Apòstata desficiosa

Estava enllestint les paperetes per anar a correus i votar ja, i tot d’una m’ha entrat un gran dubte.

I si votar a Isaura resulta que és un vot inútil perquè no aconsegueix el suport que necessita per ser diputada i acabe afavorint el PP? I si Zapatero no pot formar govern i tornen els Zaplana i companyia?

Que sí, que el PSOE tampoc no és cap meravella, però tot és comparar… I a més em fa l’efecte que als del nord us semblen més pareguts, PSOE i PP, del que ens sembla als del sud… Potser perquè els patim de manera més directa…

Em done 24 hores més. D’ací a demà prenc la decisió i vaig a votar. Mentrestant, aniré repetint-me a mi mateixa: Isaura o no Isaura? Eixa és la qüestió…

Ja tinc a les mans el “pack” per votar per correu. Amb la papereta-llençol per votar al senat, i un bon grapat de paperetes per al congrés. Però moltes!

Alguns dels partits són impressionants. Si cliqueu ací veureu la llista sencera de les opcions que tinc, en el mateix ordre en què apareixen tal i com te les envien.

A més dels incombustibles Falange Española de las J.O.N.S. i Falange Auténtica (en què es deuen diferenciar a hores d’ara???), o el Partido Comunista de los Pueblos de España, tornen a presentar-se un grapat de partits que són ja també quasi uns clàssics: Familia y Vida, Partido Humanista, España 2000 y una gama de verds diversos que ja voldria haver tingut la caixa de pintures Alpino.

El que més em sobta enguany, però, és la varietat de “nacionalistes”: més enllà del Bloc-Iniciativa i d’Esquerra Republicana, el ventall inclou Opció Nacionalista Valenciana, Identitat Regne de València i Coalició Valenciana. I per la banda espanyolista: Alternativa Española, Alianza Nacional, Democracia Nacional…

El curiós del cas és que no només presenten els 16 candidats corresponents, sinó que molts inclouen una farcida llista de reserves. S’ha de tindre moral.

Ara, els que s’emporten la palma, a banda dels entranyables antitaurins, són els de Representación Cannabica Navarra. Que han d’anar molt fumats per haver-se presentat a València sent navarresos. Dic jo.

Si no fóra perquè tinc la il·lusió que el vot a la Isaura serà un vot útil (tot i que vaig dubtant-ho, cada dia més), igual els votava a ells, mira tu.

Partits que es presenten a València, eleccions generals 2008:

– Partit Popular
– Esquerra Unida del País Valencià i Izquierda Republicana
– Por un mundo más justo
– Partit antitaurí contra el maltractament animal
– Esquerra Republicana del País Valencià – País Valencià Sí
– Falange Española de las J.O.N.S.
– Alianza Nacional
– Partido Comunista de los Pueblos de España
– Per la República Valenciana
– Unión Progreso y Democracia
– Alternativa Española
– España 2000
– Opció Nacionalista Valenciana
– Els Verds
– Ciudadanos en blanco
– Bloc – Iniciativa – Verds
– Partido Humanista
– Ciudadanos – Partido de la ciudadanía
– Los Verdes – Grupo Verde
– Democracia Nacional
– Identitat Regne de València
– Coalició valenciana
– Partido Obrero Socialista Internacionalista
– Representación Cannabica Navarra
– Falange Auténtica
– Partido Familia y Vida
– Partido Social Demócrata
– Partido Socialista Obrero Español

He tornat a veure Raimon al palau de la música catalana, com vaig fer fa poc més d’un any. Ha estat bonic i tendre. Però també dur, perquè en aquest temps han passat moltes coses, i qui em va acompanyar aleshores ja no hi és, però l’he recordada en tot moment.

El concert, molt semblant a l’anterior. Amb un repàs a les millors cançons. Sense faltar "Parlant-me de tu", una de les que em porten més records. I les clàssiques, és clar. I la que va fer després del concert de Madrid, enguany fa 40 anys (i sembla que ho celebraran allà d’alguna manera, segons ha anunciat). I constatant que en aquest temps Raimon ha aprés a no desafinar. I fins i tot a cantar una miqueta bé.

