Té nassos haver-me’n adonat de la data pel Facebook, que és qui, si no va matar l’apòstata desficiosa, la va deixar en un estat semi vegetatiu des de fa ja un bon grapat d’anys.
Fa cinc anys ja vaig fer un repàs de totes les coses bones que m’havien passat arran d’aquest bloc, d’aquell alter ego que des de l’anonimat temporal em va permetre obrir-me a mons nous i persones impressionants.
Ara, però, em ve al cap un balanç molt més general. Deu anys són molts anys. Una dècada. Un quart de la meua vida ara mateix. I he viscut tantes coses, bones i no tan bones, en aquest temps, que em costa de creure que només siguen deu anys.
Si el dia que vaig parir l’apòstata desficiosa algú m’haguera preguntat on em veia deu anys més tard i haguera guardat les respostes, segur segur segur que no n’hagués encertat ni una. I potser precisament per això, per eixir-me’n del guió, és que crec que les coses van bé i que sóc on he de ser ara mateix.
Llarga vida a l’apòstata desficiosa!
Com dia la Mercedes Sosa: “Cambia todo cambia…”
i per això sabem que som on hauríem de ser. Perquè hem canviat, perquè som dinàmiques, perquè la vida no és un camí lineal on anar creixent o acumulant (èxits, amistats, títols, pasta, amants, possessions…) sinó de transformacció XD
Enhorabona per 10 anys desficiosos !
Que bonic, LauFranch, que bonic. I que cert!