n’havia escapat, però hui ja no ha pogut ser. Sense voler m’he vist amb els ulls com a plats i les orelles que no donaven crèdit davant del “representant espanyol a Eurovisión 2008”.

Per si algú encara no ho ha vist, la cançoneta diu coses com la que encapçala aquest apunt.

No tinc paraules.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La reina del bricolatge

2

Ara sí, sembla que ja està tot. Encara faltarà fer algun forat més a la paret, però la feina grossa de posar la casa en ordre ha acabat. I he de dir que estic contenta. Que està lleig que ho diga jo, però és que fa prou de goig, la veritat.

Però trobaré a faltar les llargues estones que m’he passat amb la meua black&decker (igualeta que la de la imatge), ella, les instruccions d’ikea i jo. O sense instruccions en altres casos, pensant què fer i com connectar cada cosa.

Ara ja no només puc dir que tinc experiència en penjar làmpares i cortines (els quadres els tinc superats de fa temps!), també munte armaris dels grans i canvie endolls. I ben orgullosa que estic de mi mateixa (per si no es notava).

I hui, a més, aniré a casa de la M., que m’ha demanat que porte la black&decker per penjar algunes coses. Així no la trobaré a faltar tant de colp, ves per on.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

On està Zaplana?

2

Ara que sembla que els del PP tenen la casa rebolicada, amb uns que volen deixar-ho com està, uns altres que demanen canvis importants i uns quants més que sembla que es decanten per donar-li una maneta de pintura a la façana del partit per anar tirant, jo em pregunte… què s’ha fet del flamant portaveu al congrés dels diputats de l’anterior legislatura?

Perquè durant la campanya l’han tingut ben amagat. I no és que jo estiga seguint massa la premsa, però diria que tampoc se li ha vist massa el pèl des que es coneixen els resultats de les eleccions.

On està? I per què no se’l veu?

Por em fa.

Eleccions 2008: resultats als (meus) municipis

2

M’agrada mirar-me, l’endemà d’unes eleccions i ja amb més calma, el que han fet els votants dels pobles als que he viscut o amb els que hi tinc algun tipus de connexió.

I hui em sorprenen algunes coses:

– A Alcoi, on ara governa el PP, el PSOE ha pujat, i molt, arribant girebé al 50%. (I probablement és l’únic lloc del País Valencià on això passa, pel que he anat veient!).
– A Mutxamel, però, la tendència és la contrària i és el PP el que gairebé s’ha emportat la meitat dels vots.
– A Sant Joan d’Alacant les coses no canvien massa, i el PP s’imposa amb claredat.
– El cas de València ciutat (on jo vote) és, senzillament, esgarrifós, amb vora el 52% per al PP i una nova davallada del PSOE. A Alacant també puja el PP, però el PSOE es manté.
Alberic posa els pèls de punta: el PP es fa amb més del 57% (L, què passa al teu poble???). I a Oliva la cosa va pel mateix camí: els populars pugen quasi 10 punts! (E i R, on viviu???).

Només m’alegra, doncs, l’aparent canvi de rumb que van fent els alcoians. I m’entristeix, i molt, la desaparició a tot arreu de les opcions d’esquerra.

I em plantege si val la pena seguir censada a València, amb els maldecaps que em dóna amb hisenda i altres burocràcies, si total el meu vot no té cap pes.

Eleccions 2008: regust agredolç

1
Publicat el 9 de març de 2008

Sembla que el meu vot ha estat inútil (ja m’ho temia jo, ja). Nou milions i mig de persones han votat Mariano Rajoy. Espanya queda dividida en mans de dos partits, pràcticament. L’esquerra és a punt de desaparéixer en termes globals. I el congrés dels diputats es torna a quedar sense cap apòstata (que es conega, si més no, encara que sembla que darrerament cridar a l’apostasia està posant-se de moda).

Però podria ser molt pitjor. Tot i la caterva de temes en què discrepe del PSOE, el PP seria infinitament pitjor. En tots els àmbits. S’ha de mirar de forçar tant com es puga la posada en marxa de les mesures centristes amb consciència social que faran els de ZP. I repensar què es pot fer perquè deixem de jugar-nos-ho tot a roïns-i-encara-pitjors.

Perquè la democràcia no és això.

Els bisbes ja no s’amaguen

8
Publicat el 5 de març de 2008

M’agrada que els bisbes hagen triat el cardenal Rouco Varela per estar al capdavant de la Conferència Episcopal. Segons com es mire, és una mostra de sinceritat i honestedat: s’ha acabat això d’intentar fer veure que són una altra cosa. Ja no cal que dissimulen més.

Per si els seus principis no quedaven clars, ara han nomenat com a cap de la inquisició l’arquebisbe de València (el mateix que fins ara m’ha negat l’apostasia, però ja li arribarà ordre de l’agència de protecció de dades, ja, que no pense donar-me per vençuda). Bé, ara ja no li diuen inquisició, sinó “comissió per a la doctrina de la fe”, però vaja, que ve a ser el mateix (tot i que ara no cremen gent a la foguera, encara que em sembla que no per falta de ganes).

Jo el que espere és que amb aquests moviments els no sé quants milions de catòlics que diuen que viuen entre nosaltres se n’adonen de com tenen el panorama. Que no aspire a què deixen tots de creure d’un dia per l’altre ni que acaben apostatant en massa (seria tan bonic!), però si més no que aprenguen a destriar el gra de la palla i a saber quan els estan manipulant i en quin sentit, i que la seua religió (que em sembla molt respectable) no hauria de tindre res a veure amb retallar les llibertats de les persones, insultar els que pensen d’una altra manera ni, fins i tot, votar el PP. Perquè ben entés, el cristianisme hauria d’estar més prop de votar a l’esquerra més radical que a cap altra cosa. O no?

Ja he votat (amb el cap i amb al cor, com diu Rajoy)

4
Publicat el 3 de març de 2008

Per fi m’he decidit i he dipositat el meu vot a correus. Ja està, ja he exercit el meu dret democràtic. I he votat, com diu Rajoy, amb el cap i amb el cor. (Tranquils, que no m’he tornat boja i he votat el PP. No, no).

He votat el que he volgut votar. El que tenia clar des de fa dies i sense deixar que tota la parafernàlia d’això del ‘vot útil’ em féra trontollar. Si la democràcia és poder triar quines persones volem que hi siguen allà on es prenen les decisions importants, em sembla que el més encertat és optar pels qui diran si fa no fa el que diria jo en cada circumstància. I una dona, jove, valenciana, oberta, d’esquerres i apòstata em diu molt més que no pas un senyor de León.

Així que sí, finalment i gràcies en part als comentaris de l’apunt anterior, he votat Isaura. I per si no ho tenia clar, uns minuts abans de tancar el sobre m’ha arribat aquest vídeo, via Madrid (gràcies, A.!). Té la seua gràcia.