I, també com sempre, ha cantat aquella que és un fragment de l’Espill de Jaume Roig on explica que a una taverna de París servien carn humana. I m’ha sobtat que fa servir, per parlar de picar la carn, el verb ‘capolar’. I m’ha sobtat pel temps que feia que no el sentia. Potser és que no m’he trobat la persona adequada, però a Barcelona mai no he sentit dir ‘capolat’ a la carn picada. Ni a València ciutat. La L., que ha vingut amb mi i que és d’Alberic, tampoc no ho diu (i segur que no s’ho menja!). Així que la paraula em transporta, sobretot, a les meues àvies, i a ma tia que encara ho diu, perquè a Alcoi es gasta el ‘capolat’ sobretot per fer la pilota del putxero. (Mmmm, boníssim).

Per cert, encara es troben els rovellets per afegir-los al caldo? (Crec que són com ‘projectes’ d’ous que es troben dins la gallina). Perquè jo als mercats del nord no en veig…

No el vaig acabar de veure. Em va avorrir, i molt. Una vegada feta l’anàlisi de la situació (mira de quin color porta la corbata cadascú, tu!, quin rellotge més lleig que li han posat al Rajoy, que sembla no saber on mirar, i quin fàstic fa mirar-li la boca, ecs; i el Zetapé, fixa’t, té els ulls com els d’una granota, i com està de flac, no?), els continguts no em van dir res.

Un parlava en arameu i l’altre li contestava en swahili. D’això, dic jo, ben difícilment se’n pot dir debatre. Però és que a més el que explicaven no tenia cap gràcia. Si volia fer-me una idea de com poden ser els propers quatre anys, em vaig quedar amb les ganes. I per escoltar el que ells creuen que han fet o han deixat de fer, entre un intercanvi cada cop més cridaner de la frase més escoltada als parvularis ("i tu més!"), la veritat, no em paga la pena perdre el temps.

Continue doncs ferma en el meu vot, tot i saber que les lleis electorals poden fer que siga un vot inútil. Vota apòstata, vota Isaura!

Probablement acabarà decebent-me, però la veritat és que em fa gràcia tota la parafernàlia que envolta els debats. I això que, com ja he dit, no votaré per cap d’aquest dos senyors.

Els últims debats que recorde haver-me mirat amb ateció em van pillar, fa ara quatre anys, a Nova York. Bush Jr. y John Kerry es jugaven la presidència de l’imperi ianqui, i com a part del meu màster en periodisme a NYU, vaig haver de fer seguiment i cròniques de les lluites cara a cara. Tota una experiència.

El que més m’interessa d’aquest debat és mirar d’entendre què hi veuen set milions de persones en Mariano Rajoy, perquè jo no li veig l’atractiu per enlloc. Si sembla que als que són del PP de pura sang no els hi fa el pes (tot i que, és clar, el voten per ser del partit), què té aquest home per convèncer tanta gent de què ell seria un bon president de l’estat espanyol?

Però, sobretot, el que em fa il·lusió d’aquest debat és veure’l amb la M., ben proveïdes de rosetes (els del nord en dieu crispetes) i altres aliments dels que no alimenten, i comentar cada jugada en directe (en lloc de penjar-nos al telèfon cada cinc minuts com hem fet altres vegades els últims anys).

Demà ja explicaré què m’ha semblat.

No tinc massa esperances en l’efectivitat d’iniciatives d’aquest tipus, però per mi que no siga.

Un grup de ciutadans del País Valencià han elaborat un manifest on denuncien la manipulació de continguts de tots els canals de RTVV i també la política d’ocupació d’aquesta macro empresa que despilfarra els nostres euros per fer propaganda del PP les 24 hores del dia.

I demanen que la cosa canvie. Si hi esteu d’acord amb el que diuen, podeu signar.

Per si algú encara té dubtes de com les gasten, sobretot, els dels "serveis informatius" de Canal 9, ací trobareu un esgarrifós recull en vídeo de les últimes perles que han emés. Perquè no hi haja sorpreses: no és apte per als que creuen en la imparcialitat d’un mitjà públic en un sistema democràtic. Quedeu avisats.

