Hui en faria 49

I jo ja he renunciat a imaginar com seria amb més canes i unes primeres arrugues. No sé, no puc, no vull jugar a posar-li una cara que mai no serà realitat.

De fet, a dies em costa recordar-me’n així de bones a primeres de com era realment; sort de les fotos. I encara em costa més tancar els ulls i recordar com parlava, el to de la veu, l’accent del nord; sort de les gravacions. M’és impossible recordar l’olor, això sí. O si més no, l’olor de veritat, deslligat d’aquells llargs mesos d’hospitals i verins químics i fum de maria per contrarestar-ne els efectes devastadors. Llàstima que no tinguem eines per enregistrar els olors. El de maria no l’he tornat a soportar des d’aleshores. No puc. Em pot.

El que no oblidaré mai és tot el que vaig compartir al seu costat. El que vam conéixer juntes. Els seus somriures i la seua mala llet. El mal perdre i la generositat gegant. L’aïllament en la lectura i les converses sense fi. La por a la mort i l’agraïment a l’amor.

Hui en faria 49 i no va poder passar dels 40. Els que faré jo en menys de dos mesos i que ja m’han sumit en una reflexió incòmoda i quasi constant. No perquè siga una xifra redoneta, que també, sinó per la sensació de què tot el que viuré a partir d’ara és el que ella ja no va poder viure. I se’m barregen les ganes boges d’aprofitar-ho tot al màxim i la pena infinita en recordar les seues paraules d’impotència per tot el que es deixava per fer.

Hui en faria 49 i jo només puc regalar-li un record a voltes difús per fora però sempre immens per dins. I unes llàgrimes noves i inesperades i plenes d’estima. Potser és que el dol no s’acaba mai.

Per molts anys, E.

2 pensaments a “Hui en faria 49

  1. Apòstata, m’he emocionat llegint-te. La vida avança i nosaltres amb ella. I sí, sempre recordarem les persones que ens van deixar abans d’hora, un record que va canviant amb els anys.

  2. El dol no s’acaba mai, no. Crec que anem tancant petits dols a mesura que passen els anys. I mentrestant anirem escrivint paraules que ens ajudaran a entendre i vessant aquestes “llàgrimes noves i inesperades”. Una abraçada des del més profund dels respectes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *