Apòstata desficiosa

No sóc jo massa d’eixir per la nit. I des que vaig deixar de fumar (més de tres anys ja), que tampoc no freqüentava de dia els bars plens de fum.

Ara, però, estic més devanida que un gínjol. Estic (re)descobrint llocs que havia vetat perquè els meus ulls no aguantaven aquell aire, ja no he de pensar en caramboles quan quede amb la gent que té criatures xicotetes (en tot Gràcia només havíem localitzar dos o tres cafeteries on no es fumava!) i ja no em fa tanta perea eixir per la nit.

Perquè una de les coses que menys m’agradaven era el moment de tornar a casa i haver de deixar tota la roba a la terrassa, per evitar que encomanara la pudor per tot arreu, abans de procedir a desinfectar-la al dia següent. I ara ja no cal!

Jo no sé si algú s’ha parat a pensar en els beneficis no només immediats, sinó en els derivats de no haver de rentar des de l’abric a la roba interior cada volta que vas a un garito. I si comptes l’aigua, el detergent i l’energia, no deu ser poca cosa això, no?

(I que no es queixen tant els hostelers, que tinc constància que no sóc l’única que han guanyat com a clienta. I els fumadors continuen anant. Fumen fora, i en pau. Com a la resta de països civilitzats, vaja).

Ara no és el temps, i a Barcelona no se’n fan.

Però sembla que portar les llavors del sud, cuidar-les molt i tindre unes temperatures que no semblen d’hivern fan meravelles.

I ací teniu una senyora safanòria morada en ple mes de gener al meu hortet urbà!

(Per cert, si algú vol començar un hortet, faig saber que tinc llavors per regalar de moltes coses!).

Acabadeta de collir!

Varietat d’enciams, carlotes i raves. Vitamina pura.

Cada dia que passa s’assemblen més les dues ciutats: cafés en gots per emportar, auriculars blancs -d’ipods i iphones- allà on mires, pentinats cools i sabates fashion, un sushi bar a cada cantonada i gent amb pinta de fer sempre tard.

I les rates. Que no és que siguen noves, que segur que han estat tota la vida. Però jo no me les trobava. I ara, en pocs dies, n’he vist dues de les grosses allà on no m’esperava.

Una, a tocar de l’Illa Diagonal, veges tu. L’altra, anit a un carreret de Gràcia. Passejant-se tranquil·lament d’una entrada de clavegueram a una altra, o fent eslàlom entre els contenidors (que a Nova York no en tenen, per cert, la brossa es deixa en bosses sobre la vorera).

I fastigosses com una mala cosa.

Barcelona ja és New York.

Hui faig 35 anys. Que es diu ràpid.

Supose que això significa que estic a mitjan camí entre la crisi dels 30 i la dels 40, però he decidit que estic farta de tant sentir parlar de crisis. Vitals, econòmiques o imaginades.

Que això són quatre dies, i ens cal aprofitar-los. I que pense seguir fent-ho com fins ara, o fins i tot encara més, a la meua manera.