Apòstata desficiosa

Ara que tinc una senyora terrassa de més de 30 metres quadrats i un sol gloriós pràcticament tot el dia he decidit posar en marxa un dels meus somnis (friqui, jo?): un hortet urbà!!!

La setmana passada, per les terres del sud, em vaig fer amb un munt de llavors de verdures, incloses les famoses safanòries morades i l’anficós que per ací no trobe, raves, espinacs, ruca i un grapat de coses més…

Hui després de dinar aniré a un viver de per ací a per testos de bona qualitat i substrat del de veritat (no del que venen als “xinos”!). I la setmana que ve, quan estem en minvant (que sembla que és quan s’ha de plantar, segons els coneixements de masereta que conserva ma mare), a fer planter d’unes coses i sembrar-ne d’altres, que cada planta demana una cosa.

Ja aniré informant de com va la cosa…

(I qualsevol consell és benvingut!).

He tornat a escoltar Catalunya Ràdio als matins.

Després d’una temporada sencera sense saber quina emissora posar en despertar-me, torne a saber qui vull que em diga bon dia. Fuentes no és el Bassas, evidentment. Ni ho serà mai. Però per ara em fa el pes.

Com a exemple del que el diferencia de Neus Bonet (que no tot era ‘culpa’ de la seua persona, està clar; i, per cert, que se n’haurà fet d’ella?), les temperatures de referència.

L’any passat et deien els graus a Tarragona, Girona, Lleida, Barcelona… i Madrid!

Enguany, les de Fraga, Palma, València i Perpinyà.

Més clar, aigua.

I, per acabar, un gran clàssic benidormí. 

El restaurant – sala de festes que triomfa entre la clientela de l’Imserso, on toca María Jesús i l’acordió, pajaritos inclosos. 

Ara està tancat per vacances. I la foto sembla que és anterior al super hit i tot…

Els noms dels carrers són prou curiosos. 

Aquest, a la platja de Llevant, continuació de la “avenida de Alcoy” (sic).

A una altra zona de la ciutat, de camí a Terra Mítica, tenen la “avenida alcalde Eduardo Zaplana Hernández-Soro”. Ahí es ná.

A la platja, encara que siga temporada baixa, continuen els “escultors” de sorra. 

Impressionants!!!

Els bars anglesos, de gom a gom. La cervesa corre com si fóra aigua i els efectes es noten ja a primera hora de la vesprada. 

Entre els atractius d’aquests locals, les transmissions de la Premier League… i de partides de pilota basca!

Vesprada de final de tardor passejant per Benidorm, després d’un bon dinarot a Pachell (un restaurant de taules cutres i gambes d’escàndol a la Vila Joiosa) per celebrar el 60 aniversari de mon pare. 

Com sempre, la ciutat impacta per l’arquitectura i per la fauna que l’habita, sempre de manera temporal i transitòria.

A punt de fer-se de nit ja no quedava gent a la platja, però les tumbones delaten que hui s’ha pres el sol a base de bé…

I com passa el temps.

I jo continue sense saber com celebrar els aniversaris de qui ja no hi és. Però els intente aprofitar per recordar. Vulga o no vulga, en realitat, perquè els records van a la seua i venen i van segons els sembla.

Però he aconseguit arraconar una miqueta els dolorosos i comence a poder recordar els moments més bonics, que són els que quedaran per sempre. Per molts anys.

El president de la Generalitat del sud li diu amb totes les lletres al cap de l’oposició que ‘vosté el que voldria es matar-me amb les seues mans’.

Al cap d’uns minuts, molts mitjans de comunicació se’n fan ressó, perquè la cosa és grossa. Molt grossa. Semblant a una insinuació de guerra violenta. Més enllà del que podríem haver arribat a imaginar en un context democràtic.

I què fa la televisió pública que ell dirigeix de manera (in)directa? Segons el que he vist a la seua web (ací no arriba ni per TDT): NO DIR RES.

Ni una paraula. Cap referència. No ha passat.
Una vegada més…

Però no patiu, que si es torna a presentar, tornarà a guanyar.
Els valencians són/som així.

Per motius professionals, jo compre molts DVDs en blanc. Fa temps que vaig a la mateixa botigueta del carrer Tallers, on per uns 30 euros em venen la bobina de 50 unitats, un bon preu si ho comprarem amb Fnacs i similars.

Ahir n’havia de comprar d’urgència, i em vaig aventurar a una botiga un pèl destartalada de Sant Boi. I em vaig quedar sorpresa en veure que, pel mateix producte, i d’una marca similar pel que fa a la qualitat, només em demanaven 13 euros.

Vaig dir que m’ho quedava, vaig pagar, i vaig demanar un tiquet o una factura. I la resposta va ser, literalment: amb aquest preu que t’he cobrat no et puc fer tiquet ni factura, t’ho hauria de cobrar tres vegades més car.

Primer em vaig indignar amb el venedor (un personatge que posa els pèls de punta), però vaig decidir anar-me’n i en pau. Però després m’ha entrat com una mena d’impotència i culpabilitat a parts iguals. D’on deu treure el producte? He comprat una cosa robada? Que no ho declara, és evident. Però… per què em fa sentir malament aquesta situació, quan “hauria d’estar contenta” pels diners que m’he estalviat?

(Serà la culpa judeo-cristiana que hem mamat des de xicotets, o per a aquest cas he de buscar un altre culpable?)

Coses que he deixat de fer:
– dinar asseguda al sofà mirant algun capítol de sèrie ianqui en versió original
– deixar la roba escampada allà on queia
– dormir al llit desfet dia rere dia
– sopar rosetes o qualsevol altra cosa poc nutritiva
– llegir cada dia abans d’anar a dormir
– escriure al bloc sovint

Coses que ara faig:
– menjar asseguda a la taula, amb tots els coberts, estovalles i tovalló
– tindre tota la roba endreçada i al seu lloc
– fer el llit tots els dies
– cuinar dinars i sopars equilibrats i ben saborosos (dues racions)
– fer un horari més semblant al de les persones normals (tot i que l’excés de feina no m’ho posa fàcil)
– re-aprendre a compartir
(I d’altres que no em sembla oportú d’explicar justament ací).

Conclusió: el canvi de vida, per ara, em prova.
Tot i que posat així puga sonar un pèl avorrit (us assegure que no ho és, en absolut!).