Ara que Moratinos, i de retruc ZP, fa el ridícul més espantós en el panorama internacional negant-se a reconéixer la independència de Kosovë, no puc deixar de preguntar-me què haguera fet Aznar en el seu cas.

S’enrocaria també per por als possibles símils a l’estat espanyol? O valoraria més fer-se la foto amb els que tallen en bacallà, com va fer a les Açores, i estaria a hores d’ara felicitant els kosovesos?

Quin dubte, tu.

Com ja he explicat en altres ocasions, tot i que fa més de cinc anys que visc a Barcelona, encara estic censada a València. En part, perquè vull seguir votant allà. Tot i que la cosa no és fàcil ni agraïda, la veritat.

Però ara, per una vegada, tinc clar a qui votaré. Per coherència i sense haver de tapar-me el nas. Evidentment, descarte els PePeros. Des de diversos fronts m’intenten convéncer de la utilitat de votar la "vice", però a mi les fotos d’aquesta dona amb els bisbes em regiren l’estómac. I sí, és cert, en política social els de ZP han fet algunes coses, i ara no em case perquè no em dóna la gana i no perquè no em deixen i totes aquestes coses, però tot i això… Que no, que no dormiria tranquil·la del tot.

Així que l’opció és clara. Perquè a més, és la primera vegada que tinc la possibilitat de votar una apòstata!!! Sí, Isaura Navarro va apostatar fa temps (mireu aquest article -de l’A.!), renega del tracte que se li dóna a l’església des de l’estat, va participar en la campanya de ‘Jo no t’espere’ (en el mateix acte que jo!), parla valencià, és una dona i, a més, que això també fa, em cau bé.

I decidint-ho ja m’estalvie haver de parar atenció a les ximpleries que aniran dient uns i altres durant la campanya electoral. Així que hui mateix me’n vaig a sol·licitar el vot per correu, no siga que faça tard. (Es pot demanar fins al 28 de febrer, per si algú està interessat. I per si algú vol la informació sobre com apostatar, mireu aquest apunt anterior).

Era l’últim tràmit que em faltava per posar punt i final al malson dels darrers mesos. Hui he tornat les claus. I, amb elles, els lligams que poguera tindre amb unes persones amb les quals, en el fons i per fort que sone, gairebé no he tingut mai res en comú.

Ara ja puc realment començar de nou, mirar endavant, pair els fets i assentar els records sense rèmores incòmodes i absurdes que tot ho distorsionen. Tot va posant-se al seu lloc. Ja era hora.

I no només això. Com em deia algun lector a l’apunt de quan començava el dol, i tot i que aleshores em costava de creure, la vida és forta, persistent i ens empeny. És més, ara amb més energia que mai. Amb ganes de menjar-me el món. O, més ben dit, d’assaborir-lo. Sense pressa ni desori, però sense deixar passar les coses bones per pors absurdes o prejudicis sense fonament. I gaudint molt de la gent que ens estima i que estimem i que, al cap i a la fi, és el més important que tenim.

Toca passar pàgina. I jo ja porte un parell de nous paràgrafs escrits. Veurem què em deparen els propers capítols.

L’estrena del tren de gran velocitat a Madrid arriba en un moment en el que, inesperadament, preveig d’anar-hi amb certa assiduïtat. Així que aquest matí, quan ja tenen els horaris a la web, he entrar directa a mirar com està la cosa, i els preus. I, ai, d’això que han anunciat de 40 euros per trajecte si ho compres 15 dies abans, sembla que (per ara) res de res!

Encara gràcies que em pilla encara totalment relaxada després d’unes vacances fantàstiques i tot m’ho prenc amb filosofia. Que dic jo que si ho han dit tan claret, ho faran. O algú pensa que de Renfe no ens podem fiar ni en això?

^{P.S.: Una de les coses bones de ser apòstata és que no celebres cap tipus de diada santoral, inclosa la de hui. Que s’ha de ser hortera, senyor, per seguir-li la veta al cortinglés}.

