Apòstata desficiosa

Els bisbes i els governants no es posen d’acord sobre la classe de religió. Ni s’hi posaran mai. Però sembla que potser es farà un pas endavant perquè l’educació sigui, en les escoles públiques, més laica.

Diuen que la classe de religió pot deixar de ser impartida dins l’horari escolar. Ja seria hora. Però crec que han d’anar més enllà i que tampoc es puga impartir als centres escolars. O sí, si també es cedeixen aules i instal·lacions a altres confessions i fins i tot a qualsevol altre tipus de col·lectiu.

Si hi ha moltes hores al dia en què les classes estan buides, i al mateix temps en falten i hi ha molts escolars en barracons esperant que els facen una escola decent, potser llogar els espais pot ser una font d’ingressos per millorar tot el sistema.

I si no, que siguen les esglésies les que posen els seus espais, i els professors (i que els paguin ells, no tots els ciutadans), per fer les classes de doctrina, com ja fan a molts altres estats.

Supose que un dia o altre havia de passar, però no hi havia pensat massa. Ahir em va arribar el primer comentari insultant a un dels apunts del bloc.
Concretament, algú que vol signar com a "Toni" em diu que sóc imbècil, literalment, "per no reconèixer la gran tasca social que fa l’Església".

Més enllà dels motius que ell trobe per estar en desacord amb les meues opinions, el que em sembla lamentable és que es recórrega al mateix sistema d’un pati d’escola amb xiquets de tres anys. El pitjor, encara, és que em va pillar desprevinguda i vaig contestar. I no una, sinó dues vegades, perquè realment allò em va arribar dins.

Sé que hi ha blocaires que, directament, no admeten comentaris. D’altres esborren els que no els agraden. A mi m’agradaria no haver de fer cap de les dues coses. Però també m’agradaria que es respectessin les normes bàsiques d’educació per no tornar-me a veure escrivint versions diverses d’aquella frase del "i tu més"que feia anys que no gastava.

Ho he de reconéixer. Tot i que en algunes coses no m’agrada, Zapatero i cia no em deixen de sorprendre, i de manera grata. Potser no són uns genis en assumptes de política general, però si més no estan fent passes necessàries en alguns aspectes.
Primer em donen la llibertat de poder dir que no em case perquè no em dóna la gana. I ara, que dels meus impostos no en donaran ni un cèntim a l’església catòlica. Ja era hora (fa temps que era hora) de deixar de finançar els sous de milers de capellans, monjos, monges, bisbes i professors de doctrina catòlica. Espere que també s’acabé això de ‘concertar’ les escoles sectàries que tenen per tot arreu.
Ara només falta que a la declaració de la renda, quan triem marcar l’altra creueta, també ens donen la possibilitat de triar a quines ongs donem els diners, perquè moltes de les que en reben són també de l’entramat catòlic (Cáritas, per exemple, va rebre més de 9 milions d’euros el 2004, i entre totes les ongs catòliques sumaven 21 milions).
I posada a demanar, seria d’agair una nova creueta per indicar si volem o no continuar finançant la monarquia (per favor, que deixen de parir, que cada criatura que tenen ens costa un ull de la cara!).

T’ho expliquen una vegada i una altra, però fins que no ho vius a tocar no te n’adones de com és. Quan una persona propera i estimada ja no se’n recorda de què ha dinat hui, ni de si s’ha pres la pastilla o no, ni de com es deia el seu avi, t’envaeix una por estranya, inexplicable, i molta, molta tristor. No saps què fer, de què parlar, què donar-li perquè estiga millor. I no t’ho pots treure del cap.
És injust, i ni tan sols tens on reclamar.

Ho he decidit, des d’ara deixe de gastar les formes verbals del nord i recupere les meues. Encara no sé ben bé com vaig passar d’unes a les altres, com un dia jo deia ‘parle’ i al següent ‘parlo’. Conseqüències de l’emmigració cap a Barcelona, de cert desig de camuflatge o fins i tot del temor absurd a què no m’entengueren, supose.
Però em sembla que no cal, oi? Torne a la terminació -e, i a dir siga, i puga, espill, granera i els possessius ‘ma’ i ‘mon’ (tret de si he d’exclamar ‘mare meua!’).
A veure què passa.

Ja sé que sembla un tòpic, però no, aquest apunt no és com les notícies que fan TV3 o Canal 9 cada any en aquesta época per omplir temps. Aquest any és de veritat. No trobe els ànims per alçar-me del llit cada matí, les hores a la feina són més llargues que mai, arriba el cap de setmana i en lloc de pensar en les hores lliures que tinc, un gran cronòmetre descomptant els segons que resten fins al dilluns m’ocupa tot el cervell.
I no em trec del cap la idea de què es deu poder viure d’una altra manera, sense horaris ni estrés, però deu ser que no sóc prou llesta ni prou valenta per saber com fer-ho… Un desastre.

I sostenible. I sense exèrcit. Amb polítics intel·ligents. Sense corrupció ni nepotisme.

Per somniar…

(Podeu completar la llista amb els vostres desitjos als comentaris, si voleu).