Ja està. Fet. Totes les coses són ja al pis que serà ma casa a partir d’ara. A la foto en veieu unes quantes: la pila de caixes de llibres i trastos, i l’orquídea a punt de florir que vaig portar el dia d’abans amb molta cura perquè no li passara res (gràcies per la passejadeta en cotxe, Carabassa!), i la llauna de coca-cola, combustible imprescindible els últims dies.

En una estona em portaran la nevera i la rentadora, comprades ahir a un establiment on tot és eficiència (gràcies pel consell, D.!). I en uns dies tot estarà al seu lloc i començaré a sentir-me encara més bé.

Però tot això, com dic, serà en uns dies, perquè per celebrar aquest pas, i com a premi a tot el que he superat, demà me’n vaig uns dies a Lanzarote a agafar solet, recuperar forces i gaudir d’una companyia més que fantàstica.

Ben mirat, no m’ho munte tan malament. Haver canviat l’escala de valors arran el que m’ha passat, i posar per sobre de tot la cerca de les estonetes diàries de felicitat que considere mínimes per anar tirant, de moment funciona. I molt bé.

Fa setmanes que he començat el canvi de cicle, el passar pàgina, l’encetar un nou capítol. Però tot això prendrà forma tangible en un parell d’hores. Hui faig el trasllat. Les meues pertinences esperen, ben empaquetades (he fet un màster en precinte i paper d’embolicar d’aquell de bombolletes), en una trentena llarga de caixes de cartró.

A quarts de huit vindran tres senyors forçuts amb un camionet, les carregaran, juntament amb els pocs mobles que he pactat emportar-me (bàsicament, el meu despatxet), i tot cap a la casa nova. On, per cert, des d’ahir ja tinc llit, encara que no he dormit gens bé, no sé si per la novetat o pels nervis del dia que m’espera.

Tinc un rum rum a la panxa per veure com en sentiré quan passe la clau d’aquella porta per última volta. Però també certa impaciència per veure com anirà tot a partir d’ara, i ja ací. On posaré el sofà? Segur que aquesta serà la millor ubicació per la tele? Se sentiran a gust les meues coneixences quan vinguen de visita? Qui seran els primers convidats a passar-hi uns dies? (Gentola de fora de Barcelona, aneu prenent nota i veniu a veure’m!).

Faltaran encara moltes coses: més d’una visita a l’Ikea, trobar una nevera de coloraines que m’agrade, penjar un llum al dormitori, triar cortines, trobar el millor lloc per les plantes… Però tot això ja podré fer-ho amb la calma de qui s’enfronta a una pàgina en blanc per gaudir-hi escrivint, a poc a poc i amb bona lletra. Sense les pressions que tant m’han fet patir els últims mesos. I amb l’alegria de qui ha aprés a assaborir cada moment de la vida.

És una de les impressions més cridaneres que m’emporte d’un cap de setmana a Saragossa: les obres de l’expo semblen força endarrerides i no fa pinta que les puguen tindre acabades per al mes de juny, que és quan diuen que s’inaugura. Com passa en aquests casos, a més, i com bé saben i practiquen els nostres governants, s’aprofita que es fa un esdeveniment d’aquest tipus per fer obres a tot arreu (i, probablement, requalificar terrenys i especular una miqueta).

Total: que la ciutat està tota amb la panxa a l’aire, fer un trajecte en cotxe és com un recorregut per un catàleg de grues i excavadores, hi ha pols per tot arreu i els taxistes (que són els que et donen la vertadera visió de la realitat d’una ciutat), es mostren dividits entre un poc convençut ‘sí dona, segur que ho acaben, que estan treballant de nit i tot’ i un cabrejat ‘no ho acabaran i farem el ridícul més espantós’.

A veure com acaba la cosa.

Tampoc no he vist gaire més de la ciutat. No hi anava per turisme, i les diverses ocupacions i coneixences van ser encara més distretes, sorprenents i enriquidores del que estava previst. Potser hi tornaré. Si acaben l’expo a temps.